Amb Estopa la perifèria es va fer centre

“No ho heu sentit? És per tot arreu. Són dos germans de Sant Ildefons”. Recordo la primera vegada que vaig escoltar La maqueta. Any 97. Encara anava a l’institut i els meus pares no eren mai a casa a la nit entre setmana —fins que el van prejubilar el 2006 per tancament de la seu, el meu pare va ser operador nocturn a la fàbrica de Braun d’Esplugues de Llobregat; la meva mare, a més de netejar cases als matins a la zona alta de Barcelona, va passar uns anys cuidant a la nit una dona gran en una residència de luxe al carrer Mandri—. En aquells temps d’independència nocturna i explosió hormonal, el nòvio de la meva germana va portar un CD pirata a un sopar que es manté cristal·lí a la meva memòria com tots els esdeveniments cridats a perdurar. Aquells dos nanos en una portada fotocopiada en blanc i negre que farien història només vivien a dues parades del nostre novè pis a Can Vidalet. Si fins i tot coneixíem el bar dels seus pares, La Española, el que estava davant de la comissaria, a prop dels blocs verds dels de La Banda Trapera del Río. Des d’aquella nit, al nostre cosmos només hi havia espai per a les lletres de José i David, Estopa.

Ja no necessitàvem Camarón ni els Chunguitos ni ningú amb malestars d’altres temps per emmotllar-los als nostres

Si alguna cosa va afavorir l’explosió d’aquest duet de Cornellà per tota la perifèria catalana i espanyola —sense acotar-se únicament a l’extint cinturó vermell, perquè Cornellà se sent més bessona d’una barriada de Parla que de Gràcia—, va ser que van arribar en un impàs màgic de finals dels noranta, quan les plataformes peer2peer, com Napster, van democratitzar el consum de tota una generació òrfena de capital cultural. De cop i volta, des d’aquells blocs rusc sobre descampats recremats que ja no es despertaven amb xeringues però que seguien amuntegant la mà d’obra més barata de Barcelona, els quillos podíem produir i passar-nos coses. Internet ens va electritzar el cervell, tot dinamitant les barreres dels que vam créixer sense vinils heretats però trastejant amb cassets de benzinera perquè els nostres pares van arribar a Catalunya lleugers i sense records físics, gairebé amb el que duien posat. La maqueta va arrasar per aquell optimisme digital primigeni i perquè ja no necessitàvem els Chunguitos ni Camarón ni ningú amb malestars d’un altre temps per intentar emmotllar-los als nostres. En aquesta maqueta parlaven dels nostres col·legues exiliats al lavabo amb els ulls trasbalsats, de vendre rulas a la cantonada, de talls de faldilles que tallaven l’alè. Per fi conquistem el que la filosofia etiqueta com la capacitat de “tenir agència”: els dels marges prenem la paraula i ens convertim en el centre.

“De Barcelona només se n’és per família i per diners, en rigorós ordre”, va escriure Javier Pérez Andújar sobre la distància real que separa els vessants de la ciutat amb el seu nucli veritable, el dels cognoms compostos instal·lats en la certesa econòmica. Perquè, com va apuntar aquest autor, “tots els barris tenen un rerebarri al qual ni ells miren, un barri que segueix com una pregunta segueix una altra pregunta”, aquests llocs on pararan “els qui no pertanyen a res sinó a si mateixos”. Vet aquí la finestra que va dinamitar Estopa, Creu de Sant Jordi un quart de segle després d’aquella maqueta icònica: tenir dos nanos explicant-se a si mateixos no ja des de l’habitació de convidats, sinó des de la ràbia, el fastigueig i els anhels del rerebarri cultural. Una explosió que va aclarir el camí a la resta. Ara a Rosalía la imita fins i tot Madonna al seu Instagram, i Alizzz promet portar tres Grammys a l’any a Castelldefels. La directora Carol Rodríguez i el retrat del desclassament sense condescendències de les seves Chavalas es van emportar dues nominacions en els últims Goya i la Bijuteria i l’empenta de Juana Dolores van trastocar els pilars del sistema sense voler acontentar tothom.

Aquest sisme generacional no és una qüestió de llengua. Tampoc d’origen i de territori. Res no seria més fàcil, reaccionari i trampós que tancar-se en una supremacia anguniosa del Baix Llobregat. No hauríem après res de la nostra història en aquesta dècada política agònica si ara ens petés per reivindicar una bandera immutable i d’exaltació simplista de l’ADN cultural xarnego. Aquest adjectiu prohibit —reduït a una paròdia llardosa per, vaja, aquells que afirmen que aquest abisme i desdeny de classe està superat (espòiler: no ho està)— s’ha convertit en un ens molt més poderós. Una evolució reivindicativa, trans, pràcticament mutant. Una que defuig de constriccions i de barreres, amb Chanel posant de cap per avall Eurovisió o amb Morad rapejant que volia ser Messi i va acabar a comissaria des dels blocs de la Florida.

Aquest adjectiu prohibit s’ha convertit en una evolució reivindicativa, que defuig constriccions i barreres

L’escriptora i pensadora Chimamanda Ngozi Adichie, autora del supervendes Tothom hauria de ser feminista, sempre recorda que no es va assabentar que era negra i el que implicava ser-ho (per a mal) fins que va sortir de Nigèria i es va instal·lar als EUA. Salvant les distàncies, i sense voluntat de repartir carnets d’opressió, com bé ens alerta l’escriptor Pol Guasch, noves veus que han sentit aquesta epifania, aquesta alteritat i reflex classista als ulls dels altres, han tingut prou agència per narrar-se a si mateixes. I són les que reescriuen la nostra cultura des dels imaginaris més interessants: aquells que, des dels satèl·lits culturals, irrompen lliures, salvatges i, quina sort tenim de veure’ls de prop, disposats a transgredir el cànon d’una òrbita predestinada i asfixiant.