Estopa, Creu de Sant Jordi des de la perifèria de la perifèria

Si la Catalunya de comarques ja és perifèria, els barris i pobles de classe treballadora de la Catalunya de comarques som la perifèria de la perifèria. Mai hi passa res, i quan hi passa alguna cosa que transcendeix acostuma a ser una mala notícia.

Però l’any 1997 va passar-hi una cosa extraordinària. En aquella època jo feia quarts d’ESO a l’IES Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, institut que, com a mínim aleshores —no sé quin serà exactament el paisatge ara—, era pura perifèria de la perifèria. Tots els estudiants, amb excepcions que es podien comptar amb els dits de la mà mutilada d’un veterà de guerra, proveníem dels barris més modestos de Vilafranca i dels pobles de l’Alt Penedès. Això volia dir que al Milà i Fontanals vam anar-hi a petar, entre d’altres, els quillos, les xonis i els calorros de la zona. I va ser entre aquesta fauna que ara fa tot just vint-i-cinc anys va començar a circular la maqueta pirata d’un grup amb un nom no gaire engrescador: Estopa.

El meu institut era Estopa, com molts instituts de la perifèria de la perifèria, com els de l’extraradi de Barcelona

Primera maqueta

La qualitat del so era metàl·lica, per no dir discreta, com si hi hagués una porta de garatge que separés els músics i l’aparell que enregistrava la música. Però aquell grup tenia una força inaudita, melancòlica, fosforescent. Escoltàvem compulsivament la maqueta tant els qui estudiàvem una mica —no gaire, tot sigui dit— com els qui estaven a aquelles aules només perquè la O d’ESO significa, com és sabut, “no em queda més remei que està prostrat aquí”. Però tant els uns com els altres sabíem que estàvem davant d’una cosa anòmala, i era una cosa que havíem fet nosaltres. Bé, no les havíem escrit ni cantat nosaltres, aquelles cançons. No és això, el que insinuo. El que vull dir és que era de nosaltres de qui d’alguna manera parlaven, o sigui que, en el sentit més important, nosaltres n’érem els autors.

Havíem descobert un tresor i, en comptes de trobar-li un amagatall per tal que ningú més hi tingués accés, que és el que normalment es fa, diuen, quan es posseeix un tresor, vam distribuir-lo tan ràpidament com vam poder entre d’altra gent. Mentre aquella música sonava crèiem que ja no érem la perifèria de la perifèria. Ens acostàvem al cor d’alguna cosa, tot i que no sabíem ben bé quina i, sincerament, tampoc ens importava gaire. L’únic que ens treia el son era que, amb aquella maqueta arribant a les nostres mans abans que a les de ningú més, estàvem segurs que ens havia passat una cosa especial, a nosaltres que només ens passaven coses de quillos perquè, bé, bàsicament fèiem coses de quillos.

Estic segur que els pedagogs o els funcionaris del Departament d’Educació de la Generalitat tenien un nom burocràtic i abstracte per a un institut com el nostre. Centre d’alta complexitat, institut conflictiu, o algun altre eufemisme tècnic d’aquest estil. Però jo hi era i puc jurar que el meu institut no n’era, de conflictiu; Gengis Khan o Lope de Aguirre eren conflictius! El meu institut era una cosa més mundana. Era la vida obrint-se camí a dentades, era el des­ordre humà sense els filtres de les convencions burgeses, eren els impulsos adolescents amb una relació més aviat tímida amb l’Estat de dret, era el temps passant sempre a càmera ràpida i sense possibilitat de rebobinar, era la curiositat desfermada i eren les ambivalents lleialtats de barri, que salven i condemnen amb la mateixa intensitat, en marxa. El meu institut era, en fi, Estopa.

I com el meu, molts altres instituts públics de la perifèria de la perifèria, així com els de l’extraradi de Barcelona, també eren Estopa. Jo, que vaig néixer i viure el principi de la meva infància al Besòs —ens vam mudar a Vilafranca quan era una criatura— i que hi tornava gairebé cada cap de setmana per veure la resta de la família, puc donar fe que la maqueta va impactar-hi amb la mateixa melancolia i alegria que a l’Espirall i Les Clotes, els barris vilafranquins que més nodrien el meu institut.

Aquella maqueta parlava d’on anar a comprar coca de baixa estofa a un bloc de pisos del barri, edifici que, per descomptat, no calia especificar perquè no té sentit revelar el que al barri tothom ja sap. Parlava de les tardes lànguides i ocioses a les places fumant porros. Dels ionquis de la generació anterior. De l’estranya i paradoxal barreja d’anonimat i identitat que proporciona la vida de barri, on sempre ets un més però alhora tothom sap perfectament qui ets. Estopa celebraven els amors fugaços i tòrrids d’estiu. Fantasiaven robatoris i fugides com les dels quinquis dels anys vuitanta. Idolatraven les nits inacabables perquè temien el tedi i l’alienació dels dies.

La maqueta d’Estopa traçava una constel·lació de vivències i picades d’ullet inconfusible, com a mínim inconfusible a la perifèria de la perifèria. I ho feia sense adoctrinar, sense intel·lectualitzar, sense victimismes, sense fetitxisme de classe. Estopa només explicava històries. I ho feien tot invocant els seus avantpassats: Los Chichos, Camarón, el Pescaílla, El Vaquilla, José Antonio de la Loma, El Pico. Reverenciaven l’aristocràcia del lumpen i així allargaven el llinatge sentimental de la perifèria de la perifèria.

En un concert el 2000, Estopa van ser uns demiürgs socials que, a diferència d’altres demiürgs, fugien de la solemnitat

Un concert a Vilanova

A finals del 1999 Estopa publica el seu primer disc, titulat de manera homònima i basat gairebé tot en la maqueta de 1997 —cal dir que, al disc, algunes lletres havien variat una mica per tal de fer-les més digeribles, imagino, a un públic ampli—. Esclata la febre d’Estopa arreu d’Espanya i a finals d’aquell mateix any 1999, comencen una gira de dotze mesos i més de 110 concerts per Espanya que, a més de les grans ciutats, inclou llocs amb tant de glamur com ara Santa Margarida de Montbuí, La Mojonera (Almería), Puente Genil (Cordova), Pinofranqueado (Badajoz), Platja d’Aro, Reinosa (Cantàbria), Mataró, Maznares (Ciudad Real) o Mejorada del Campo (Madrid). Estopa recorria la perifèria de la perifèria d’Espanya configurant, d’aquesta manera, una pàtria territorialment discontínua.

El 29 de juliol del 2000 vaig anar a veure’ls, amb una colla d’amics del meu barri, a Vilanova i la Geltrú. L’escenari era en un camp municipal de futbol que no va sobreviure a la bombolla immobiliària de principis de segle XXI i que ara és un espai on hi ha construïts blocs de pisos. Aquell concert és la concentració més densa i gran i alegre de calorros que jo hagi presenciat mai (i a la qual hagi contribuït). Vam trobar-nos-hi tots els militants de la perifèria de la perifèria, secció Penedès-Garraf.

El paisatge estètic era fantàstic, l’estil quillo temporada 2000 en tota l’esplendor d’una nit d’estiu a la vora del Mediterrani: pantalons pirata blancs (tot i que els més primmirats —perquè també en el món del mal gust hi tenim jerarquies— duien texans arrapadíssims, de fet es tractava d’aquells Levi’s, el model dels quals no recordo, que semblaven expressament dissenyats per als glutis prodigiosament i naturalment realçats dels quillos més guapos), samarretes negres embotides, collars de boletes blanques, gomina immobilitzant i empinant els cabells gairebé sempre negríssims, sandàlies brasileres, tatuatges de corones d’espines rodejant els bíceps i mirades vidrioses i trapelles a tot arreu. Les noies duien sense excepció pantalons ajustadíssims, algunes amb tatuatges tribals a l’altura de l’esquena baixa, maquillatge cridaner però sempre fosc, cabells llisos —o allisats— i els primers i gruixuts telèfons mòbils entaforats a l’ofegada butxaca de darrere dels pantalons.

La pols s’aixecava del camp de sorra de futbol ressecant falsament l’ambient. Hi corrien cubates dolcíssims a dojo i tothom procurava encendre els cigarrets aliens (sobretot Camel i Lucky Strike, si no recordo malament; la moda del tabac d’embolicar encara no havia arribat o, depenent de com t’ho miris, havia marxat feia moltes dècades). També s’albirava alguna batussa de rigor mentre esperàvem que comencessin a tocar.

I llavors passa una cosa pecu­liar. David i José Muñoz comencen a cantar i a tocar i aconsegueixen tot d’una l’atenció de tota la colla de galifardeus que érem a Vilanova. Observava al meu voltant algunes perles del meu barri que a l’institut havien demostrat tenir la mateixa capacitat de concentració que una medusa. Ara, però, estaven dirigint totes les seves malmeses capacitats cognitives a l’escenari com si haguessin descobert, amb un fervor completament nou per a ells, alguna altra manera de donar sentit a la seva vida que no fos la de fer el gamberro. I n’hi havia molts, moltíssims, d’aquests nanos. Es va produir una comunió, una complicitat, o una unió. Digueu-ne com vulgueu. Potser perquè soc de família andalusa (per via paterna), sempre havia cregut que el duende col·lectiu només s’aconseguia amb els rituals musicals més cerimonio­sos i llagrimosos. Però no. A Vilanova, Estopa van ser uns demiürgs socials que, a diferència d’altres demiürgs, fugien de la solemnitat.

Envoltat d’aquells pantalons pirates llampants, de riures còmplices, i amb el sabor d’un licor de préssec maltractant-me les genives, vaig adonar-me —tot i que no vaig entendre-ho, esclar, fins molts anys més tard— que una societat no és res més que un conjunt d’històries mundanes cantades a l’uníson. L’Estat de dret, els parlaments, les constitucions, el periodisme (com a mínim quan efectivament exerceix de contrapoder), els sindicats o les universitats són invents destinats a impedir que les societats es desplomin. Quan hi ha sort i funcionen, ens protegeixen fins i tot de nosaltres mateixos i de les nostres temptacions més sinistres. Però evitar la destrucció no és el mateix que construir. El que vertebra les societats no és tota aquesta fila de dics institucionals. Una societat és una amalgama de formes de vida.

Però una societat també és la manera com escollim narrar els daltabaixos quotidians d’aquestes formes de vida. Això era Estopa: el retrat d’una forma de vida, amb els seus moments brillants però també amb els seus estralls.

Sentit del temps

A ‘Exiliado en el lavabo’, per exemple, Estopa cantaven: “Anda, tira eso ya, subámonos al tejado y cuenta, cuéntame lo que quieras”. És la història d’un amic addicte a la cocaïna al qual qui canta la cançó només li demana una cosa: que deixi un segon la cocaïna de banda i li expliqui el que li vingui de gust. Li ofereix una cosa tan terrenal, compassiva i desinteressada com una conversa en què, a més, serà ell, l’amic col·lapsat, qui durà la batuta, serà el defenestrat, que segurament n’ha fet de tots colors, a ell mateix i als altres, qui explicarà el que li vingui de gust. No hi ha retret, no hi ha judici, no hi ha voluntat de salvació ni recerca de redempció, no hi ha càlcul, no hi ha cap pla. Només hi ha la generositat de donar la paraula a algú la caiguda del qual, com gairebé tot el que passa a la perifèria de la perifèria, passarà desapercebuda.

És a això a què em refereixo amb una forma de vida. N’hi ha d’altres, esclar, però la que mirava de retratar Estopa era aquesta, la d’uns llaços bàsics, aliens a les institucions, que mantenen viva la perifèria de la perifèria i sense els quals no existeix el cor de la societat perquè no hi ha societat.

En la gran roda del capitalisme, les vides de la gent de barri són substituïbles. Només una sobredosi de teo­ria i pedanteria, o de fanatisme provocat per la hiperideologització política, podria fer pensar que Estopa no en són conscients, d’això. El sistema polític i econòmic en vigor veu les vides d’aquestes persones com si totes fossin exactament la mateixa, i és aquesta la raó per la qual les considera intercanviables. Per a la gent que té la paella pel mànec, cada una de les vides de la perifèria de la perifèria no té res d’especial, tot són còpies humanes indistingibles, cromos de carn repetits. I Estopa, en lloc d’atacar frontalment aquesta despersonalització forçada, mira de salvar el que tenen en comú les persones de la perifèria de la perifèria: una forma de vida. I ho fa cantant. I cantant reconforten. I reconforten amb alegria.

Estopa sempre va tenir sentit del temps. A ‘La raja de tu falda’ canten “Era el verano del 97 y yo me moría por verte”. Tenint en compte que estava gravat el mateix any 1997, parlar de l’estiu del 1997 com si es tractés d’un passat remot i mític és una barreja de trapelleria i saviesa de barri. Però potser també és alguna cosa més. Aquell retrat oral —no és un retrat escrit, és un retrat oral i musicat— de la perifèria de la perifèria, aquell conjunt d’històries mundanes, seria capaç de transcendir, en el sentit que Estopa connectaria tant amb la generació anterior (recordi’s les seves col·laboracions amb Serrat o Sabina o, la millor de totes, amb Albert Pla cantant ‘Joaquín el necio’) com amb la generació posterior: C. Tangana i Alizzz —el músic i productor del mateix C. Tangana, que per cert és de Castelldefels, perifèria de la perifèria— han confessat en alguna ocasió que es moren de ganes de fer algun projecte junts amb Estopa i, de fet, fa uns mesos van aparèixer al concert d’El Madrileño al Sant Jordi.

Després d’aquella maqueta de 1997 han aparegut molts més discos d’Estopa. I ells han ampliat el radi de la perifèria de la perifèria: aquest any 2022, sense anar més lluny (però anant molt lluny), han tocat a Orlando i Miami, entre d’altres llocs. Estopa han incorporat colors i olors al seu públic, però segueixen sent i cantant històries de barri, perquè el barri, per més que alguns s’entestin a petrificar-lo, canvia de colors i olors però continua sent barri.

Confesso que cada vegada que escolto la maqueta —i l’escolto tot sovint— recordo d’on vinc. I quan un recorda d’on ve, automàticament passa a saber cap a on no vol anar, que sempre és més decisiu que tenir clar on es vol anar.