Quant dura la covid aquest cop?

Torna el terror. Les pors. L’angoixa del contagi. Disposada a escriure la crònica abans de començar les vacances, em torno a veure, com fa un any, tancada en una habitació, implorant que algú em deixi a la porta un parell de galetes Príncipe amb un got de llet. Ningú em fa cas. Mentre crido, moquejo i tusso, em fan mal tots els músculs, sobretot els de la cama dreta. I una novetat respecte a l’any passat: un insuportable i intens mal de queixals. Aquesta setmana a Catalunya els ambulatoris han atès més de 6.100 persones per covid i ja hi ha 930 ingressats. La Generalitat mantindrà almenys fins al 31 de gener les baixes automàtiques per coronavirus, tot i l’oposició de les patronals.

És la segona vegada que agafo covid, sempre en època nadalenca, esclar! Diuen que ara és un refredat normal i corrent. Discrepo. I que es pot fer vida normal. Discrepo altre cop. Diversos senyals m’han indicat en els dies previs que m’estava apropant al maleït virus. Els records del Nadal passat tancada amb tota la família nombrosa contagiada, un contacte recent amb un positiu, molt de contacte i, esclar, el taxista. El dia abans que la ratlla aparegués a la meva prova de manera fulminant un conductor de Barcelona em va explicar que al juny es va casar i es van infectar ell, la nòvia i el seu fill acabat de néixer, a més de 50 dels 90 convidats. Vaig sortir del cotxe impactada. I llavors va arribar la confirmació. Truco al 061 i em diuen que si no hi ha problemes respiratoris millor que em quedi a casa. Les urgències dels hospitals tornen a estar saturades i els metges fins als nassos. Truco al meu últim contacte, amoïnada davant la idea d’haver contagiat una cosina... A sobre, viure en una família de cinc et porta a plantejar tòxiques comparacions: qui pateix més amb el virus? a qui li fa més mal? Fins i tot he hagut de sentir com se m’acusava de treure’m de la màniga un fals negatiu per fer fora del llit un dels malalts i col·locar-m’hi jo. És cert que de seguida vaig fer una foto de la prova, abans que hi aparegués cap ratlla. Quant dura aquesta nova covid? Espero que quatre dies.

Però aquesta crònica té una altra meta. I això és el que toca: explicar la història del piano de Gràcia. L’instrument es va instal·lar, durant el concurs de música Maria Canals, al vestíbul de l’estació de Gràcia de Ferrocarrils de la Generalitat, per on passen cada dia 14.000 passatgers. L’organització va decidir, en acabar el concurs, deixar allà el piano per l’èxit que havia tingut. I de moment s’hi quedarà de manera fixa. Qualsevol el pot tocar. I això és el que passa. Jeroni Oliva, responsable de producció i projectes de Maria Canals, toca meravellosament el piano i s’ocupa del de Gràcia. Parla amb passió. “És una bona manera de promocionar la música i, a més, desmitificar aquella cosa elitista que té el piano. Qualsevol el pot tocar, encara que sigui provar-lo. I elitista fins a un cert punt. Tenim un projecte anomenat Em toca, amb nens de barris amb exclusió social, i altres projectes com els pianos al pati. Per exemple, a Nou Barris vam col·locar l’instrument fora de l’estació per apropar-lo molt més a la gent amb l’ajuda del dinamitzador. És clar que val diners comprar un piano, però ara hi ha moltes solucions”. El piano de Gràcia el toca moltíssima gent durant el dia. I si no el toquen amb cura, doncs no passa res, diu el Jeroni: “Volem que trenquin no el piano, sinó la barrera”. L’afinador ve sovint per posar-lo a punt. Han decidit lligar amb una cadena la banqueta al piano. Per evitar sorpreses desagradables.

Són les onze de la nit. La Laura torna a casa. Quan passa pel vestíbul de l’estació veu un noi tocant. Envia una foto. Ella és una passatgera de Ferrocarrils. Moltes vegades ha tingut la temptació de tocar alguna nota, però no ho fa. S’estima més observar. El primer cop que va veure el piano de Gràcia va pensar que era “un postureig innecessari. Posaven un piano en una estació amb molta gent que està de pas i va amb presses, un espai que no convida a aturar-se i encara menys a tocar el piano”, reconeix la Laura, directora de comunicació d’una entitat barcelonina. “Aquesta era la meva idea, que va quedar desmentida amb el que va passar realment: cada vegada que passava hi havia gent i gairebé a totes hores”. La Laura va detectar patrons. Als matins sempre el mateix home amb cascos es posava a practicar, és a dir, picava el bitllet per entrar a l’estació i tocar. Amb el temps, a més, la gent ha seguit. Gairebé sempre està ocupat: “Això m’ha fet pensar en el poder del disseny de l’espai públic. Si penséssim l’urbanisme d’una altra manera, podria influir en com ens relacionem i com evitem l’espai públic, que només fem servir per anar de casa a la feina”.

PD. Si tens covid, una recomanació d’una amiga: Netflix t’ajuda a decorar el teu tancament amb Fireplace for your home, un vídeo en qualitat 4k Ultra HD que mostra una llar de foc que crepita.

Si no tens covid, ves a veure el Circ Raluy, al Moll de la Fusta de Barcelona. Per continuar creient en la màgia del circ. I passa per Gràcia... a tocar el piano.

Puedes seguir a EL PAÍS Catalunya en Facebook y Twitter, o apuntarte aquí para recibir nuestra newsletter semanal