La ciutat de sota

Joan Maragall va escriure a l'Oda nova a Barcelona: "Potser dubteu, ciutats, que us van clavegueres per sobre els empedrats?". Malgrat que el ciutadà sovint ho oblida, sota els peus dels que passegen per la capital catalana hi ha una altra Barcelona, equivalent a la que diàriament trepitgen. Una urbs fosca i humida, per on circulen les deixalles i els residus que cauen del món de dalt; i sense la qual la vida diària a la superfície seria impossible.

El clavegueram dibuixa la ciutat que hom no vol veure, la part d'un mateix que menyspreem; un lloc desconegut per a la gran majoria, que garanteix la salut i impedeix que les rieres que creuen el pla de Barcelona entrin a les cases. Però la història d'aquest sistema de túnels i passadissos subterranis ha estat llarga, i ha viscut un munt de transformacions.

A la Barcino ja hi havia funcionaris experts en la conservació de l'incipient clavegueram: els 'curatore cloacorum'. Però, fins als mortals brots de còlera del XIX, no es plantejà una xarxa com cal; s'anuncià per la Mercè de 1902

Lladres, el conseller Dencàs, feixistes, un poeta que hi passejava, cotxes, motos, cavalls, serps, captaires... Al subsòl hi ha de tot; moltes menys rates del que es creu, però sí escarabats rosat clar, mutació fruit de sabons i productes químics

Ara fa cents anys, l'Ajuntament de Barcelona va decidir encarregar a una empresa el manteniment, la vigilància i la conservació de la nova xarxa de clavegueram, que feia poc que s'havia posat en marxa. Aprofitant aquesta data, a la Sala Ciutat del carrer Ciutat es pot veure —fins al dia 8 vinent— la mostra FCC i la xarxa de clavegueram de Barcelona 1911-2011. El comissari de l'exposició, l'historiador Daniel Venteo, el director a Barcelona de FCC, Pablo Martín, i un veterà cap de servei, Josep Tárraga, formen un equip de luxe per fer una visita comentada.

El clavegueram era un vell projecte d'Ildefons Cerdà, que va materialitzar l'enginyer Pedro García Faria. A principis del segle XX ja estaven construïdes les principals instal·lacions, però algú les havia de tenir en perfecte estat. L'empresa escollida va ser Fomento de Obras y Construcciones S.A. (FOCSA), que amb els anys es va convertir en l'actual Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). En un principi, aquesta firma es dedicava a la construcció i a l'explotació de les canteres de Montjuïc. Però al 1911 comença a gestionar les clavegueres barcelonines; tasca que ha desenvolupat ininterrompudament des de llavors. FCC va sistematitzar el servei, i quatre anys més tard també es va fer càrrec de la recollida d'escombraries.

La mostra de la Sala Ciutat és petita però molt suggeridora. S'hi poden veure planells, documentació, fotografies i objectes, com les gàbies d'ocells que es feien servir per detectar fuites de gas, les llanternes i els uniformes que duien els empleats, o els diferents models de tapes de claveguera, que presentaven diversos dissenys segons el signe polític del govern de torn. La peça estrella és, però, un carro hermètic anomenat La Patentada, cedit pel Museu del Carruatge, que a partir de 1916 va transportar els residus des de les boques del clavegueram fins a la barcassa Gànguil, que els duia a la sortida del port i allí els abocava al mar.

Les primeres clavegueres. "El clavegueram barceloní és tan antic com la ciutat mateixa"; qui ho diu és Júlia Beltrán, conservadora en cap del Museu d'Història de Barcelona. Tot i que ja no estan en funcionament, les primeres clavegueres romanes encara es poden veure en molts trams de Ciutat Vella. "Des del segle I de la nostra era, quan els romans planificaven carrers ja pensaven en l'evacuació de residus, que sortien per la muralla en direcció cap al mar".

Eren canalitzacions que anaven pel mig de les vies i que aprofitaven les aigües dels dos aqüeductes que entraven per l'actual carrer del Bisbe. Encara es pot veure aquest sistema en el recorregut subterrani del museu i en determinats enclavaments de la ciutat; com a la plaça de Sant Miquel, allà on estaven situades les termes públiques. Els romans donaven tanta importància a la xarxa que hi havia un impost per conservar-la —el tributum cloacarium—, i fins i tot uns funcionaris especialitzats en aquesta tasca coneguts com els curatore cloacorum.

El clavegueram de Barcelona era una de les meravelles que s'ensenyava als visitants. I un cop caigut l'Imperi, les clavegueres, els aqüeductes i les termes de la ciutat van continuar en funcionament fins al segle VI. Tanmateix, en els seus darrers anys, les canonades ja no desaiguaven a la xarxa sinó en pous negres. De fet, en l'època medieval les aigües es van recollir en pous i les clavegueres es van substituir per fosses sèptiques. El vell sistema romà no es va tornar a recuperar tímidament fins als segles XIII i XIV, amb les primeres clavegueres medievals, situades en les rodalies del Rec Comtal. Allí es trobava el carrer de la Claveguera (avui Mestres Casals i Martorell), on van ser instal·lats tubs de fang cuit, situats a cel obert i tapats per llambordes de pedra. Record d'aquella època, a la plaça de la Llana encara funciona un col·lector medieval.

Fins al segle XVIII, la idea predominant era que cada casa havia de disposar d'un pou d'aigua neta i un altre d'aigües residuals, que s'havien de netejar i reparar amb freqüència sota l'amenaça de filtracions i contaminacions. La situació empitjorava pel costum de llençar brossa i deposicions directament al carrer per la finestra. Això, a part de la brutícia i de les inundacions de les rieres, afavoria l'aparició de grans epidèmies. El creixement de la ciutat durant el segle XIX va forçar al màxim aquest principi i la ciutat va patir una sèrie de brots de còlera —els anys 1833-1834, 1854 i 1865—, que van provocar moltes víctimes.

El clavegueram modern. En el pla d'Ildefons Cerdà ja figurava la construcció d'una xarxa d'evacuació, però aquest equipament va haver d'esperar fins al 1885 per ser una prioritat municipal. Aquell any hi va haver la darrera epidèmia de còlera, que va causar més de 1.300 morts. L'enginyer Pedro García Faria —qualificat com el Cerdà del subsòl—, es va oferir al governador per posar-hi mesures, creant-se una comissió tècnica que va dissenyar el modern clavegueram barceloní.

Barcelona disposava llavors de 31 quilòmetres de clavegueres, que el projecte proposava allargar fins als 212 quilòmetres. El pla es va aprovar l'any 1891, però un empresari mai identificat va provar de subornar-lo per aconseguir la concessió de les obres; i en negar-s'hi, el consistori va rebre pressions fins que García Faria va ser cessat del seu càrrec municipal el 1896. No seria fins a l'arribada a l'Ajuntament de la Lliga (al 1901) quan les obres es van posar en marxa. Per les festes de la Mercè de 1902 es va anunciar la inauguració del clavegueram de l'Eixample i la futura obertura de la Via Laietana.

Els problemes i les anècdotes van començar ben aviat. El maig de 1903, una nena de vuit anys va caure pel forat de la claveguera del carrer Aribau. Dos anys després, la policia descobria un túnel excavat per uns malfactors sota una joieria del carrer Ferran; i al 1906, els agents perseguien pel clavegueram de la Gran Via a un lladre que fugia. La xarxa s'estenia als nous barris, mentre un empleat moria ofegat pel gas al Poble-sec (a partir de llavors es portarien gàbies de periquitos per evitar aquest perill). L'any 1911 es feia càrrec del servei l'empresa FCC; en aquells moments la longitud del sistema ja era de 90 qui-lòmetres.

A partir de 1921, el clavegueram coneix el tram més agitat de la seva vida. Alejandro Lerroux sovint hi anava a fer-se publicitat, i les seves profunditats eren visitades pels pistolers de la patronal i dels sindicats, que les feien servir per desplaçar-se. Amb la Segona República —als anys 1932 i 1933— té lloc una remodelació i modernització molt important de la xarxa, que s'incrementa en un 300%. Es porta a terme la primera mecanització, canviant carros per camions (malgrat que fins al 1970 va estar en funcionament un carruatge tirat per cavalls, que s'encarregava de la neteja de Ciutat Vella). Així mateix, hi va haver el projecte de fer servir gas metà per produir electricitat, i les matèries sòlides per fer adobs. Al 1934 explotava un artefacte sota les cotxeres de Sant Andreu, enmig d'una vaga; i aquell octubre, el conseller de la Generalitat Josep Dencàs i algun dels seus companys en la proclamació de l'Estat Català havien de fugir per allí, abandonant moltes armes que serien recollides pels treballadors del servei de neteja —majori-tàriament afiliats a la CNT—, amb les quals els anarquistes formarien els seus primers arsenals.

Un poeta de la foscor. L'any 1936, amb l'escalada de la violència política, la policia destina homes per vigilar el clavegueram. Pel març, uns nens troben una caixa de bombes de mà en un albelló de Les Corts. Pel maig, localitzen un túnel fet des de la claveguera de la Rambla fins a la botiga d'armes Beristain. Pel juliol esclata un explosiu sota la carretera de Sants. I la gran notícia als diaris és la detenció de la banda del Galleguito de la Cocaína, que aprofitava les clavegueres de Madrid per robar. Al cap d'una setmana, esclatava la Guerra Civil.

Durant el conflicte, aquest espai va ser ocupat per ciutadans que fugien dels bombardejos, per persones de dretes que s'amagaven de les represàlies republicanes, per combatents en fugida durant els Fets de Maig i, al final, per persones d'esquerres que s'escapaven de la policia franquista. En la postguerra, el clavegueram barceloní va tenir fins i tot un poeta propi: Jorge Folch —parent de Santiago Rusiñol, amic d'infantesa de Carlos Barral i membre de la generació dels Gil de Biedma i els Goytisolo—, que feia excursions pels seus passadissos i que va morir amb només 21 anys, ofegat en una cisterna. Poc després es prohibia llençar líquids i gasos tòxics o inflamables a la xarxa, i també abocar-hi les sobres dels mercats i restaurants, amb les quals s'alimentava una puixant colònia de rates.

Tot i que ja estava previst des de les modificacions de 1933, les depuradores no entrarien en funcionament fins 35 anys més tard. La primera seria la del Bogatell, al 1968; i la segona, la del Besòs, al 1972. També en aquella mateixa època s'introdueix la neteja amb aigua a pressió. Amb la Transició, la claveguera viu evasions i atracaments famosos. El 1978, 600 presos interns de la Model, dirigits per Juan Diego Redondo —més conegut com Dieguito el Malo— s'escapen excavant un túnel que condueix a les clavegueres, per les quals surten al carrer enmig de l'ensurt dels vianants. Set anys després, una banda de lladres italians van accedir al banc Hispano-Americano del carrer Fontanella per la claveguera, des d'on amb una llança tèrmica van foradar la caixa forta. "Veniu a les clavegueres", cantava en aquella època la Banda Trapera del Río. L'any 1986 es digitalitza tot el servei i té lloc un accident de bicicleta, quan un ciclista ensopega amb una boca oberta de la claveguera de la Via Laietana. Cinc anys més tard, l'accident es torna a repetir; en aquesta ocasió, però, el ciclista va quedar paraplègic.

Com a fruit tardà de l'Olimpíada de Barcelona, el 1993 s'inaugura un espai paradoxal, que va tenir molt mala sort. El Museu del Clavegueram —situat a la confluència del passeig de Sant Joan amb la Diagonal—, va ser fet per donar a conèixer les clavegueres als barcelonins i el va gestionar la fundació Pedro García Faria. Mostrava una col·lecció d'objectes i permetia fer visites guiades al subsòl. La iniciativa no va tenir gaire èxit i va haver de tancar l'any 2000, després de patir unes inundacions. Cinc anys després, uns vàndals van entrar-hi, trencant portes i vidres, i durant un mes va estar sotmès a l'espoli dels seus fons. Al 2008 es va anunciar que tornava a ser propietat municipal, amb el compromís de reobrir-lo pel 2010, incorporant suports tecnològics i mostrant el cicle integral de l'aigua. Des de llavors ençà, aquest museu ha estat tancat i en espera d'una solució.

El carrer de les rates. Sempre m'ha fascinat Orson Wells. Així doncs, malgrat un pànic cerval a les rates, accepto fer una visita a les clavegueres. No sóc cap tercer home ni això és Viena, però la imatge ajuda. Baixo amb Tàrraga, un grup de treballadors i el fotògraf. La primera impressió és de xafogor, d'aire estancat i olor de sentina.

Les rates són l'altra gran llegenda urbana d'aquest lloc. Com diu Tàrraga: "Sempre he sentit a dir que hi havia una rata per cada habitant, però com pot comprovar no se'n veu cap. Aquí no tenen res per menjar; elles prefereixen viure en els parcs, on hi ha aliment i poden caçar els ous de les cotorres pujant als arbres. Aquí no es coneix cap cas de ningú que hagi estat mossegat per una rata".

Tanmateix, això no vol pas dir que en aquests passadissos no hi hagin altres animals: "A mitjans dels anys 80 es va escapar una boa del zoològic que va anar a parar aquí, i va donar molta feina caçar-la de nou. De serps, se n'han trobat; fa poc en van localitzar una de tres metres amagada sota el nus de la Trinitat. El més perillós són els gats que cauen: s'espanten i ataquen si t'hi acostes. De fauna pròpia hi ha els escarabats de color rosat clar, mutació produïda pels sabons i els productes químics que circulen pels canals. Formen grans nius, el més aparatós de tots el vam trobar a sota dels lavabos públics que hi havia a la plaça d'Espanya".

Segons explica Tàrraga, hi han arribat a trobar automòbils i motos; fins i tot dos cavalls que es van perdre. Encara que les troballes més freqüents són claus, carteres, rellotges i mòbils. "Regularment hem de desallotjar a captaires que fan casa seva en un dels col·lectors situat al Poble Nou, pel greu perill que suposa per a les seves vides. Als anys 70, en el carrer d'Escudellers un turista japonès va perdre la dentadura postissa. Avisat el servei de clavegueres, li van tornar. I aquell pobre home, sense netejar-les, molt agraït i fent reverències, es va tornar a posar les dents a la boca, deixant bocabadats a tots els empleats".

Quan estem a punt de marxar, a l'altre extrem del passadís apareix una rata molt grossa que avança cap a nosaltres. Per sort, s'espanta en sentir-nos. En una hora és l'única que hem vist. Sortim una altra vegada a la superfície, suats i contents de respirar aire fresc. Mentre, allà al fons, entre la remor de l'aigua, la ciutat de sota torna a la seva activitat desconeguda.