Tenir remei, o no tenir-ne

U n conjunt de factors han coincidit al carrer de l'Arc del Teatre fent que un tram d'aquest carrer, entre el de Pere Camps i l'avinguda del Paral.lel, es pugui observar d'una manera particular enmig de dos edificis nous molt singulars per les seves façanes.

Un dels dos edificis és un nou edifici administratiu encara per inaugurar que pertany a la Seguretat Social i que exhibeix un volum ben delineat col.locat enmig de tot i calculadament separat, tant de la mitgera veïna com de les cases del davant. És un edifici folrat absolutament amb una gàbia metàl.lica de delgues i lames horitzontals que amaguen la veritable façana i impossibiliten qualsevol referència al nombre de plantes. No és un recurs original i, en els temps actuals, hem pogut veure el mateix aplicat a poliesportius, com el de l'entrada del parc de la Ciutadella, de fusta; o en teatres com la reforma d'El Molino. Edificis que amaguen tots la seva condició darrere d'aquestes teranyines que eviten el problema de la composició de la façana. A Barcelona, un dels primers va ser el petit gratacel d'Autopistes de la plaça Gal.la Placídia, revestit amb una gàbia d'alumini de geometria hexagonal concebut encara com més pròxim a les gelosies que als camuflatges contemporanis.

Al carrer Arc del Teatre hi ha dos edificis nous molt singulars per les seves façanes

L'edifici que ens ocupa utilitza un folre de lames regulars, sense jerarquies i amb una reiterativa component horitzontal, que, en no tenir elements visibles verticals, priva al volum de la necessària component gravitatòria, com si no pesés i per tant esdevé un volum abstracte. Des d'aquest punt de vista, els gestos que les diverses plantes de l'edifici fan entre elles, desencaixant-les lleugerament amb l'excusa d'introduir referències a alineacions veïnes, el fan semblant a un conjunt de capses casualment apilades, però el folre indiscriminat congela la casualitat i el converteix en alguna cosa fictícia. Hauria de fer-nos pensar que aquest comença a ser l'aspecte dels nostres edificis administratius que, amb l'excusa de l'eficiència energètica i altres eslògans, han adoptat els revestiments de lames que els fan hermètics i a la fi poc civils i que aviat algú batejarà com a estil GISA.

Davant, un hotel amb un recurs similar a la façana quedava amagat darrere d'una gran lona de diverses plantes d'alçada. L'hotel aprofitava les restes del teatre Colón. Fa uns mesos va ser notícia quan els veïns van reclamar que es retirés la lona que cobria totalment la façana, concebuda com un tendal a mig camí entre el pragmatisme i la publicitat, per considerar que era una tanca publicitària. La lona finalment s'ha retirat i ara es poden veure l'antiga façana del teatre Colón i la nova façana metal.litzada del cos principal de l'hotel reculada un pas enrere. Tot plegat forma un conjunt singular que recorda la proposta per al Centre Cívic de Derby del 1970 del desaparegut arquitecte bri-tànic James Stirling. L'edifici de l'hotel ara té una façana que és pura contingència. En primer lloc, per la superposició de les dues façanes, la vella, amb pilastres i frontó, i la nova, tan diferents!, en segon lloc, pel fet d'haver retirat el tendal i que ha deixat a la vista una composició no calculada, però a la fi una façana amb finestres que adquireixen un paper diferent en aparèixer darrere de la vella i simètrica façana amb unes ombres potents. De fet, el tendal no deixava fixar-se bé en la planta baixa, que sembla una tímida rèplica de l'homònima del Dispensari Antituberculós del carrer de Torres Amat, que ara llueix amb les seves formes i colors i l'aparent estructura amb les originals bases i capitells. Això és el més singular de l'hotel i el que més ajuda al carrer deixant pas a l'interior de l'illa. Cal felicitar-se, doncs, que aquest recurs de les façanes embolicades en algun cas sigui reversible com a l'hotel. L'altre no té remei