Nadals de tota mena

És cert, ben cert, que s'ha de tenir una ànima mesella per no sentir-se enjogassat en llegir -sempre per enèsima vegada- la Cançó de Nadal en prosa , de Charles Dickens, ara en perfecta traducció de Xavier Pàmies (Barcelona, La Magrana, 2009), home que es converteix, cada dia que passa, no solament en el millor traductor de Catalunya, sinó també en un dels seus millors prosistes. Sí: cal tenir una ànima mesella per no commoure's -sempre a la manera difusa, tendra, que commou la bona literatura- per un conte tan formidable. S'hi parla de l'avarícia d'Ebenezer Scrooge, la seva maldat reiterada, el mal humor que té, el seu caràcter rondinaire, i de la visita que li fan els tres esperits enviats pel seu col·lega ja difunt, en Marley: el del passat, el del present i el del futur. Mala cosa per a aquell que no vessi un sentiment, ja fos petit, a causa de la mort de Tiny Tim. Mal averany si un hom no es torba, baldament sigui un xic només, per l'avinença final entre Scrooge, el malganós, i el seu nebot sempre alegroi.

"Hi ha Nadals de tota mena: ara vegeu!"

Havent aparegut el llibre, l'any 1843, lord Jeffrey va escriure-li una carta a Dickens en què li deia: "Beneït sigui el seu cor tan amable, estimat Dickens!, i que sigui sempre tan ple de llum i tan pletòric com ho és el seu natural, i una font d'amabilitat per a tots aquells que en coneguin els batecs! Tots estem encantats amb el seu conte de Nadal, especialment, em sembla, per la bondat genuïna que s'hi respira de cap a cap". Thomas Carlyle, que no celebrava mai el Nadal perquè li semblava una falòrnia, va llegir el conte i, per primera vegada a la vida, segons que llegim en una carta de la seva dona de desembre de 1843, va encarregar que compressin un gall dindi, va fer-lo rostir i va convidar a sopar una colla d'amics. Així és de certa la cosa, i així ho serà qui sap el temps: tan poderós és el mite, ja no de Jesucrist agafat d'un punt a l'altre de la seva vida, sinó el del nen nascut de mare verge, col·locat en una menjadora, adorat primer pels pastors de la contrada, només al cap d'uns dies pels savis d'Orient.

Però hi ha un fet irrebatible: ja no vivim a meitat del segle XIX, ni tan sols als anys cinquanta o seixanta del segle XX, quan tothom anava a la Missa del Gall i després feia el ressopó a la cuina -quatre neules i una mica de vi blanc, i la simbomba, reganyosa, de música de fons- sense que ningú no fes als altres cap més regal que una amistat expandida, una joia agradosa, un cordial respecte pel comú.

Els temps han canviat, i a fe, o sense fe, que han canviat un bon tros. La taula ja és parada. Ve el germà gran i els altres el saluden forçadament pel fet que el pare l'ha beneficiat en vida. Arriba una germana amb marit d'upa, i rere les salutacions extremes, rere la cordialitat aparent de l'un amb l'altra, ningú no sap, ells sí, que l'endemà de Sant Esteve els espera l'advocat per signar un divorci sense remissió, covat durant cinc anys de malestar i discòrdia. El gall dindi, l'han anat a buscar en una xarcuteria de gran preu, però fa olor de gas i no hi ha qui hi clavi mossegada. Una tieta, malalta, belluga el cap sense sentiment ni intel·ligència, mentre els familiars es complauen a tenir-la a taula en dia tan assenyalat, no pas per al confort d'ella, sinó per a tranquil·litat de la consciència dels que en tenen. La mare, sempre amorosa, no sospita que el seu home està a punt d'anar-se'n a viure amb una corista que va conèixer en un tuguri de Montmartre, una maturranga de sòlida estructura i pólvores brillants. Un nen rep un regal, com deia Rilke, que sembla ideat per a qualsevol ésser d'aquest món, menys per a ell. Un altre, sense queixar-se gens ni mica, no en rep cap perquè ningú no hi ha pensat: la generositat beneficia sobretot aquells que podran recompensar-la un dia o altre, no els beatífics i pacients.

Truca un parent de l'estranger i desitja prosperitat i benestar a tothom mentre, a l'altre costat de la línia, es burxa l'orella amb un escuradents, carregat d'indiferència. Un altre, que ja sap que l'oncle de Mallorca no pensa deixar-li res de res, ni s'immuta: en diu penjaments, o els pensa, i es satisfà amb la idea que a l'oncle l'esperen -que sigui com més aviat millor- les flames de l'infern. Un nen trenca, sempre sense voler, un plat de la vaixella anglesa, i el pare li clava una clatellada sense proporció possible. Un avi es pixa a sobre i la mainada riu a cor què vols, sense un bri de caritat, mentre uns quants, que ja són grans, es conformen amb la idea, ben insensata, que a ells una cosa així no els ha de passar mai. Corre, sol·lícita, la minyona, que és fadrina, i pensa que hi ha càstigs més grans que no haver pogut engendrar fills. Un conegut de la família, que és clergue, imparteix en un SMS una benedicció saludable, urbi et orbi ; i la major part dels presents, antilitúrgics, es cargolen, mofetes.

Hi ha, doncs, Nadals i Nadals. I un es plany pel fet que, en un dia així, no es pugui anar a una festa encara tan sagrada i seriosa com les corrides de toros.

"Hi ha Nadals de tota mena: ara vegeu!"