Negatius que cremen

Ahir mateix, a la porta de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB). Envoltat de tres o quatre persones, una mica atabalat, potser. Era el fotògraf Oriol Maspons (Barcelona, 1928). Fàcil d'endevinar: estava en converses amb el flamant centre municipal (el gener va estrenar-se amb entitat pròpia en el marc de l'Arxiu Històric de la Ciutat) per parlar del futur del seu arxiu. Però vol mirar-s'ho primer amb un amic seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya per si es quedés allà. O potser només hi deixa una part en un lloc i una altra en l'altre: en realitat, tot el que va fer vinculat a arquitectura (uns 10.000 negatius) ja és en un tercer arxiu, el del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, que ja fa un any gestiona amb els hereus el llegat del mític Francesc Català-Roca. Vol saber un dels grans notaris gràfics de la Guache divine què en farien, com ho divulgarien, amb quines condicions, si és susceptible de cobrar-se alguna cosa o si cogestionarien els drets...

"Hi ha fons que no tenen sortida i, el que és pitjor, les institucions no hi van al darrere", diu Orpinell El cost de restauració del document de paper amb relació al fotogràfic pot arribar a ser d'1 a 60

El cost de restauració del document de paper amb relació al fotogràfic pot arribar a ser d'1 a 60

La impressió és generalitzada en el sector: el'cas Centelles' inflacionarà el mercat

La inestable situació de l'arxiu Maspons és, malauradament, moneda corrent. Aquest cas, com d'altres o com el mateix que ha destapat la marxa de l'arxiu Agustí Centelles a Salamanca un cop l'ha comprat l'Estat davant les diferències entre els hereus i la Generalitat, mostra les ombres d'incertesa del patrimoni fotogràfic a Catalunya.

"Amb la fotografia, tenim un problema", afirma Marta Gili, responsable del Centre Jeu de Pomme de París i gran experta en la matèria. "És veritat que aquí a França mateix el tema està en dicussió: en parlàvem amb el ministre ara fa un parell de setmanes... Sí, aquí i a bona part d'Europa que conec no està ben resolt, però a Espanya ni se'n cuiden i ni tan sols en parlen". Reclama Gili una entitat "que agafi els arxius i estudiï els fons, tot promovent gent i llança com a potencial model el que el govern francès vol fer a la ciutat d'Arlès, on hi ha previst un gran centre de la imatge en què s'inseririra un gran arxiu de fotògrafs francesos.

"Desenganyem-nos, no hi ha política fotogràfica, d'orientació, algú o alguna cosa que traci ponts entre arxius diferents, que treballi a fons els autors, que planifiqui la docència i sistematitzi publicacions", resumeix Laura Terré, responsable del Centre de Fotografia Documental de Barcelona, associació creada fa set anys per intentar articular tot plegat des de l'iniciativa privada i que, finalment, es dissoldrà el proper 1 de gener.

El 'cas Centelles' és la gota que ha fet vessar el cansament de Terré i els seus companys que, curiosament, havien fet arribar aquest mateix any al conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, un document on justificaven la necessitat que la Generalitat creés una mena de Centre Nacional de Fotografia, amb un "arxiu d'arxius". No hi va haver resposta.

"Hi ha fons molt importants i que no tenen una sortida clara: la gent no sap on adreçar-se i, el que és pitjor, les institucions ni tan sols els van al darrere; són casos com els de Joan Colom o el fons de Joaquim Gomis, que és excel·lent". Ho diu amb coneixement de causa Jaume Orpinell, responsable de l'arxiu fotogràfic del COAC on, des de final de gener de l'any passat, gestionen l'arxiu de Català-Roca. Són 200.000 negatius, dels quals en realitat "només un 15%, com a màxim" reflecteixen l'arquitectura dels anys 50 que tan bé va saber recollir en els seus enquadraments. Per què, llavors, quedar-s'ho tot? "Ni ell ni els seus fills volien qe es disgregués l'arxiu", explica Orpinell.

La tasca substitutòria, però, està a punt de desbordar les capacitats del COAC: al gran volum de negatius s'hi afegeixen els problemes de conservació que presenten molts materials, els costos i, com a tot arreu, època de vaques pressupostàries molt magres. "Volem digitalitzar tot plegat i fer més inversió en restauració, però ara tot just gestionem el dia a dia". I la via de la subvenció? "El COAC ho ha bellugat però, de moment, res; tampoc no hi ha una línia institucional molt clara al respecte... Ja és gros que un país no tingui resolt aquest tema fotogràfic". Mentre, d'aquí cinc mesos sortirà publicat per La Fábrica un monogràfic de 400 planes sobre Català-Roca. "Sí, sí, des de Madrid...", conclou Orpinell.

I és que, en molts casos, els fotògrafs busquen, paradoxalment, més un reconeixement que no pas uns diners. "Moltes vegades, prefiriria que em demanessin quartos més que el que volen: que si catàlegs, exposicions, itineràncies... Això s'afegeix als costos de manteniment i no sempre és fàcil de fer", admet amb honestedat Jordi Serchs, cap de l'AFB. "Aquesta por de donar coses a les institucions públiques és bastant lògica perquè, en el fons, ho entregues a persones que acaben deixant el càrrec i, a més, dones la feina de la teva vida i no vols que es quedi agafant pols en un soterrani", exposa clarament Gili. Per això, l' star system , a la que pot, crea una fundació, com cita en els casos Cartier Bresson i de Avedon.

"Jo vaig entregar el meu arxiu a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet amb l'únic compromís que anés a la biblioteca perquè tothom ho pogués veure, però no ha estat així", comenta el fotògraf Joan Guerrero. "No vaig cobrar i no s'ha complert, però això no m'ha fet portar-lo a un altre lloc". I és que la tendència dels fotògrafs és clarament favorable als formats de la donació. Només un 5% dels 2.160.000 documents fotogràfics (plaques de vidre, negatius, positivats...) que té l'AFB en els seus 1.500 metres quadrats a l'antic Convent de Sant Agustí han estat comprats, segons Serchs; la resta són o donacions o transferències de fons municipals. El cap de l'AFB, però, no té molt clar quin paper hauria de tenir un hipotètic Centre Nacional de la Fotografia. "Hi ha, per una banda, gent que està treballant a fons la fotografia des de l'àmbit universitari, com el grup Gracmon, al voltant de la catedràtica d'història de l'art de la Universistat de Barcelona Teresa Sala i especialitzats en l'oci a la Barcelona del XIX, o el grup de l'Arqueologia del Punt de Vista... coses se'n fan, però potser faltaria una plataforma global", concedeix.

I l'altra banda la conformen els arxius i museus públics. I, és clar, escombrant cap a casa, cita l'inici d'un cens de tots els fotògrafs i el món de la fotografia a Barcelona, la realització de dues exposicions l'any (que acaben tenint una versió electrònica al web) i la més gran de les quals dona peu a una col·lecció de llibres-catàleg dels que en porten ja cinc. Però també hi ha l'encàrrec directe a fotògrafs perquè, d'alguna manera, completin els seus fons. Com la fotògrafa Consuelo Bautista, per exemple, que treballa ara per l'AFB documentant Ciutat Vella. "Ens falta molta cosa de caire popular perquè durant molt de temps aquest arxiu, lògicament, s'ha nodrit de fotografies institucionals, inauguracions...". Per això van adquirir el mes passat el fons de Jacques Leonard, 18.000 negatius d'un reporter francès que es va casar amb una gitana als anys 50 i es va dedicar a retratar el seu món i la cultura flamenca: Carmen Amaya, La Chunga...

En els set dipòsits (gairebé 300 metres quadrats) que a temperatura especial (de 7 a 18 graus, segons la mena de material) tenen a l'AFB per guardar els negatius hi ha el treball, entre d'altres, de monstres del fotoperiodisme com Brangulí o de la nissaga dels Pérez de Rozas. Però la majoria de l'arxiu d'aquests dos, entre d'altres, són en realitat al fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), a Sant Cugat del Vallès. "Crec que a poc a poc entre tots hem d'anar trobant les nostres especificitats", llença Serchs.

I és que l'obra d'alguns fotògrafs està a vegades escampada. "Tenim clar que aquí només hi ha d'haver els documents de gent amb rellevància especial per a la reconstrucció de la Història de Catalunya; no ho podem agafar tot", citen responsables de l'ANC, gens partidaris de l'existència d'un centre nacional de la fotografia. "Implicaria, d'una banda, fragmentar i separar, en molts casos, les donacions en què hi ha documents textuals i fotografies; d'altra banda, despullaria molts arxius comarcals i locals que tenen en aquestes imatges una bona part de la seva raó de ser i que ells difonen, d'altra banda, molt bé".

També hi ha un element financer, com sempre. Segons càlculs desl experts de l'ANC, "si la restauració d'un document textual val 1, el fotogràfic pot arribar a costar 60". I d'això en saben a l'ANC per un doble motiu: tenen tres milions de fotografies i, des del 2007, de ben segur la millor sala de conservació de negatius de Catalunya "i segurament, d'Espanya": una autèntica taula de comandament que sembla treta de la nau Entreprise de Star Trek permet mantenir estable la humitat en un 30% i la temperatura entre els 5 o els 18 graus, segons en quina de les de les set neveres que tenen.

A l'altre cantó dels arxius hi ha els museus. Tots han incorporat la fotografia al seu fons, però en general la perspectiva és "artística" i només es fan càrrec de les còpies positivades, a ésser possible d'època, informa Catalina Serra . Aquesta és la tesi de David Balsells, cap del departament de fotografia del MNAC, que explica que fins ara això era l'establert arreu tot i que sembla que alguna cosa està canviant. "El Pompidou ha incorporat recentment l'arxiu de negatius de Brassaï, perquè ja en té una bona col·lecció, i el Robert Frank va donar els seu fons a la National Gallery de Washington, tot i que fou perquè així s'assegurava que no hi hauria còpies no desitjades del seu treball", comenta Balsells, que assenyala que ell de tota manera és partidari que els negatius vagin als arxius i les còpies al museu.

Per a Jorge Ribalta, fotògraf i estudiós de la fotografia que quan treballava al Museu d'Art Contemporani va organitzar l'enciclopèdica exposició Arxiu Universal , el preocupant és que no hi hagi una política nacional de conservació d'arxius que eviti situacions com la compra, per ell desorbitada, del de Centelles. "Això serà insostenible perquè no hi haurà diners per a tots", explica Ribalta, que considera que són molts els arxius que estan en perill i que el que cal és una política coherent de gestió conjunta. "No es pot focalitzar només en les estrelles i fer polítiques mediàtiques, el que cal és buscar fórmules perquè els hereus es puguin seguir beneficiant de la gestió de les imatges sense que hi hagi malbaratament de recursos".

Precisament per evitar això, Serchs reconeix que la col·laboració entre arxius i institucions és fonamental. "Nosaltres ens entenem força bé amb l'ANC, que ens ha comprat coses per intermediació". Per això considera una molt mala notícia el precedent que ha sentat en misteri amb el cas Centelles: "Ara que he sabut l'oferta de la Generalitat ja em semblava generosa, sobre tot vista la quantitat de negatius que tampoc és tan alta; això només inflacionarà el mercat", opina.

Però, tot i això, no és el que més li preocupa. I, doncs? "La digitalització: les tecnologies canvien massa ràpidament i caldrà recopiar i reprogramar, i la seva fragilitat és molt alta. Tot això serà molt car a més a més... Una maleta amb els negatius o amb les còpies en paper sempre serà més fàcil de guardar". La fotografia sempre crema.