Havia de ser ell

Que los hechos perseguidos en esta causa constituyen un delito consumado de rebelión militar, definido en el artículo 237 del Código de Justicia Militar (...) Considera responsable del mismo, en concepto de autor y como jefe de la rebelión, al procesado Francisco Ferrer Guardia, con las circunstancias agravantes del artículo 173 del mismo Cuerpo legal". La sentència del consell de guerra que el 9 d'octubre de 1909, dissabte, es va dictar a Montjuïc contra el pedagog anarquista i francmaçó com a responsable dels fets de la Setmana Tràgica no deuria sorprende gaire a ningú i menys a les 150 persones (entre elles, el cònsol i el vicecònsol nord-americans i el vicecònsol anglès) que eren a la sala: el carro anava pel pedregal des de l'inici; calia un cap de turc i a Ferrer i Guàrdia feia temps que l'esperaven. Havia de caure tant sí com no...

La lectura de Juicio ordinario seguido ante los tribunales militares en la plaza de Barcelona contra Francisco Ferrer Guardia (que l'editor Olañeta recupera ara 32 anys de la primera edició amb motiu del centenari dels fets) ho deixa clar, si bé només recull el discurs del fiscal i de l'auditor militars però no el de l'advocat defensor, el capità Francisco Galcerán.

El judici i les passes van encenent el lector. El que més sorprèn són les vaguetats de les acusacions i les escases proves que s'aporten, més tenint present que Ferrer i Guàrdia estava sota estricta vigilància policial des de juny, quan havia tornat de Londres. L'argument que s'escapolia perquè anava en cotxe és inaudit: els dies de la Setmana Tràgica va ser vist anant a peu arreu.

Un dels pocs fets materials del que s'acusà el pedagog al judici era que havia liderat una manifestació. Diu el fiscal: "Dicho señor [un testimoni] afirma que el martes 27, entre siete y media y ocho y media de la noche, vió un grupo en las Ramblas, frente al Liceo, capitaneado por un sujeto que le pareció Francisco Ferrer Guardia, al que únicamente conocía por fotografía, pero adquiriendo el convencimiento de que debía ser él, por oirlo decir á los que transitaban por aquel sitio". A banda, no hi va haver cap altre testimoni més.

En aquesta línia, un altre testimoni diu d'una persona que "tiene la seguridad moral" que havia rebut de Ferrer i Guàrdia les instruccions per fer la revolució a Premià. Un tercer afirma, "según referencias" que en el grup que assaltà l'Ajuntament del Masnou un dels oradors hauria dit "que hablaba en nombre de Ferrer". Un quart diu que la partida de 30 homes que donaven voltes per Premià creia que va ser reclutada per Ferrer i Guàrdia. "Aun cuando lo de la recluta no le consta personalmente, así debía ser puesto que al preguntarse la gente de donde vendrían aquéllos se oía decir: "Son los picapedreros que habrá mandado Ferrer".

Aquests i altres testimonis (van ser més de 70 en un sumari que va superar els 500 folis) és el que sense vergonya anava destacant el fiscal militar. Fins i tot, ja dient clarament que només era "una mera sospecha, nada más que sospecha", n'aporta un altre segons el qual pocs dies abans Ferrer i Guàrdia hauria jugat a Borsa sabedor que baixaria pels futurs fets. Encara és més sospitosa l'actitud de dos oficials del Regimiento de Dragones de Santiago, que haurien trobat dos manifestants amb pistoles Smith suposadament facilitades pel mateix acusat, però tot i així no van ser mai detinguts.

L'advocat ja va deixar anar que "se han unido al proceso cuantas denuncias y anónimos pudieran perjudicar" al seu defensat. I venia a dir també que se li passava factura, en realitat, per la seva tasca amb l'Escola Moderna, que va arribar a tenir 47 sucursals. Gran veritat. No n'havia fet esment el fiscal perquè d'això se'n va encarregar l'auditor general de la Quarta Regió Militar, en el seu dur dictamen. Una frase del pedagog que l'escandalitzava ho resumeix tot: "En todas sus cartas se repite constantemente el concepto de que la obra más revolucionaria del mundo es la educación adecuada de la clase obrera". El mateix dia 9 el declaraven culpable de tot. El dia 13, ja era afusellat. Tres bombes (un ciutadà i dos policies, ferits) foren l'única protesta pública que va tenir lloc a Espanya.