Lectures de Mandelstam

Dos anys després que Óssip Mandelstam publiqués i divulgués el seu poema dedicat a Stalin (1933) -era cosa fàcil divulgar la poesia a la Rússia de l'època, perquè tothom la memoritzava-, el dictador, que hi havia llegit que tenia "els dits de les mans curts i grossos com els cucs", entre altres galanies, va telefonar personalment a Boris Pasternak per demanar-li la seva opinió sobre aquest amic seu poeta, un dels més grans de la literatura russa del segle XX. La llegenda diu que Pasternak no va saber ben bé què respondre, potser a causa de la covardia: no fos cas que, per fer un elogi del seu amic, Stalin decidís matar dos ocells d'un sol tret i enviar Mandelstam a l'altra punta de Rússia -cosa que va acabar fent-, i amb ell el futur autor de Doctor Zhivago. Diuen que, llavors, Stalin li va deixar anar per telèfon aquesta frase famosa: "Si jo hagués tingut un amic abocat a un gran perill, l'hauria defensat més bé que vostè". IMandelstam, amb la seva dona i gran biògrafa d'ell, Nadejda, se'n va anar exiliat a Vorónej. Abans ja hi havia hagut d'altres exilis i repressions, i després vindria l'exili final, el de 1938, a Vladivostok, on Mandelstam va morir el mes de desembre.

Ara tenim la sort de disposar demagnífiques versions en la nostra llengua d'una tria de poemes del gran escriptor rus a càrrec d'Helena Vidal -eslavista de gran categoria, que em fa l'efecte que ha abandonat la Universitat de Barcelona per la porta petita, com sembla que sigui el destí dels millors professors que encara hi queden-, filla d'un altre eslavista, august, i espectadora, per atzars de la convulsa història d'Espanya del segle XX, de la penosa situació de la Rússia soviètica abans de la seva relativa, molt relativa, democratització: això del tsarisme i de les dictadures és una cosa que sempre dura més temps que qualsevol institució.

El cas és que Helena Vidal ha fet la seva tria particular entre el conjunt dels poemaris de l'autor. Elsa Triolet, per exemple, va publicar una antologia famosa de poesia russa a Seghers (1965), i a causa del seu contracte matrimonial (o cosa semblant) amb Louis Aragon, només va incloure un poema del nostre escriptor en el seu llibre, que, per descomptat, no era la dita "Oda a Stalin". Ales lletres hispàniques, Jesús García Gabaldón -que ha estat un dels mandelstamians més conspicus del panorama ibèric-, sí que la va incloure, i, molt legítimament, va fer una tria -del tot dissemblant de la d'Helena Vidal- en la qual hi predomina el ressò de l'estètica del grup que va fundar el mateix Mandelstam: el dit "acmeisme", paraula derivada d'una veu grega que vol dir "cimal", i moviment que va significar una revitalització del millor simbolisme i la tradició clàssica posats en dubte pels futuristes i, molt especialment, la revifalla de la idea que la poesia és sempre existencial o no res. Tatiana Roy, una altra francesa que admirava aquest poeta, va fer-ne una altra tria, Poèmes (Éditions de l'Age d'Homme, 1984), que, potser pel fet que es va imprimir a l'angèlica Suïssa, tampoc no traduïa gairebé cap dels poemes veritablement sagnants i compromesos de Mandelstam, llevat dels "Versos al soldat desconegut".

Aquesta petita història editorial dóna una idea de les circumstàncies per les quals es difonen, en una llengua estrangera, les obres de determinats poetes que, per ser tan bons, resulten de vegades incòmodes als uns, de vegades als altres. Si un servidor hagués de comprar dos llibres de la poesia d'Óssip per fer-se'n una idea prou general, no tindria cap dubte: l'antologia de García Gabaldón (Igitur, 1998) i aquesta que comentem avui (Quaderns Crema, 2009): es complementen. La primera tiramés als postulats estètics i quasi parnassians de l'acmeisme; la segona, que m'ha semblat impressionant, es decanta moralment per una síntesi de les experiències viscudes per l'antòloga i les viscudes per l'autor. Helena Vidal ha vessat al català amb molta eficàcia els versos octosil·làbics i alexandrins (o hauríem de dir-ne hexamètrics, com ja indicava Joseph Brodsky en un assenyalat article del llibre Menos que uno?) de l'original, entre els quals hi figuren els següents, que, com hem dit, els ciutadans russos sabien de cor fins fa molt poques dècades: "No ha pas vingut encara al món | alhora música i paraula, | en cada cosa viva es guarda, | per ella tot es correspon" -de ressò clarament baudelerià-; "No és cosa d'homes adreçar-se a l'Èreb, | la nostra cera és l'arma i el combat. | L'home afronta la sort quan fa la guerra, | la dona mor tot invocant el fat" (de "Tristia", mig ressò d'Ovidi, mig de l'Elegia III de Tibul); "Privat que m'heu de mars i empenta en terra llarga [sembla Ausiàs March!] | i fent recalcar el peu per córrer camp hostil, | ¿què n'heu aconseguit? Poca cosa i covarda: | encara moc els llavis, no m'heu fet emmudir" (poema escrit a l'exili de Vorónej, i reflex del costum de Mandelstam de fabricar els versos amb els llavis abans de posar-los per escrit). En suma: un gran esdeveniment en el panorama de l'edició de poesia de l'any que es va acabant, mentre el temps -ho deia el mateix poeta- no fa més que perdurar.