L'edat no lírica

Un llac en flames

Hilari de Cara

Quaderns Crema

249 pàgines. 18 euros

En el panorama actual de la literatura catalana hi ha un grup d'autors ja veterans que en l'elasticitat de la novel·la ha localitzat el gènere idoni per expressar una summa de l'existència, modulant-hi els anys d'aprenentatge i desaprenentatge, elevació i caiguda de mons que generalment oscil·len entre l'alba de les expectatives de joventut i la sedimentació gradual d'una realitat adusta. La imponent trilogia i la novel·la L'home que va estimar Natàlia Vidal de Julià de Jòdar, la trilogia de Joan Francesc Mira i els dietaris de Valentí Puig són emblemes riquíssims d'aquest segment de creació. És en aquest marc de reflexió i ambició totalitzant on cal consignar Un llac en flames, primera novel·la del poeta Hilari de Cara (Melilla, 1945), premiat amb el Serra d'Or de poesia per Postals de cendra.

Un llac en flames presenta concomitàncies amb el poemari Absalom (2006), sobretot en l'intent d'examinar les pulsions intemporals dels humans dins d'unes coordenades específiques de la civilització i la història. A Un llac en flames assistim a la dissolució d'un paradigma de la cultura i de la moral, al triomf definitiu del nihilisme que Nietzsche tant va repudiar: el de l'individu passiu, acomodat en l'espiral formada pel remolí de la seva mateixa indolència, incapaç de donar-se valors vigoritzants. Marc Crespí, el protagonista de la novel·la, torna a Mallorca el 1994, trenta anys després d'haver-ne marxat per estudiar i viure a Barcelona, on haurà reincidit en una irregular trajectòria com a poeta, sempre encadenada als seus fracassos amorosos. Els pares de Marc acaben de morir en un accident de trànsit. Sol i pràcticament sense parents, Marc s'instal·la a la casa paterna, a redós d'un paisatge i d'una quietud que lluny de concedir-li una pau horaciana, li exalten una deriva dimissionària, com si el desguàs de la seva experiència vital i ideològica fos molt més fort que qualsevol dic d'esperança. El relat de l'enterrament dels pares serveix per presentar el fris social del poble, que podria estar inspirat en Manacor. Enclaustrat en el seu món introspectiu, Marc desgrana els records d'infantesa, la figura del seu avi (metge, republicà, exiliat), així com la del seu pare, epítom del ciutadà amorf. El clima general de meditació sobre la pròpia existència només es contrapunta amb algunes escaramusses que Marc protagonitza amb els seus vells amics i amb les seves aventures passionals amb dues amants.

En una escriptura on s'evidencia una gran potència d'hidra verbal, d'alè líric i de domini estilístic, Un llac en flames es revela com una obra intermitent per culpa de la reiteració i la manca de dosificació. Fa l'efecte que un punt de contenció i d'afinament de l'ordre intern haurien afavorit la intensitat d'una obra capaç de concentrar suggestives imatges sobre la descomposició cultural i personal. Com succeeix per exemple amb el recurs al mite de Pigmalió, quan Caterina, una amant, buscarà en la personalitat intel·lectual de Marc un contrast i un risc per a la seva vida prosaica al costat d'un marit vulgar i només preocupat pel patrimoni. El gir, harmonitzat amb l'estètica de l'enfonsament, és magistral: Hilari de Cara apel·larà als ressons schopenhauerians i a la primacia de la llei del cos, i al final Caterina es desencaterinarà tot confessant-se a ella mateixa que "la simplicitat sexual gairebé brutal del seu home li produïa més plaer que no Marc". Sensual, àcida, desencantada i dessacralitzadora de pretesos principis absoluts, Un llac en flames no estalvia mordacitat. Les misèries ideològiques de diverses generacions queden gravades en la corba traçada per uns personatges que d'esbossar mons utòpics passen a confinar-se en l'esbarjo dissolt dels prostíbuls, que de robar la impremta de la facultat per difondre escrits en contra del règim franquista passen a perpetuar el seu parasitisme tot robant els diners que el pare d'una amiga té amagats en una caixa forta. Amb Un llac en flames s'inaugura una trilogia. Plana un interrogant: amb la descripció d'un món tan desesmat, d'uns protagonistes tan indolents, d'un temps tan exsangüe, es podrà mantenir el tremp narratiu?