D'hospital a campus social

L'ampliació de l'hospital de Sant Pau, un edifici que fa deu anys que s'està construint, obrirà oficialment les portes demà. Ara només puc parlar-los d'alguns aspectes d'aquesta obra perquè és impossible fer una valoració completa en aquest espai reduït. Si hi van -espero que no ho hagin de fer com a malalts-, veuran que és un d'aquests edificis que ens reconcilia amb l'arquitectura pública i especialment amb la sanitària.

L'edifici ocupa l'angle oposat de la porta principal del vell hospital de Sant Pau. Des de l'exterior, dues ales que formen 90 graus, construeixen la cantonada entre la Ronda del Mig i el carrer Sant Quintí. Aquestes dues ales tenen les façanes revestides de pedra i composades a partir de grans lògies que donen una escala imponent especialment a la del costat de la Ronda, i recorden vagament la composició del vell i bell edifici del govern civil de Tarrragona. Entre aquestes dues ales apareixen tres cossos més disposats en forma de ventall i revestits de maons vidriats de dos colors on hi ha les habitacions de l'hospital, formant un conjunt de cinc barres com els cinc dits d'una mà.

Com en tots els edificis d'aquesta envergadura, unir les diferents parts, i distribuir-les de forma ordenada i clara, resulta una tasca essencial i és el que aquí fa el vestíbul que és doble -cap a la Ronda i cap al carrer Sant Quintí-. Els projectistes es refereixen a aquesta part com el palmell d'una mà. L'espai que els visitants es troben a l'entrada és un esplèndid vestíbul de diverses plantes d'alçada que percebem quan veiem el volum de les elegants escales o les caixes de vidre dels celoberts. La impressió és emocionant i contradictòria, perquè, d'una banda, el mobiliari, que es retalla nítidament sobre grans peces de marbre blanc, ens recorda el confortable vestíbul d'un hotel però, d'una altra, les parets, amb les seves lògies i balcons semblants als de l'exterior, ens recorden una plaça coberta.

Alguns urbanistes quan volen fer esment de la complexitat de les circulacions d'una ciutat es refereixen als hospitals. Els més complexos d'entre els edificis i els més urbans. Aquest ho és. En canvi, la seva complexitat queda dissolta en una claredat organitzativa que es tradueix en una facilitat enorme per orientar-se. N'hi ha prou amb recordar la imatge de la mà i els seus dits per orientar-nos tot d'una. L'espai és tan clar que és el primer cop que trobo que el grafisme de les gegantines senyalitzacions és confús i una mica inútil. Aquest espai és un exemple magnífic per explicar que per orientar, i per tant per ser vertaderament útil, el vestíbul d'un edifici públic no en té prou amb ser gran, si per això entenem que tingui molta superfície. És necessari que tingui volum, aire, espai en definitiva. És amb l'espai que ens orientem i no amb la grandària, ens orientem mirant cap a dalt perquè així "comprenem" on som. És per això que és difícil perdre's en una església gòtica i fàcil fer-ho en un edifici administratiu.

Des de la plaça-vestíbul s'accedeix a les consultes i també a les habitacions, que són les cèl·lules d'aquesta ciutat. Només els dic que molts hotels moderns no tenen habitacions com aquestes, salvant evidentment l'equipament sanitari típic d'un hospital. La finestra de les habitacions i sobretot la porta és exemplar. Si és cert que la música, els aromes o els colors donen lloc a teràpies reconegudes, l'arquitectura d'aquest hospital és una teràpia. No sé per a quina malatia comuna, però segur que algunes malaties molt esteses entre els meus col·legues, com ara la descomposició formal, la intoxicació amb noves tecnologies o la temible "metàpolis", es curen o minven amb una visita a aquest hospital d'arquitectura terapèutica.

L'Antonio -83 anys- es nota que està malalt, perquè en fa la cara. Resta ingressat en una habitació d'hospital una mica angoixant, estreta, de sostres baixos, folrada de plafons de fusta d'un verd ja esgrogueït, acompanyat d'un altre pacient -més o menys de la seua edat- connectat a uns tubs que l'alimenten. No parlen. Malgrat que l'Antonio és independent, cada cop que vol anar al vàter l'han d'acompanyar. No en té, a l'habitació, -ni servei ni dutxa-, i això que l'han ingressat al Sant Pau, un bon centre. La simpatia de les infermeres supleix molts cops la tristesa i la sol·litud de la cambra. Però avui està de sort. En menys de 20 minuts li ha canviat l'ànim. L'han agafat uns nois -"molt simpàtics", diu- i amb cadira de rodes l'han traslladat al nou edifici del Sant Pau, a menys de 300 metres.

I tant que està content. "L'amplitud i la lluminositat de l'habitació és el que més m'ha impressionat", comenta en un seient reclinable tot mirant per la finestra. Fins i tot aquí i ara, a la nova i flamant estança, té alguna cosa per mirar a través dels vidres. I poder xafardejar perquè el seu company no parla. No li cal ni encendre el fluorescent ni tampoc el televisor, que encara no li han instal·lat. "És que tot és tan nou", afegeix, com a excusa.

L'Antonio ha estat un dels últims malats a ser traslladats dels antics pavellons -molt turístics per fora però poc operatius per dintre- a les noves dependències. Abans ja era un centre de referència mèdica i ara també en serà d'arquitectònica. "És un excel·lent exemple de com s'han de construir els nous hospitals", comenta satisfet el seu gerent, Jordi Varela.

El Sant Pau s'estalviarà enguany 1,8 milions d'euros només en trasllats de malalts d'un pavelló a l'altre. Perquè cada pavelló tenia la seua especialitat mèdica, però les proves de diagnosis o els quiròfans eren, a vegades, a l'altra punta d'hospital, cosa que obligava a un anar i venir d'operaris, cadires de rodes i ambulàncies. I malalts, a risc de contraure alguna infecció, malgrat totes les prevencions. Ara, aquests quasi dos milions d'euros es podran emprar per a millores hospitalàries.

Sant Pau ha necessitat nou anys per poder estrenar el nou hospital. Ho ha fet per fases. Primer es va inaugurar l'espai ambulatori, que resta separat del bloc hospitalari, és a dir, el que es coneix com a ingressos. Tot el procés de trasllat acabarà enguany, malgrat que demà divendres se'n faci la inauguració.

El nou edifici, dissenyat per un equip encapçalat per l'arquitecte Esteve Bonell, és força operatiu. Aprofita els desnivells del terreny per dividir-ne les àrees de servei i permet tenir diversos accesos independents des de l'exterior. Mirat des d'un plànol alçat, figura una mà amb els seus dits, i casdascun d'aquests són els diferents blocs d'ingressos per especialitats. Diàfan, amb passadissos amples, lluminosos, dóna sensació d'espai. És el que valoren més els usuaris. A més, diferencia l'estança usada pels treballadors -3.300 persones- i els usuaris, quasi mig milió a l'any, que tenen entrades i espais diferents. Tot plegat ha costat 293 milions d'euros.