"Hi ha una indigestió de modistes afusellades"

És l·lucinant. Les guerres es declaren a les ciutats, però al camp, a foravila, és el llibre en el qual s'escriuen". Miguel Dalmau (Barcelona, 1957), novel·lista, crític literari, biògraf sense manies, retrata a La noche del Diablo (Anagrama) la Mallorca del 1936 sota el terror del Conde Rossi, un matancer feixista italià, i d'un capellà consentit immoral que és la veu narradora. Dalmau viu a Palma i encetà l'obra a la Creta salvatge, una illa que no ha trabucat. "Vaig trobar allà l'atmosfera oclusiva dels pobles mediterranis, dones de negre, virilitat agrest, ploradores a l'estil de Zorba, el grec ". Ha nedat tres anys a l'hemeroteca per refer el to i l'ambient. "Un escriptor que no trepitja una hemeroteca és un farsant sense criteri que hauria de dedicar-se a fer fotocòpies en un banc". Vet ací un tipus directe i polèmic.

Pregunta. Féreu un retrat d'Oscar Wilde, un altre coral dels Goytisolo, una descoberta sobre Gil de Biedma, i ara, mirau el Conde Rossi, un feixista italià de la guerra civil. Què li va duu a ficar-se en aquesta metahistòria?

Resposta. M'interessava escriure una novel·la diferent sobre la Guerra Civil. Concebuda com una incursió en el Mal, representat pel feixisme. I sobretot que no fos un instrument de tesi ideològica. En una guerra no hi ha res a demostrar.

P. Quins criteris empra per establir la línia divisòria entre realitat i ficció?

R. El so de les paraules. El renou del casquet en caure a terra, l'olor de la pólvora, el sol, la suor.

P. És una obra a mitjan camí entre el llibre testimoni -una mirada de la guerra- i la novel·la parahistòrica.

R. Més simple. Una novel·la de guerra amb soldats, bombardejos, tirs, infermeres, ferits... La veritat.

P. El mossèn mostra més escrúpols davant el sexe promiscu del conde i té menys objeccions amb els assassinats?

R. De nen vaig aprendre que no tots els Manaments són iguals. Per l'Església catòlica els pecats de la carn segueixen sent una obsessió.

P. El narrador capellà sent "olor de dona" i descriu qui "fica els dits de jueu en un joier".

R. Són coses que surten sense premeditació. Però després t'adones que l'inconscient sempre encerta: un capellà feixista era imperativament antisemita. I quant a l'olor de la dona, prefereixo parlar-ne a l'estiu.

P. Ell, el pare Julià Alcover, fins ara tot just era un nom i una foto devora el criminal.

R. M'agraden els petits testimonis d'una gran història. Perquè en el fons és el que som tots. El meu sacerdot és part de la tradició novel·lesca. Penso en el Dr. Watson, de les aventures de Sherlock Holmes o en Nick Carraway, del Gran Gatsby.

P. Era un capellà devora un assassí.

R. Ell i ells viuen enlluernats per un ésser que creuen superior. Encara que sigui un gàngster. Aquests personatges rares vegades es penedeixen del "pecat de fascinació" perquè justifica la seva vida.

P. I l'Església, què?

R. L'Església espanyola encara no s'ha retractat públicament del seu pecat de fascinació pel franquisme. Què esperen?

P. En lloc d'observar el feixista Rossi i el món amb els ulls del sacerdot torsimany, si l'autor fóra de veres el narrador, quina cosa bàsica canviaria?

R. Tot. El seu lloc en el món, la seva concepció de la vida, la seva manera covarda de guaitar sobre l'horror.

P. La societat de Mallorca apareix plana i sense ideologia: el feixisme és una força, els rojos són cadàvers. És deliberada la presentació de l'illa?

R. Crec que l'illa hi és molt viva. Ben representada. Víctimes i botxins. N'hi ha prou amb una mirada per reconstruir el món.

P. Existeix una certa mitificació de Rossi, un carnisser.

R. És lògica la lectura. El Bé sedueix pel gest i el Mal per la paraula. Si Hitler no hagués estat un gran orador no s'hauria arribat als camps d'extermini.

P. Aquell i molts dels herois fatals s'esbucaren.

R. És la teoria de l'arc, el desplomament de l'heroi, l'atracció de la rebotiga. Perquè en l'ombra s'oculta la veritat. La grandesa de l'home s'amida i s'expressa en la seva caiguda.

P. Per què algun personatge preserva la seva identitat real i en uns altres s'adultera mínimament el seu llinatge?

R. No volia que algunes persones descobrissin per mi que els seus avis havien estat uns assassins.

P. Qui eren els qui comandaven aleshores?

R. Els poders franquistes d'aquell moment eren els García Ruiz, Zaforteza, Gual de Torrella, el governador Torres Bestard, el capità Jaume, el fiscal Mulet, el falangista Manzano, la família March, els Sales... Per ventura els llinatges coincideixen amb qui són a l'actualitat néts i parents dels protagonistes, que encara són a la primera filera del poder.

P. El llibre era més llarg. En farà una versió més travada en successos i personatges?

P. No. La novel·la està tancada. Els personatges compleixen el seu cicle dramàtic, la seva destinació. I afegir fets de sang l'hauria convertit en Les benèvoles, un catàleg d'atrocitats inquietant però sense relleu moral. És sorprenent com ningú ha detectat el frau literari de Littell.

P. La noche del Diablo pot ser com un no- Soldados de Salamina?

R. Així ho espero. Els imitadors de Javier Cercas han perpetrat unes novel·les benintencionades i de valor escàs. Són històries de la rereguarda on preval el que és ideològic -la tesi del màrtir republicà- sobre el fet estètic, i sobre l'equanimitat.

P. Equanimitat literària?

R. Hi ha una indigestió de modistes afusellades, o de mestres republicans represaliats, la vida dels quals se'ns conta sense matisos. Per escriure sobre el Mal cal haver llegit atentament Conrad, Stevenson, James, Wilde... En ells res no és el que sembla. I ningú no és completament innocent.

P. Sents aversió per la correcció política pel corrent de la moda?

R. Sí. Detesto la correcció política perquè sovint és enemiga de l'art. Com deia Faulkner: "És més important per a la Humanitat L'oda a una urna grega que l'opinió d'unes bones senyores".

P. Diu que la guerra va ser un xoc de trens, amb sang en ambdues parts. Això, emperò, no correspon a Mallorca, l'escenari de la novel·la.

R. Així és. El que va ocórrer a Mallorca va ser repugnant perquè no existia oposició armada. Va ser una cacera de conills, indecent i innecessària... .

P. Sense dos bàndols armats ni escamots de defensa rojos o anarquistes. Un escriptor, bo, Antonio Espina, era governador civil i es negà a donar armes.

R. L'escriptor Espina va deixar indefensos els republicans. Però l'enigma segueix en peus: què és menys terrible, una guerra civil o una sessió de tir al roig?

P. Els germans Villalonga (Llorenç i Miquel), clàssics apreciats sobretot a Madrid i Barcelona, són al llibre. Ells no quedaren bé el 36.

R. Sovint la cultura no és garantia de grandesa moral. Ambdós van ser uns covards perillosos. Jo segueixo creient que " Nulle estetica sine etica ". Primer cal tenir una ànima gran. Com Chejov. I després escriure sobre la Sala de las Nines (per Bearn).

P. Rossi, matancer, ja va trobar feina feta.

R. Hi ha el mite que tot el mal el dugueren els italians, quan ell va arribar ja hi havia 800 morts.