El retorn del 'conde' Rossi

El fals conde Rossi ha tornat. Era un feixista italià, sinistre i extravagant, enviat per Mussolini a Mallorca l'agost del 1936 per agitar la Falange i enfrontar-se als rojos del desembarcament republicà del capità Bayo, que es desféu aviat. El personatge escàpol, de camisa negra/blava, amb feix, creu i fletxes amb jou i punyalet, protagonitzà una època de violència i repressió, demostrà voler el sentit del terror i deixà un mot fucilati, un crit com a llamp arreu de l'illa. Pugnava "fusell en mà contra qui blasfemava Déu i era traïdor de la Pàtria", cercant "imposar la Pau i el benestar amb idees feixistes".

La llegenda trista de plom i escàndol de l'espeltre fantasmal Rossi -centenars de morts en extermini i una suposada insaciable eufòria sexual complaguda amb putes i senyores de casa bona-, (la teòrica dolce vita mesclada amb el viure perillosament dels mussolinians) s'ha fet avinent de bell nou als llibres si alguna vegada s'havia escolat el seu eco entre els mallorquins.

Mussolini i Joan March armaren d'avions, municions, arguments, diners i gents la plataforma estratègica insular dels esvalotats contra la República. Rossi aterrà a l'illa i en cinc mesos l'alçurà, treballà el seu mite i en féu de la mort la norma. El personatge Arconvaldo Bonacorsi (Bolonia, 1898-Roma, 1962) qui es feia dir "general comte Aldo Rossi" no és un tipus secundari al decorat del passat invulnerable i als sentiments de les víctimes que

tenen certesa oral de les malifetes sanguinàries. Ara ell ve en una altra memòria, que frega el risc de la mitificació, que sura sobre la literatura, d'un ésser criminal blasmat per la història dels fets.

Rossi treballà per ser heroi del Fascio. Advocat i estudiant de medicina, enviat-desterrat a Abisinia, criminal mai no jutjat, potser diputat de la DC a Itàlia, és una altra casta d'estranger a la guerra d'Espanya. Ha saltat un altre cop a les portades de la fama i, amb els crims denunciats, als mostradors de llibreries i fires dels carrers de Palma, Barcelona o Madrid. Es ven d'estrena una novel·la contracorrent, que vol ser versemblant, La noche del Diablo (Anagrama) del crític i biògraf Miguel Dalmau. "La irrupció de Rossi i del seu sèquit feixista provocà un veritable cataclisme... i una bufada d'aire nou", es llegeix. A les planes balla la tragèdia, s'escorre la vida i el món, Palma, les cases de putes, l'Hotel Mediterráneo, el front de Manacor, Sant Salvador, la societat guanyadora, el poder que s'allargà i una certa exaltació estètica.

Alhora, han sortit les reedici-ons d'un gran llibre testimoni de Georges Bernanos, fet en calent el 1938, Els grans cementeris sota la lluna, que parla en cru d'aquella catàstrofe mallorquina i universal en nom de la fe. Arriba l'obra amb notes i estudis, en dues traduccions, en català (RBA) i espanyol (Lumen). Prohibit per la dictadura, Bernanos -catòlic, monàrquic i dretà- creà "el més important pamflet contra el feixisme", en dita de Hannah Arendt. El fill de Bernanos surt a la novel·la de Dalmau i era part dels escamots falangistes.

Després de la volada i polèmica de la biografia que Miguel Dalmau bastí sense manies sobre Jaime Gil de Biedma, ara ha treballat tres anys en la reconstrucció dels episodis i escenaris de la intervenció de Rossi. Trià la veu i el subjecte del teatí Julià Adrover Llaneres, Escalís, (Felanitx, 1900 - Roma, 1965) traductor i testimoni a les arengues als pobles, dalt de l'altar, al front i en els crims d'aquell matancer, un altre personatge real. El consul italià es treia els queixals en viu ell mateix sense anestèsia i glopeja esperit davant de tothom.

Es veieren més després dels 150 dies mallorquins de 1936 Rossi i Julià (Alcover al llibre), coetanis, i que ambdós visqueren 30 anys a Roma? Bona incògnita literària. "Hagués fet de Sándor Márai", respon Dalmau que ha escapçat l'obra. Llur hipotètic començament que podia ésser una retrobada dels vellets al Vaticà.

"Ja no ens cal rentar-nos les mans d'amagat per manifestar tot el fàstic que ens fa la persona i la ideologia d'un dels homes més coneguts, més temuts i més odiats de la Mallorca contemporània (Rossi)", escriví Josep Massot i Muntaner l'any 1988 a Vida i Miracles del 'Conde Rossi' (Mallorca, agost-desembre, 1936/ Màlaga gener-febrer, 1937), Biblioteca Serra d'Or. Als milers de títols de la guerra espanyola, una partida de centenars són centrats en temes de les Illes Balears, terra de poca guerra, just un bàndol i molta repressió.

En Joan Pla parlà sense embuts de Rossi fa més de vint anys en una novel·la històrica sobre la llegenda d'amant i matador sense mesura en Morts cara al sol (amb un feixista famós: El conde Rossi) (Miquel Font editor, 1986). Suara Carles Marín i el seu editor Ll. Muntaner han posat al feixista al frontis de la novel·leta de falangista casat amb una republicana en L'Àngel del no-res sobre "una guerra entre germans".

Sura potser arreu una simple versió teatralitzada, una narració anecdòtica i freda d'aquell histrió, despòtic, líder de masses en temps bèl·lics, consentit secretament durant anys per una majoria social illenca que obeí o suportà -quin remei!- els colpistes guanyadors, des de tot d'una. Hi ha alguna família del poder vell que encara té al menjador un retrat seu signat. Alguna altra gent té el corc secret de dubtar o sentir-se fill cert del Conde Rossi, nat en relacions, consentides o forçades.

Amb barbó de boc, teatral i amenaçant, liderà l'extermini contra el bàndol desarmat, ajudà a derrotar les tropes republicanes que desembarcaren al Port de Manacor comandades per un altre mite distint de la guerra, el Capità Bayo -instructor guerriller de Fidel Castro i el Che Guevara a Mèxic i Cuba-, actuà com una bèstia. Era un assassí i féu l'escabetxina.

Ha comparegut amb els seus inferns de sang i por a la memòria d'alguna gent de més de 80 anys. "No record haver-li vist mai la cara. Quan sentien la seva bulla d'alluny, a ca nostra ens devíem arraconar. Noltros no estàvem per a les festes a plaça dels fanàtics falangistes. Mon pare era pres a Manacor per obrer d'esquerres republicà. Jo tenia 7 anys, el 1936". Joan Bonet Nadal, de Ses Pipes, és manacorí, valent, i encara s'emociona i té pell de gallina en parlar de la por.

"El conde Rossi i el pare Julià vengueren a fer una xerrada i un diàleg instructiu als al·lots damunt uns escalons al pati de l'escola de Sant Alfons de Felanitx. El record bé, jo tenia 13 anys. Què vols que et digui? Parlava en italià i el pare Julià el traduïa. Al balcó de can Vei, a sa Plaça de Sa Font, es reuní gairebé tot el poble. Hi hagué amb una desfilada de falangistes homes i dones de la Secció Femenina. Ell mitinejà i el teatí el traduí". Aquest és un doble testimoni directe. L'historiador xuetòleg i de l'Esglèsia, Francesc Riera i Montserrat, tresca la seva infància sense trastorns a la vila i sap bé qui era aquell.

"Passava pel poble, en cotxe i cridava 'Fucilati! Fucilati, tutti'. A casa mos feia por perquè no érem dels seus i al conco en Pere el feren beure oli de racino, al meu germà el cercaren i d'altres s'amagaren dins un pou. El vaig veure a Petra, Sant Joan i Palma". La llicenciada Pràxedes Company, que ara té 86 anys i els records eteris, contà els fets mil pics a les sobretaules familiars. "És vera que hi havia al·lotes falangistes que l'encalçaven ferm, a ells i altres italians".