Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Una ètica per a Europa

Animals destructors de lleis

Ricard Salvat

Meteora

216 pàgines. 19 euros

L'edició d'Animals destructors de lleis, commemorativa del 50è aniversari del Premi Joanot Martorell 1959, ha estat l'adéu intel·lectual de Ricard Salvat. Per què recuperar una novel·la que, tot i l'interès històric, no deixa de ser una primavera que no fa estiu en la trajectòria d'aquest home de teatre? És un retorn nostàlgic als orígens en clau autobiogràfica? Un complement testamentari al darrer muntatge rodoredià? Especulacions a banda, la novel·la hagué d'editar-se clandestinament el 1961, amb peu d'imprem-ta mexicà, per raons censòries i, tot basculant entre l'expressionisme, l'existencialisme i el neorealisme, fou pionera en la tematització dels "mals d'Europa".

Animals destructors de lleis relata la descoberta que un jove universitari fa de la República Federal Alemanya de la postguerra. No se circumscriu al ritual iniciàtic de la vivència del sexe, el dubte existencial, el daltabaix afectiu o l'ambigüitat de les relacions. Apunta molt més alt. Les tribulacions i les pors de Sandre -un alter ego del jove Salvat?- se centren sobretot en la recerca d'una ètica individual que sigui vàlida per a un compromís col·lectiu regenerador, especialment en un context, el de la dècada de 1950, en què Europa es troba devastada en termes materials i morals.

Com a jove burgès amb ínfules intel·lectuals, Sandre fuig "nord enllà" d'una situació que l'oprimeix (la dictadura franquista) i opera un desclassament que li permet de conèixer en la pròpia pell l'alienació -l'"embrutiment"- de les classes obreres a les fàbriques o als prostíbuls alemanys. La il·lusió inicial amb què Sandre entra a la fàbrica es converteix progressivament en desencís, perquè s'adona que la seva intenció de conèixer els treballadors era d'una candidesa flagrant, per més que la guiés una certa autenticitat personal.

La superioritat espiritual -una mena d'aristocratisme?- de què parteix, barreja d'admiració i de rebuig, i la immaduresa afectiva, molt inoculada d'un puritanisme patològic, obstaculitzen que pugui consolidar els llaços d'amistat o afrontar-se, de manera transparent i oberta, a les relacions amoroses, siguin lícites (Carla) o il·lícites (Inge, Jutta), segons les convencions vigents. La rèmora feixuga de l'obscurantisme franquista, la llosa del moralisme burgès que el tenalla i l'adaptació difícil a una realitat estrangera l'impulsen a defugir els problemes, tal com li fa veure Stephan, el seu millor confident.

Com constata Sandre amb estupor, la societat alemanya procura oblidar "la culpa" i, amb un culte a l'instint "destructor" de tota ètica, refugiar-se en els plaers edènics. Es tracta d'un antídot d'urgència -es podia fer altrament?- al pes aclaparador de la memòria i a l'amenaça mediàtica d'una nova guerra. Més atent a les idees que a les persones, Sandre ha de vèncer el rigor excessiu d'una granítica integritat moral i ideològica que se li gira en contra. Es veu obligat, doncs, a flexibilitzar les posicions aristocratitzants per comprendre el sentit de les actituds i els comportaments dels altres. Hi va reeixir? El final obert de la novel·la impedeix de saber-ho, però tot fa pensar que no gaire.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 28 de mayo de 2009