‘Crims’, un exigent llibre d’estil

Torna Crims amb un coixí d’audiència considerable. Prop de tres milions de catalans n’han vist algun capítol. És que el país està malalt? Crims pateix l’estigma de la crònica negra practicada en algunes televisions privades espanyoles que vulneren la intimitat, afligeixen la víctima, entren en detalls de dubtosa rellevància… en definitiva, causen dolor. No és el cas que ens ocupa. El seu llibre d’estil prescriu conductes clares. No es tracta un tema si no hi ha la col·laboració o el permís de la família de la víctima. “Volem la seva companyia, explicar la seva història amb ells. No malgrat ells”, va dir Carles Porta a la preestrena del primer episodi d’aquesta temporada. Indaguen en les circumstàncies familiars del condemnat —per si alguna en desaconsella l’emissió—, però no li donen veu. Seria confondre l’objectivitat amb l’equidistància.

Tret de casos molt excepcionals, no es mostren cadàvers. Es va fer al primer capítol del cas de la noia de Portbou perquè, entre altres raons, no estava identificada. Quan es va saber qui era, al segon capítol, es va deixar de mostrar. Carles Porta va explicar que tracten casos judicialment tancats perquè la seva feina com a periodistes no és trobar l’assassí. Consisteix a construir un relat sobre un cas ja sentenciat. La presentació és hiperbòlica, massa, però també hi ha al·lusions molt discretes. Per exemple, el títol d’aquest capítol inaugural de la cinquena temporada. Palauet ens parla d’una propietat, però, sobretot, d’una cobdícia.

Per als familiars de la víctima no s’acaba tot amb la sentència. Hi ha una pèrdua sobtada, en circumstàncies dramàtiques, i passen d’estar envoltats de gent, reporters, policies... a la soledat i l’oblit del que va succeir. Aquesta persistència del dol es manifesta més cruament en casos com el de Palauet. El cos de la dona assassinada, Carme Gallart, no s’ha trobat. I al final s’apunta de quina pasta pot estar fet l’assassí, que no ha indicat mai on va abandonar el cos, una confessió que no li suposaria més càstig perquè ja està condemnat per l’assassinat i per una estafa prèvia a la víctima.

Al programa només desfilen persones directament vinculades al cas o que van seguir-lo des d’una redacció. No hi conviden tertulians. Això, que podria semblar que aprima el producte, és un acte de confiança en l’espectador, que pot treure les seves conclusions sense les crosses d’experts, moltes vegades poc fiables. Crims no és un ranci qui-ho-ha-fet on et presenten una sèrie de sospitosos per assenyalar finalment el culpable. No és una endevinalla. És la crònica d’una indagació. I són els mateixos protagonistes, volent o no, els qui mostren un mapa indiciari d’una determinada societat i les maneres d’entendre, o complicar-se, la vida.

Crims no oculta les badades i els errors durant la investigació, però el fet que es tracti de casos resolts dona una inevitable bona imatge dels cossos policials. De fet, per exemple, en aquest primer capítol es descriu, sense subratllats, una inèrcia policial que fa que el primer investigat sigui un personatge que té tota la pinta d’anar penjat per la vida i no serà fins més tard, descartada la seva intervenció, que les investigacions se centraran en un senyor respectable, negociant immobiliari. Porta m’explicava un dia que no els fascina el mal —possible atracció principal atracció de la crònica negra— sinó el seu potencial narratiu. Quan el realitzador té unes restriccions tan clares en l’ús de determinades imatges, organitzar els 800 plans que pot tenir un capítol presenta notables dificultats. A Palauet, on la triangulació del senyal del mòbil té un paper, es juga amb imatges d’antenes de telefonia i cablejat. Aquestes recurrències i les panoràmiques zenitals dels drons són una càrrega visual, però sempre seran preferibles a una dosi malaltissa de sang i fetge. Crims pot cometre errors, però és un treball amb una narrativa molt rumiada. És injust el desdeny que alguns li apliquen. Vaja, a mi m’ho sembla.