Els premis Gaudí ironitzen sobre la seva pròpia gala

Una gala on es reparteixen 25 premis i dura tres hores és molt difícil de gestionar. La celebració dels Gaudí d’aquest any, la XVII, ha estat la que ha posat més i millor afany per alleugerir aquest tonatge. Daniel Anglès, el director de la festa, va preparar uns quants trucs que van tenir desigual resultat, però que van treure a la gala la falsa solemnitat d’altres anys. El principal argument, al marge dels premis, va ser el mateix concepte de la gala. La tradicional parella de presentadors inicial va ser desallotjada per Pep Ambrós que, amb una samarreta del Sindicat de Llogateres, va prendre el control de la gala que considerava una gran farsa i obligava els assistents a fer de carquinyolis. Va dir que aquesta gala copiada de Hollywood “no ens representa” però, de fet, no en va alterar el desenvolupament. Es va continuar donant premis. Els qui els anunciaven ho feien amb una brevetat admirable i en els que ho rebien ja abundaven més els llargs agraïments multicolors. Si passaven del minut i mig, un bomber els amenaçava, però sense gaire convicció. Al cap d’una estona, Ambrós va abandonar la sala i se’n va anar a buscar altres professionals del cinema, eternament ignorats en aquests palmaresos -des del responsable de càtering als “chispas”- i que sense ells no hi hauria pel·lícula.

Uns professionals que al final van pujar a l’escenari, mentre cantaven els Figa Flawas amb algun problema de so. Marta Torné, més clàssica, va substituir Ambrós. Judit Martín va fer diversos personatges en breus aparicions. Des de la Tati Tuset, que va deambular dues hores abans per la catifa vermella des d’Instagram, al d’una espectadora emprenyada. Llàstima que no li van donar cap gag aprofitable. L’únic, un intel·ligent arrodoniment de les ironies sobre la mateixa gala quan va avisar els espectadors que no es creguessin res perquè el paper de l’Ambrós estava tan previst al guió com la resta de la cerimònia. En fi, dins de l’aspror del gènere, aquest any hi va haver un intent intel·ligent per donar-li una volta.

En canvi, els prolegòmens de la gala dels Gaudí van ser desencertats. L’anunci promocional volia ser una metàfora lírica sobre el cinema, però l’espectador era conduït a la imatge final passejant per salons on parpellejaven els llums, com si fossin el rastre d’un monstre absent. Un camí que ronda els codis del cinema de terror i que no serveix per aproximar a l’ègloga final sobre la lluminositat, més aviat despista. Es titula Plenitud, una al·lusió a la satisfacció que hi ha al gremi perquè el cinema català va superar el 2024 el milió d’espectadors, una xifra que no s’havia aconseguit des del 2003. Un èxit que es deu a dues pel·lícules. Però està bé celebrar-ho... que altres anys han estat de molta tristor.

També sobra la catifa vermella. No hi ha consciència dels seus orígens mitològics. La primera que es va desplegar, diu Èsquil, va ser la que Clitemnestra va posar als peus del cavall del seu marit, Agamèmnon, heroi de Troia i adúlter. Clitemnestra va esperar que conclogués el passeig per assassinar-lo. Malgrat aquests antecedents, el cinema va començar a fer-la servir en les grans estrenes dels anys vint i els Oscars, als seixanta. Encara que abunda a festivals i gales, la catifa vermella no sempre ha estat vermella. De vegades, per exemple als Goya, s’ha associat al color corporatiu de la principal empresa patrocinadora. TV3 li va dedicar una hora. Hi va haver arribades amb cotxe -per sort no van fer servir limusines- i preparades salutacions-entrevistes sense interès. Es va parlar molt poc de vestimentes i això va estar bé. La cobertura se la van repartir sense cometre errors Llucià Ferrer, Núria Martínez, Maria Xinxó i Pau Torres. La locució de la gala va anar a càrrec d’Ismael Martín i Carolina Rosich que, com sempre, van donar informació molt pertinent sense molestar ni entorpir la gala.