‘Infiltrats’: Em cuiden les amigues, no la policia

“Em cuiden les amigues, no la policia” és una consigna que se sent dia sí i dia també a les xarxes socials i a les pancartes que s’alcen a cada mobilització. Un eslògan que apunta al rebuig i la desconfiança que generen les autoritats encarregades de vetllar per la seguretat pública, i que assenyala que el pes de la protecció rau en els cercles més íntims dels ciutadans i ciutadanes. Els últims anys, però, la línia que separa les cures per part del cos de protecció civil i de la comunitat s’ha difós. La figura de l’infiltrat, que coneixíem per les pel·lícules d’intriga i suspens, ja és una realitat quotidiana al nostre país. I les seves conseqüències, devastadores.

Diumenge passat es va emetre a TV3 el documental Infiltrats, un reportatge que desvela una xarxa d’infiltració policial a Catalunya i València gràcies al treball periodístic del mitjà La Directa. Quatre agents amb identitats completament falses —des del nom i cognoms fins als estudis i el lloc d’origen— van aconseguir integrar-se en moviments de l’esquerra militant, participar-hi i, en alguns casos, estar al capdavant de protestes amb tanta repercussió com la de l’empresonament del cantant Pablo Hasél. Aquests agents encoberts, tres homes i una dona, van mantenir un fort grup d’amistats i relacions de parella llargues, totes vinculades amb la ideologia progressista que tenien ordre d’investigar.

La gairebé hora que dura el reportatge Infiltrats no atén a com es desenvolupa, des del principi, la infiltració de l’operació de les forces de seguretat nacionals, constituïda per exalumnes pertanyents a la mateixa promoció de l’escola de policia d’Àvila. L’inici del visionat és in media res, és a dir, quan els companys de militància i els entorns més propers saben que han estat convivint amb algú que, simplement, no existia. Algú que era una fantasia i no la cara visible d’allò contra el que lluitaven en equip. La reacció de les persones afectades, no desitjable per a ningú: no només és la seducció i manipulació a què havien estat sotmesos molt de temps, amb falses promeses de vincle sexoafectiu, per tal d’obtenir informació que després feien servir en jutjats i altres operacions polítiques sense el permís ni declaracions prèvies; és també l’estranyesa del dol, la desconfiança que carreguen en el futur i la síndrome paranoide. Així doncs, l’estampa que se’ns mostra és d’un cinisme espaterrant: el 2020, quatre persones que han jurat fer prevaler la democràcia i els valors humans juguen brut i al marge de la llei per obtenir un benefici governamental, tot generant un gran desequilibri de convivència estatal.

Fa cinquanta anys, el filòsof Michel Foucalt denunciava, a Vigilar i castigar, com el poder de la modernitat és sofisticat i no només repressiu, sinó també organitzatiu: crea i classifica entramats d’individus perquè les dinàmiques del poder no es vegin amenaçades. Una tesi que podem veure en ficcions recents com a les pel·lícules El reino o Antidisturbios, totes dues del director Rodrigo Sorogoyen, on es posa en entredit la transparència i l’honestedat d’aquesta lògica de protecció institucional. El problema de fons, però, no és tant la violència —que també—, sinó la retòrica en què es legitimen. En la majoria de casos, podem llegir com el govern s’excusa utilitzant inqüestionablement conceptes com terrorisme per validar certs actes. I això és, en un espai democràtic on el llenguatge està sotmès a revisió constant, el més perillós: perquè on ells veuen terrorisme en una baralla de vuit nois de 23 anys en un bar d’Altsasu, o en el tall de les vies d’un tren en protesta pels judicis del procés, altres, en canvi, hi entenen vandalisme o dret a la manifestació. I quan són exclusivament els de dalt els qui decideixen fins on el significat de les paraules du conseqüències penals, la democràcia comença a ser el miratge d’un bassal i l’abús de poder la bota que el travessa.