La germandat de les polles desbocades

Les periodistes també són víctimes d’assetjament i abusos masclistes. No és cap sorpresa, però no deixa de ser igualment desagradabilíssim tornar a constatar que no hi ha sector se’n salvi, com tampoc no hi ha classe econòmica o social que en sigui una excepció ni situació vital que se n’escapi, perquè les agressions sexistes impregnen tots els àmbits de la vida, són arreu: als entorns professionals i als íntims, amb coneguts i amb desconeguts, mentre compres al súper o quan ve un tècnic a casa, quan t’asseus al cine i quan surts a fer una copa, mentre et desplaces en metro i dins de la consulta del metge.

Els casos de què s’ha parlat els últims dies posen de manifest dues coses esfereïdores i repugnants. En primer lloc, que les víctimes gairebé sempre s’estimen més no dir noms i cognoms perquè continuen tenint la sensació que no serviria de res i que, a sobre, l’agressor de torn podria estirar els seus tentacles entre els membres de la germandat solidària de les polles desbocades per fer-los la vida (professional) impossible, és a dir, que aquests homes continuen gaudint d’impunitat i no veiem manera que això s’arregli. En segon lloc, el fet que en aquests casos els autors i les víctimes de les agressions siguin persones amb certa vida pública i accés als mitjans implica que només veiem la punta de l’iceberg. És pura estadística. Hi ha moltíssimes més persones sense rellevància pública, i això vol dir que és més difícil que ens assabentem de la majoria dels abusos, que són perpetrats per homes anònims contra dones anònimes. Almenys les periodistes tenen més a mà la possibilitat de denunciar públicament que han patit abusos (i que quedi clar que, quan dic tenir-ho més a mà, no vull dir en absolut que els sigui gens fàcil ni còmode ni agradable). Per això penso en totes les doctores, recepcionistes, dependentes, enginyeres, cambreres, taxistes, dissenyadores, lingüistes, catedràtiques, assistents, filòsofes, mestres, perruqueres, en totes les dones desconegudes que cada dia aguanten abusos físics o verbals i no tenen cap altaveu per fer-se sentir. Jo mateixa quan era cambrera vaig haver de suportar el client repugnant que insistia a pagar-me per una nit de sexe o aquell altre client mostatxut, metge de les COES, que es va oferir a portar-me a l’estació de tren perquè jo pogués anar a veure el meu pare que acabava de tenir un atac de cor i va aprofitar per entaforar-me la mà a l’entrecuix i entre els pits. No he oblidat el fàstic ni l’estupefacció.

Volem creure que alguns homes comencen a entendre la gravetat de la situació i que ens hi ajudaran, però alhora ens aixequem CADA DIA amb noves notícies desoladores —aquell a qui crèiem un aliat de cop també és acusat— o llegim sobre nous casos monstruosos (Pélicot, Weinstein, Le Schournec, i ara també Neil Gaiman). És hora que els homes deixin de ser còmplices callats i actuïn contra els seus congèneres, els seus amics, els seus parents, quan siguin testimonis d’actituds abusives. Ajudeu-nos d’una punyetera vegada.