‘Olympia’, de Carlota Subirós: El món en un disc de vinil

El silenci crepitant que sentim entre que l’agulla toca un disc de vinil i comença a sonar la primera cançó és el mateix que apareix en aquests instants entre que s’inicia un espectacle i es pronuncia la primera paraula. Silenci i expectació. Un vinil de la col·lecció familiar pot ser l’origen no només d’una afició musical, sinó de tota una vocació artística. Carlota Subirós acaba d’estrenar la seva proposta més personal, culminació d’una trajectòria sòlida i coherent. Després de La plaça del Diamant, muntatge gran i a la vegada molt íntim, amb Olympia ens presenta un homenatge al poder de la paraula i de la música.

El disc que ho va originar tot va ser Paco Ibáñez en el Olympia, gravació del mític concert que el cantautor va fer al teatre de París el 2 de desembre del 1969. Un home amb la seva guitarra, les paraules dels poetes i un públic entregat. L’Olympia era un paradís de llibertat per als nostres artistes (com Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet) mentre Espanya esperava, amb tedi i resignació, la mort del dictador. Més enllà d’aquest vinil, l’Olympia de Subirós és un cant al teatre, a la poesia com a taula de salvació. La directora també fa un sentit homenatge al Lliure de Gràcia, la seva Olympia particular, la sala on ha viscut alguns dels moments teatrals que li han fet estimar aquesta professió. Els seus fantasmes surten a ballar evocats per les paraules.

Com potser ja us heu imaginat, Olympia és un espectacle difícil d’explicar. Sis actrius magnífiques encarnen la veu de Carlota Subirós, però més enllà d’exercir de simples alter ego es converteixen en mediadores entre la creadora i el públic, com ja va fer Ibáñez amb les paraules dels poetes espanyols. La posada en escena és sòbria i elegant, suau com l’esponja del raspall amb què netegem (i acariciem) els vinils abans de posar-los al tocadiscos. L’agulla pot acumular una mica de borrissol, però als solcs d’un disc hi habita tot un univers. L’espai de Max Glaenzel converteix el Lliure de Gràcia en el gran protagonista: com a Opening night de La Veronal, l’escenari és una caixa màgica on tot és possible. La música d’Ibáñez ens arriba a través del tocadiscos i de les esplèndides veus de Paula Jornet, Neus Pàmies i Kathy Sey, que versionen alguns temes amb uns encertats arranjaments de Jordi Cornudella.

Vicenta Ndongo es troba, com Subirós, en un moment molt interessant de la seva trajectòria, i encarna l’esperit de la directora com una mèdium amorosa i maternal: els seus dubtes són una manifestació pública d’una gran generositat. Lurdes Barba (magnífics rissos blancs) és la veu de l’experiència, i aconsegueix que veiem alguns dels muntatges històrics que han passat per la sala només amb les seves paraules i la seva mirada. Alba Pujol (una actriu cada dia més afinada) protagonitza un moment molt emocionant, en què ens demostra que la mort dona tot el sentit a la poesia. Carlota Subirós evita la nostàlgia amb un gran encert, però de vegades s’acosta perillosament a alguns clixés sobre l’art i el teatre. La creadora vol tocar molts temes, i tot i que la dona que crida a la plaça de la Revolució (una imponent Kathy Sey) sigui una imatge de gran potència, no cal posar nom als conflictes. Els fantasmes del Lliure es manifesten sense necessitat de noms i cognoms: quan en teatre apareix la geografia, de l’art es passa al discurs polític. Tot i els peròs, Olympia és una experiència teatral íntima i delicada, que ens fa recordar per què continuem entestats en això del teatre. Esperem que Paco Ibáñez no s’ho perdi. Segur que li encantarà.

Olympia. Text i direcció: Carlota Subirós. Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza. Intèrprets: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey. Teatre Lliure, Barcelona. Fins al 2 de febrer.