Una Lisboa íntima

Lisboa: llibre de bord

José Cardoso Pires (traducció i introducció de Vicent Berenguer Micó)

Publicacions de la

Universitat de València

104 pàgines. 10,50 euros

Fa unes setmanes, en aquest diari, Enrique Vila-Matas escrivia un article titulat ¿Qué será de Lisboa?, amoïnat per la notícia d'un pla municipal per rehabilitar el Chiado, barri emblemàtic de la capital portuguesa: "La especulación inmobiliaria -se piensa en muchos pisos de lujo- podría acabar con parte del encanto ruinoso de este barrio". Però, com recorda José Cardoso Pires (1925-1998) en el que va ser l'últim llibre que va publicar en vida, aquest magnífic Lisboa: llibre de bord, el Chiado està acostumat a les destruccions: a més del devastador terratrèmol de 1755 -recordat avui pels murs sense volta del convent do Carmo-, queda encara a prop l'incendi de 1988, "una ferida oberta" no només en la "memòria col·lectiva", sinó sobretot en la de l'escriptor: "Així, per més ràpida que siga la cicatrització d'aquestes parets fantasmes, sé que quedarà per a sempre un fum, una ombra dolorosa emboirant-me el passat". La "cicatrització" va tirar per la via que tem Vila-Matas, amb l'obertura de comerços de les mateixes cadenes que hi ha a totes les grans ciutats europees.

Amb tot, la ruïna tindrà encant pel visitant, però no pel ciutadà que hi viu. I aquest no és un llibre nostàlgic, sinó una evocació personal i atractiva, que defuig tant els tòpics turístics que no van més enllà de l'estàtua sedent de Pessoa davant la cafeteria A Brasileira, com la visió tirant a exòtica d'intel·lectuals com el cineasta suís Alain Tanner amb la pel·lícula A la ciutat blanca, que Cardoso Pires critica. Parlant de tu a la ciutat, llegint-ne les seves pàgines, ell comença a desplegar la seva memòria des del Castelo de São Jorge, el mirador més alt de la ciutat, i conclou que, des de tan amunt "no et sent, ciutat", perquè "no respire les teues intencions ni t'ensume", perquè "no copse els gestos de la mirada".

En efecte, la Lisboa que ens vol transmetre no és la contemplada, sinó l'ensumada (peix a la brasa a la porta de les tavernes, flaires dels molls), la trepitjada i la subterrània (la "ciutat que es desdobla, reflectint-se": els paviments dels carrers, plens de lletres, símbols i dibuixos que es reprenen a les rajoles que adornen les parets de les estacions del metro). En definitiva, la Lisboa més íntima i popular: "la veu i l'humor, el to i la sintaxi", que són "registres inconfusibles de l'esperit del lloc", i que ens parlen, per exemple, a través del fado més genuí o dels caricaturistes.

Com passa massa sovint en les traduccions de literatura en portuguès, la versió que se'ns ofereix és deficient. En aquest cas, als tradicionals "falsos amics" entre dues llengües romàniques (el funicular de la Bica es converteix en "ascensor"; el genèric macaco portuguès es tradueix literalment, i no per "mico", quan en català macaco és una espècie concreta), s'hi afegeix una manca de sentit de la llengua, amb rodolins involuntaris ("De flors, a la primavera i a l'estiu, Vila Berta és coberta"), traduccions rebuscades ("a perfeição das coisas" esdevé "el més perfecte de les coses"; els calceteiros, artesans empedradors dels carrers, són "adobacamins") i, en general, una sintaxi massa propera a l'original, que violenta la llengua. Havent-hi ja una traducció de l'any 2000 -millor, sense ser rodona-, costa d'entendre que amb els diners públics d'una universitat s'hagi tirat endavant aquesta.