Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Crònica del llustreig

L'últim home que parlava català

Carles Casajuana

Destino

(Premi Ramon Llull 2009)

202 pàgines. 20 euros

És una vella estratègia literària: explotar una hipòtesi radical per intensificar les potències del present. Sota el signe d'aquesta hipèrbole s'ha perfilat una poderosa veta creativa. Des de processos inversos el Gregori Samsa de Kafka i l'Yzur de Lugones tanquen el cercle de la plena antropomorfització de la realitat. A El senyor de les mosques Golding explora les bases fràgils de la civilització tot fent naufragar un grup de joves selectes. Per construir el mite del bon salvatge Rousseau imagina un hipotètic estadi presocial. A La llengua perduda de les grues, a partir d'un infant que al llarg dels primers mesos de vida només ha rebut l'estímul de les grues que albira des del seu bressol semiabandonat, Leavitt fantasieja sobre els llenguatges privats, presències indesxifrables darrere el tel de ceba de la cultura. Amb L'últim home que parlava català, novel·la guanyadora del premi Ramon Llull 2009, Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) afronta una altra extremitud: la desaparició de l'idioma català.

"Entre la novel·la i l'assaig, el llibre de Casajuana revela un món crepuscular"

La prosa de Casajuana és límpida, operativa, vertical. Si bé Kuala Lumpur (2005) representa una inflexió cap a la novel·la negra, és en obres com Punt de fuga (1992), Diumenge de temptació (2001) o en el deliciós assaig Pla i Nietzsche (1996) on trobem la literatura més definitòria d'aquest autor, caracteritzada per una arquitectura àgil que no defuig la reflexió moral.

A cavall entre la novel·la i l'assaig, L'últim home que parlava català revela un món crepuscular. En un edifici, resistint el mobbing immobiliari, hi viu un únic habitant, Balaguer, un escriptor en castellà. En aquest marc coincideix amb Rovira, autor en català, novell i mediocre, que durant el dia ocupa un dels pisos del bloc per escriure-hi una novel·la on es recrea la hipòtesi d'un investigador dels EUA que, a mitjan del segle XXII, ve a Catalunya per entrevistar l'últim home que parla català. Entre Balaguer i Rovira s'estableix una xarxa de relacions, converses sobre poètica literària, pugnes i intercanvi d'amistats i amants. Si bé aquest escenari habilitava un pulcre marc de desplegament, el nervi de la novel·la s'escanya. Més que res perquè els protagonistes són esquemes, figures planes tallades per comunicar idees telegràfiques sobre la necrosi de l'idioma català. Balaguer és un estereotip. Rovira i el seu amic Eugeni no deixen solatge, són només clixés d'un pancatalanisme unicel·lular concebut per generar grolleries contra l'escriptor en castellà i altres "traïdors a la pàtria". Les amants queden reduïdes a la intermitència. En la mesura que l'obra mai no abandona el camp especulatiu, costa que generi emocions. I l'evolució del relat queda sotmesa a un mecanicisme implacable però mancat de dring. Faltada d'aquest alè vital, l'obra tampoc no acaba de funcionar com a novel·la d'idees. D'acord que la realitat està poblada de personatges prosaics i llocs comuns com els que encarnen Balaguer i Rovira. Però la tesi de fons de la novel·la, el català es mor perquè la gent deixa de parlar-lo, es perfila com una tautologia debilitadora que neutralitza la possibilitat de trobar un espai de reflexió més ampli al voltant de la llengua. L'últim home que parlava català projecta un plantejament prometedor. Però deriva en una realitat desactivada per l'excés de conjectures, amb referències a un present subratllat per rimes que tenen el valor d'un trop en què l'anècdota mata la categoria: l'escriptor talibà es diu Rovira, ben igual que el vicepresident del Govern, i l'últim català es diu Bernat, com l'actual Secretari de Política Lingüística.

És possible que, allunyats dels processos ascendents de la Renaixença i del Noucentisme, una part de la literatura catalana estigui modulant una crònica del llustreig. El bell cant del cigne no és un repte mancat de riscos. Però el cas és que podem fruir del vigor paradoxal que presenta una literatura destinada a narrar el crepuscle. El manuscrit de Virgili, de Miquel Pairolí; Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara; Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís, o El professor d'història, de Joan F. Mira, són plasmacions universals del lent cromatisme minvant d'aquests mons que desapareixen, decessos lligats a unes formes culturals i a una llengua i a una fruïció literària.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 5 de marzo de 2009