Qui fa què en quina llengua?

Llengua, nació i diglòssia

Joan-Lluís Marfany

L'Avenç

304 pàgines. 21 euros

És la llengua que fa la nació o la nació que defineix la llengua? pregunta Joan-Lluís Marfany a Llengua, nació i diglòssia , un recull de treballs sobre la història cultural i de les llengües a la Catalunya del canvi de segle. Hi analitza la vella definició de diglòssia (distribució de l'ús de varietats d'una llengua en un grup social) dels americans Ferguson i Fishman, que hi fa encabir les variants de llengües diferents i la relació de l'estàndard amb les varietats dialectals. Entès així, la diglòssia esdevé un sac conceptual per omplir de casuístiques que es van complicant: es parla una llengua i se n'escriu una altra; se'n reserva una a l'escriptura però es canvia si s'escriu com es parla... Marfany distingeix, encertadament, la capacitat de ser bilingüe segons ocasions marcades per raons específiques i individuals de la diglòssia en què les persones usen llengües diferents segons les funcions establertes de manera generalitzada dins la societat. El bilingüe opta per una o altra llengua en virtut dels interlocutors per a tota funció, a diferència del diglòssic, que vincula les llengües a les funcions, al marge dels interlocutors.

L'obra de Marfany, a mode de tesi doctoral un pèl feixuga però rica en dades i contextualitzacions, estudia com s'organitzen el català i castellà a la Catalunya de l'Edat Mitjana fins a finals del XIX, amb més deteniment a l'entorn de l'anarquisme, l'obrerisme i la religió, quan la paraula era catalana i relegada a la vida familiar i era traduïda de seguida que calia haver-la d'escriure. Avui podem triar d'escriure o parlar en català o castellà, una elecció personal que era impossible a la primera meitat del XIX. El català es mantenia per al control social de les classes inferiors i la instrucció religiosa, no com a resistència activa ni fidelitat lingüística, un terme sense sentit en una societat monolingüe com aquella. L'autor reprova els treballs poc documentats fets a partir d'idees preconcebudes que volen demostrar amb fets concrets dels quals no es poden inferir pràctiques lingüístiques col·lectives. Amb un to punyent, Marfany destapa la incoherència de projectar en el passat les actituds i els problemes actuals, la conceptualització deficient dels usos socials de la llengua que fan alguns sociolingüistes, massa filòlegs i no prou historiadors, com Jordi Ginebra, que especula, diu, damunt bases documentals gairebé inexistents. Els acusa d'anacronisme quan defensen que en la Decadència el procés de castellanització de les classes superiors catalanes era promogut i imposat externament. Sorgia, per Marfany, de dins la societat la necessitat de saber castellà i responia a convencions socials acceptades per tothom. Els qui tenien el poder autòcton o hi aspiraven volien aprendre'l i foren seguits per la burgesia industrial i comercial que s'anava formant i també després pels pagesos i comercials, fins que la burgesia liberal no en va fer qüestió ideològica i política.

L'obra acaba amb un capítol, una mica deslligat dels anteriors, que desvela al lector la veritat de la literatura en temps de la Renaixença, massa sovint falsejada, per oferir-n'hi una de més realista i no tan complaent. L'emergència dels estats va entorpir el camí de moltes llengües, que no són, però i per sort, entitats enllestides sinó que viuen al compàs de la història i, com ell diu, no necessàriament en sincronia.