Art per a un nou règim?

El 1938, amb els bombardeigs de Barcelona, ja es veia a venir que es perdria la guerra. Llavors va haver-hi gent que va decidir canviar els diners republicans, que aviat no valdrien res, per pintura i van invertir en autors consolidats. Tarradellas, per exemple, va comprar molts quadres a Pidelaserra que va vendre com mai amb uns guanys, però, que no li servien ni per comprar menjar. Togores, abans de fugir a França, va vendre quasi tota la producció a uns fabricants de Sabadell que la revendrien a la postguerra. Vila Arrufat, mig amagat a Sant Sebastià de Montmajor, també va vendre un munt de teles mitjançant el seu cunyat, Pepe Vives, que era decorador i seguia treballant. Obiols pintava marededéus per als capçals de llit de gent que es casava i estaven "disposats a pagar el que sigui".

"Els artistes que esculpien sants van fer l'agost per la quantitat d'esglésies cremades"

Aquell any era el darrer que l'Espanya de la República tenia representació al Concurs Internacional de Pintura del Carnegie de Pittsburgh. Al mateix temps, el bàndol franquista es presentava a la Biennal de Venècia convidat per Mussolini. El comissari Eugeni d'Ors, després d'haver fracassat en el seu feixisme a la catalana de l'època noucentista -tal com indica Cacho Viu a Revisión de Eugenio d'Ors- i d'un influent recer madrileny als anys vint, s'havia apuntat al bàndol nacional, decidit a poder guiar estèticament la nova Espanya. Un fet que només va aconseguir a mitges perquè aviat Franco es trauria del damunt l'ambiciosa facció falangista. A Venècia hi presentava l'obra dels escultors: de Torre, Mañé i Pérez Comendador, i els pintors Zuloaga, Maeztu, Álvarez de Sotomayor, Aguiar, Lino i Pere Pruna. En una argúcia per pujar la qualitat del conjunt, d'Ors va afegir fora de catàleg un nu de Togores, procedent d'una col·lecció privada, i una escultura de Gargallo, sense el permís de la família, ja que l'escultor ja era mort.

Els artistes catalans que s'havien implicat amb Franco -Marés, Pruna...- van desfilar airosos el 1939; els que s'havien amagat durant la guerra -com ara Vila Arrufat- van apuntar-se als nous temps; n'hi havia d'altres que no s'havien significat en una banda ni a l'altra i van anar fent la viu viu; els que s'havien implicat en l'altre bàndol i no havien fugit -Obiols, Nogués...- van emmotllar-se com van poder esquivant denúncies de la competència; i molts dels que van marxar -Togores, Rebull, Miró, Sunyer...- tard o d'hora van anar tornant, uns molt ben integrats i els altres aïllats en un exili interior. També va haver-n'hi que no van tornar, o ho van fer passades unes dècades, com ara Clavé, Junyer, Gausachs, Garcia Lamolla, Grau Sala o, entre altres, Viladomat, que, com Manolo Hugué l'any 39, acabaria fent una estàtua de Franco.

El període de la immediata postguerra espanyola és tan antipàtic i té tantes connotacions negatives que és difícil acostar-s'hi. L'art i l'arquitectura de l'època estan envoltats d'una crosta de pàtina vella i mala ombra, uns trets que n'acaben sent la característica principal. Malgrat les ínfules messiàniques que tenien els nacionals no van aportar ni generar cap estil concret, sinó que van aprofitar el que ja existia, fos modern -en alguns casos- o conservador -la majoria de vegades-, amb menys qualitat i més parafernàlia.

Però a Catalunya qui tallaria el bacallà seria la burgesia acomodada que recuperava immediatament els seus valors. L'octubre de 1939, la Sala Parés reobria les portes amb Pintores de ayer y hoy, formada pels mateixos noms que havien tancat la temporada el 1936. "Els nostres pintors havien continuat treballant sempre i feren possible una bona exposició que tingué un gran èxit", escriuria, anys més tard, Joan Anton Maragall, membre de la Dirección General de Bellas Artes impulsada per d'Ors. Serien els anys daurats de la Sala Parés i els seus pintors que culminarien amb els pamflets Pintura sin ismos i El Realismo como máxima expresión de la belleza. D'altra banda, els artistes que es van dedicar a pintar o esculpir sants van fer l'agost donada la quantitat d'esglésies cremades.

L'escultura es va tornar més freda i menys estilitzada. I l'arquitectura es va enlletgir amb frontons, obeliscs i àrides simetries; de cop i volta -si venia de la banda falangista- també podia posar-se à la page per a una desfilada de la Victoria, un edifici sindical, un dispensari, uns habitatges protegits o una fàbrica. Però l'aiguabarreig d'estils ja planava als anys trenta. No deixa de ser simptomàtic que l'any 1950 Barcelona encara no tingués un Monumento a los Caídos. Davant la imminència del Congreso Eucarístico Internacional, se'n va encarregar un a Josep Clarà. L'obra -ara retirada de circulació però que situada al gaieixample seria l'admiració de propis i estranys- va significar la culminació i la cloenda de l'etapa carca. Pel mateix congrés, l'arquitecte Soteras, integrat al Movimiento -igual que Mitjans o Coderch- projectava un tinglado modern, gairebé d'estil Brasília. Poc abans, Coderch construïa a la Barceloneta l'exemplar bloc d'habitatges de l'Instituto Nacional de la Marina. I és que, vist el panorama internacional després de la Segona Guerra, l'art més tradicional envellia ràpid, ja no era exportable per fer veure que tot anava bé. Llavors el franquisme va començar a pujar al carro de la modernitat ben acomboiada per un Xènius castís que li feia d'àngel de la guarda.