Cap a la construcció de la icona

Una imatge de l'agència EFE mostra l'entrada dels cossos d'avantguarda de l'Exèrcit de Navarra per la Gran Via el dia 26 de gener de 1939. A la banda esquerra, un home camina amb una maleta mirant a terra. Probablement aquesta és la instantània que millor reflecteix la situació. Uns arriben, altres marxen. La discreció domina el moment. L'endemà, les tropes desfilen pels principals carrers de Barcelona davant la massa que, braç alçat, saluda efusivament. El pas pel passeig de Gràcia queda retratat, per exemple, per l'agència EFE o per Albert-Louis Deschamps, corresponsal de L'Illustration francesa. Es perfila la imatge de la victòria sobre Catalunya, però no es pot reproduir a la premsa del dia i convertir-la en icona. Dels 27 diaris que hi havia a Barcelona el 1936, tres anys més tard només en reapareixen 6. El de principal circulació, La Vanguardia, ho farà al dia següent de l'ocupació sense el suplement gràfic. Aquestes quatre pàgines, tan innovadores i populars en els anys 30, tornen el diumenge 5 de febrer deixant clara l'estètica del nou règim. La portada i la contraportada són retrats, a tota pàgina, de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, respectivament. Les dues interiors mostren els retrats dels nous càrrecs de la ciutat; el nou escut amb el lema una, grande, libre o la notícia de la reobertura de la catedral. El reportatge destacat és la primera missa, celebrada a la plaça Catalunya. Res de nou doncs, respecte l'estètica i la temàtica que el bàndol franquista bastí durant la guerra: retrats dels líders, desfilades militars, actes religiosos, processons i poca cosa més. Distanciament fotogràfic excepte en les imatges de culte a la personalitat, endolcides pel retoc pictorialista tradicional.

Els fotògrafs que no s'exiliaren havien de lliurar els negatius des del 18 de juliol de 1936 per seguir treballant

La icona ha d'esperar fins a la desfilada de la Victòria presidida per Franco del 21 de febrer. La Vanguardia en fa un suplement especial al dia següent perquè ara les pàgines gràfiques són setmanals i només surten en diumenge. Diverses fonts apunten que l'assistència de públic fou més aviat minsa perquè no s'havia anunciat, però les fotografies mostren el contrari. Brangulí, Pérez de Rozas i, especialment Compte, testimonien un acte d'opulència dels vencedors davant la ciutadania que els aclama. La maquinària de control informatiu del règim estava en marxa. Els fotògrafs que no s'exiliaren havien de lliurar els negatius des del 18 de juliol del 1936 per poder seguir treballant. Brangulí n'escatimà alguns a les autoritats, Badosa lliurà tots els del seu pare i els pocs que havia fet ell. No obstant això, li fou prohibit exercir el fotoperiodisme i es dedicà a la fotografia industrial. Tot aquest material anava a parar a la secció fotogràfica del Servicio Nacional de Propaganda, dirigida per Compte, galerista que es convertí en el fotògraf oficial del règim a Barcelona. La generació de fotoperiodistes dels 30, que havien viscut totes les innovacions del mitjà, quedava destruïda. Gaspar, Torrents, Puigfarran i Centelles s'exiliaren. Els dos darrers van tornar però el règim els abocà a la fotografia industrial. Cap d'ells deixà constància del moment de marxar fotogràficament. Però sí ho feren altres professionals estrangers, com Robert Capa o David Seymour "Chim". Les agències internacionals com Associated Press també captaren les riuades humanes de dones, nens i vells camí de la frontera. El 31 de gener The New York Times publicava dues imatges de l'agència. A la primera, una multitud entusiasta saluda les tropes franquistes als carrers de Barcelona. A la segona, una cua de nens i dones intenta arribar a la frontera. La premsa francesa fou la que dedicà més espai a l'exili ja que la proximitat de centenars de milers de refugiats a les seves fronteres fou el tema principal de l'actualitat dels primers mesos del 39. L'estudi Chauvin de Perpinyà, els fons dels diaris Excelsior o Paris Soir o les agències internacionals han llegat un fons immens de la Retirada. Entre els milers d'imatges, també n'existeix alguna que ja és una icona. I l'atzar ha fet descobrir recentment el llegat fotogràfic del pintor Manuel Moros, de qui es presenta a partir de la setmana vinent una retrospectiva al Museu de l'Exili de La Jonquera.

Teresa Ferré és professora de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili.