Putes molt xerraires

Confessaré, de bon començament, que la meva admiració per Llucià de Samòsata em ve, sobretot, de les seves dites Històries veritables o verídiques: en especial hi ha un passatge que sempre he trobat meravellós, més encara després que vaig saber en què consistia la gastronomia de Ferran Adrià. Direu: ¿què hi té a veure, Ferran Adrià, amb Llucià de Samòsata, autor del segle II? Doncs ho té tot en comú: el nostre cuiner va agafar de Llucià -ara veieu si és culte!- la idea que es pot cuinar un plat suculent a base d'atmosfera pura, només aire, aroma i prou.

En efecte, al llibre I de les esmentades Històries, Llucià hi parla d'un viatge a la lluna (un dels primers de la literatura d'Occident) i diu que els selenites "fan foc i rosteixen granotes sobre les brases ... i, un cop rostides, seuen en rotllana, com al voltant d'una taula, aspiren el fum que puja de les granotes rostides, i així fan un gran tec. Això és el que mengen. La beguda consisteix, per a ells, en aire premut en una copa ... Ni pixen ni caguen [aquest és el llenguatge verídic de Llucià, ho sento], ni tan sols tenen un forat al cul com el tenim nosaltres...". Ara ha quedat demostrat d'on li ve al cuiner català aquesta passió per les grans sublimacions gastronòmiques: tecs atmosfèrics que ni fan anar de cos. És Llucià pur.

"Llucià parla de les converses de les prostitutes"

Avui, però, presentem un altre llibre de l'autor tardo-grec, Converses de meuques, en magnífica introducció, i traducció també de molta qualitat, de Sergi Grau: Martorell, Adesiara Editorial, 2008. La paraula "meuques" és quasi un eufemisme, com ho haurien estat "barjaula", "marfanta" o "bandarra", que ja no es fan servir, o es fan servir en un sentit altre. Catalunya és un país tan pietós i amb tant de decòrum, que Grau ha traduït la demòtica paraula grega hetairikoi per la força desconeguda "meuques". Però el fet és que Llucià hi parla de les converses que mantenen grups de dues o tres putes a l'entorn de les seves aventures eròtiques o amoroses en un escenari indeterminat, però sens dubte coetani seu: en el benentès que aquestes dues paraules, amor i eros , tenien el mateix contingut, tirant a vulgar i realista, a Grècia i a Roma: llavors encara no s'havia afermat el matrimoni paulí, ni havien arribat els ideals dels trobadors ni del Romanticisme.

De vegades parlen Glícera i Tais; d'altres Mírcia, Pàmfil i Dòrida; d'altres Trifena i Càrmides; d'altres Melita i Bàquida (noms evocadors); d'altres Cròbila i Corinna. ¡Com han canviat les coses amb el temps, i quins noms més rars tenen ara les dones de la vida: tan bonics com eren els de l'Antigor! Ara una mare aconsella a la seva filla com ha de satisfer el desig extravagant d'un home (les mares, sempre tan bones conselleres, fins i tot en matèria d'aquest ofici vell!); ara una prostituta lamenta que el seu jovenet li hagi estat arrabassat per un savi (ai!, aquests professors que sedueixen nois i noies pels efectes de la vèrbola mirífica!); ara una meuca li diu a la seva companya com s'ho ha de fer per exhalar sempre bona olor i no espantar les criatures... i coses d'aquest calibre. Generalment, en aquest llibre es parla de la visita de nois joves a les prostitutes, perquè se suposava que un home casat ja no les necessitava, sia perquè estava prou satisfet amb la muller que tenia, sia perquè comptava, a casa seva, amb la companyia d'alguna concubina, ofici diferent de l'altre, i igual de digne.

Tenallada l'obra de Llucià per la literatura romana "seriosa", després per la paleocristiana, però menys per la bizantina a partir del segle IX, els seus llibres no es van començar a difondre de debò, a l'Occident, fins que se'n va fer l'edició princeps publicada l'any 1496 per Janus Làscaris, a Florència. Com que aquesta edició va caure en el planter ufanós de l'Humanisme -que ho llegia tot del llegat grec i llatí, sense cap escarafall, tractés del que tractés-, els italians, els francesos i els espanyols de seguida van imitar-lo: així els Parlaments de meuques, de l'Aretí, alguns Col·loquis d'Erasme, el Gargantua de Rabelais o La lozana andaluza, de Francisco Delicado (¿delicado?). El tema agradava molt a tothom, llavors com ara, i el llibre hauria tingut una gran fortuna (les prostitutes no van deixar de tenir-la mai, malgrat tots els inconvenients de la Contrareforma), si l'Església de Roma no l'hagués inclòs a l'Índex de llibres prohibits l'any 1590, de seguida que va veure que la brama s'escampava.

L'edició és magnífica; les notes, excel·lents; la traducció, gloriosa. I Llucià, com diria Flaubert, és hénorme (amb hac). Quanta felicitat queda en el món entre les pàgines dels llibres!