Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

De la Colònia Ducal a La Manzanera

La modernitat arquitectònica a la costa valenciana, entre la utopia i la frustració

Ha passat mig segle des que l'arquitecte Juan José Estellés, en col.laboració amb Pablo Soler i Francisco García, va fer la colònia Ducal a la platja de Gandia, una obra que ha restat, amb el pas del temps, com un dels projectes emblemàtics d'un model d'arquitectura turística feta amb cara i ulls, però que, malauradament, no va ser l'exemple que es va seguir. Per a l'arquitecte Carlos Meri -coordinador amb Maite Palomares de la monografia Juan José Estelles (COACV)-, "el complex de la Colònia Ducal és un dels exemples de la millor arquitectura espanyola dels anys seixanta". Una obra fonamentada pel que fa a "la racionalitat i els principis que es van establir en l'arquitectura al començament dels anys vint i que es basaven en principis higienistes i funcionals, i, al mateix temps, econòmics". És aquesta arquitectura per al turisme, segons l'arquitecte castellonenc Jaime Sanahuja, la que "va permetre que diferents arquitectes, durant aquells anys, pogueren presentar propostes innovadores que recollien la revisió de l'arquitectura moderna, com va ser el cas, entre altres, del conjunt Santa Àgueda de Benicàssim".

Sanahuja: "La construcció ve marcada per la massificació a partir dels setanta"

Bofill: "La Manzanera va significar el punt de partida de la meua evolució"

L'anomenada arquitectura de sol acabarà oferint un cànon vulgar

Meri: "Hi va haver una pèrdua de convicció dels professionals en l'arquitectura racional"

MÁS INFORMACIÓN

El 1965 l'estudi d'arquitectura MBM arquitectes, Martorell, Bohigas i Mackay van fer a la costa castellonenca, batejada amb el nom de "Costa de Azahar" -seguint la marca turística d'altres paisatges litorals-, el complex residencial Santa Àgueda. L'estudi, que aquests dies celebra el seixanté aniversari, proposava una alternativa als models imperants. "El conjunt de Santa Àgueda -recorda Oriol Bohigas- fou un assaig per a oferir un exemple d'una altra mena d'arquitectura i urbanisme per a les àrees d'alta densitat turística". Una obra que, a parer de Bohigas, partia d'un repte.

"Es tractava de presentar una alternativa als dos models més habituals; d'una banda, el bloc lineal sense identitat urbana, i de l'altra, el model conjunt desordenat de casetes individuals destrossant el paisatge". "Vam concentrar l'edificació permesa -continua Oriol Bohigas- en un volum continu creant una figura unitària amb caràcter plenament urbà, format per la volumetria, les circulacions i els espais lliures de la mateixa arquitectura". El resultat, diu Bohigas, és "un barri cohesionat i compacte en el sentit més tradicional i recuperant l'espai sobrer per la continuïtat paisatgística natural".

Una proposta que, com recorda Bohigas, "no sol ser del gust dels promotors habituals, perquè és més complicada quant a la gestió i necessita un programa d'inversions més complex i, fins i tot, un canvi de mentalitat de molts usuaris". I assenyala el factor humà com a decisiu per a l'èxit del projecte. "Tot això fou possible perquè el representant de la propietat fou el Tomàs Llorens, una persona culta amb una visió política del futur exigent, sense ell no hauria estat possible aquesta experiència".

Malgrat que el conjunt de Santa Àgueda va tenir alguna influència en les construccions turístiques posteriors, el model basat en l'optimització de beneficis i en una arquitectura de consum serà el que finalment s'hi imposarà. L'estudi de Jaime Sanahuja, que aquests dies treballa en el projecte de rehabilitació de la biblioteca de l'Institut Cervantes de París, ha recollit aquells senyals d'identitat, innovació, modernitat i qualitat en la seua arquitectura residencial.

"La construcció residencial en la costa valenciana", assenyala Sanahuja, "està marcada per una massificació de la demanda a partir dels anys setanta. D'una banda, ni els promotors, preocupats per la rapidesa i totalment aliens a l'arquitectura moderna, ni els mètodes constructius no estaven preparats per a respondre amb una arquitectura moderna de qualitat a aquesta enorme demanda". Una massificació en què també va tenir un paper fonamental l'administració. "Hi va haver", diu Sanahuja, "una falta de visió de conjunt per part de les administracions, que es va traduir en la falta d'ordenació urbanística". Aquest resultat, per a Oriol Bohigas, "és fruit de la manca de projectes urbans unitaris, que formalitzen radicalment el paisatge i el formalitzen correctament, sense deixar-se dominar per l'especulació del sòl ni per la contaminació dels beneficis urgents i desproporcionats".

Una ocasió perduda o frustrada en què projectes com el de la colònia Ducal podien haver servit per a dur a terme un altre patró arquitectònic i urbanístic. "En el cas de Gandia", diu Carlos Meri, "no és improbable pensar que la implantació d'uns models urbanístics que suposaven un grau d'ocupació de les parcel.les d'un vint-i-cinc per cent i la resta, espais lliures, van ser estàndards establerts basant-se en el model Ducal". Però el canvi de legislació que va tenir lloc a partir de la dècada dels setanta "va impedir -diu Meri- que aquest model poguera establir-se com a cànon".

Mentre la línia de la costa encara no havia experimentat el tsunami de ciment i la batalla entre un model equilibrat i un model massificat no s'havia decantat a l'horitzó, a la Marina Baixa, a Calp, un jove arquitecte barceloní i el seu taller d'arquitectura assajaven un projecte innovador, la Manzanera, que, amb el pas del temps, va esdevenir objecte d'estudi en els diferents laboratoris acadèmics i arquitectònics. "Va suposar", assenyala Ricardo Bofill, "un afortunat banc de prova i d'investigació per a un equip de joves que en aquell moment dirigia jo, una oportunitat que ara seria irrepetible". Al llarg dels anys seixanta i setanta el taller d'arquitectura va crear una sèrie de construccions de diferents tipologies i d'una gran força creativa. "En la primera d'aquestes agrupacions Plexus", diu Bofill, "vam voler integrar l'arquitectura en el paisatge a partir d'elements autòctons, com era la pedra i la rajola". Després d'aquesta fase marcada per les referències populars i mediterrànies, l'estudi va dur a terme Xanadú, un projecte en què Bofill assajà una mena de ciutat jardí en l'espai, a partir d'una estètica de cubs volats. "Amb Xanadú" afegeixa Bofill, "vam reflexionar sobre la composició de cubs en l'espai, formalitzat en una tipologia d'habitatge variable".

Però serà la tercera fase constructiva, la Muralla Roja, el conjunt que acabarà fusionant aquesta tradició històrica i utopia arquitectònica. "Aquest fou un projecte diferenciat", recorda Bofill; "d'una banda, hi havia una clara referència a les arquitectures populars del món àrab mediterrani, en particular a les torres d'atovó nord-africanes, i també una reinterpretació de la tradició mediterrània de la casba". Quasi cinquanta anys després de l'inici d'aquella utopia arquitectònica, Ricardo Bofill assenyala el caràcter epifànic de l'obra. "És un dels meus projectes pel qual continuen interessant-se les universitats d'arreu del món i editors internacionals; jo mateix, al cap de tants anys, considere aquests projectes com el punt de partida de la meua evolució com a arquitecte".

Exemples d'un model frustrat, la comunió feliç entre arquitectura, modernitat i turisme, l'anomenada arquitectura de sol acabarà oferint un cànon constructiu vulgar i anorreador arreu del litoral. Una gran pantalla de ciment estesa al llarg de la costa i, com a resultat, un territori hipotecat. Un panorama en què, a més dels canvis de legislació, la permissivitat de l'administració i la cobdícia immobiliària, va ser determinant, segons Carlos Meri, la mateixa actuació de la classe arquitectònica. "Hi va haver una pèrdua de convicció per part dels professionals pel que fa a l'arquitectura racional, senzilla i silenciosa, i la recerca de la novetat més enllà de l'autenticitat, la banalitat més enllà de la intensitat van ser uns dels motius de l'inici de la degradació de les construccions de la costa".