Patrimoni ocult, història segrestada

L'any 1979 es va derruir l'edifici de l'Ajuntament de Gandia per a construir-ne un de nou. En tombar els obrers una paret mitgera, s'enlairaren amb la polseguera centenars de pergamins, ocults i oblidats durant segles. Encara es comenta que la gent s'afanyava entre els enderrocs per agafar-los.

El 2004, tres germans de Gandia donaren a l'arxiu històric de la ciutat 500 pergamins que heretaren en morir son pare. Documents del consell de la vila medieval que estaven, no se sap com, en mans d'un particular, i que sortosament ja formen part del patrimoni col.lectiu.

I un últim exemple: el 1911 desaparegueren de la col.legiata de Gandia les escultures dels 12 apòstols que, el 1387, el primer duc reial i nét de Jaume II, Alfons d'Aragó, va encarregar per a decorar el temple. Dècades després de la desaparició, se'n localitzaren quatre a Copenhaguen, i quatre més al Museu d'Art Nacional de Catalunya. I la resta? "El 1947, un veí de Daimús va oferir a un dentista de Gandia el cap d'un dels apòstols a canvi d'una bancada de dents postisses", conta Joan Cardona, l'arqueòleg municipal, que ja té la custòdia del fragment des que un dels fills del dentista el va donar el 2004.

La llei obliga els propietaris de béns culturals a declarar-los i conservar-los

"El de l'Església és un patrimoni de tot el poble valencià"

Tres anècdotes només d'una sola ciutat ens fan la idea dels avatars que ha viscut el patrimoni valencià. Les guerres i els avalots, la ignorància, la desídia i la cobdícia han fet desaparéixer una bona part de la nostra història.

Hi ha molts casos coneguts de robatoris, però n'hi ha d'altres que no ho són tant. El medievalista i catedràtic de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver ha lamentat durant molts anys la desaparició a Gavà (Barcelona) del Llibre de la Baronia d'Eramprunyà, que contenia les memòries, des del segle XII fins al XV, de la nissaga cavalleresca dels March, avantpassats i familiars del nostre Ausiàs. Una col.lecció de manuscrits única a Europa.

Però, coses de l'atzar, durant la redacció d'aquest reportatge ens assabentem de la presentació a Barcelona, fa ara una setmana, de l'edició moderna dels manuscrits desapareguts. "El llibre el furtaren, cap als anys 80, de l'arxiu de l'antiga baronia", explica Josep Capmany, director del Centre d'Estudis de Gavà. "Es donava per perdut, fins que el 2009, el nou hereu de les propietats, nomenat després d'uns quants anys de disputes familiars, va anar a la Universitat de Barcelona per mostrar el llibre. 'Això és interessant?', preguntà, i va deixar els medievalistes bocabadats". Dos anys de digitalització en un procés quasi secret han permés recuperar un obra cabdal que l'hereu manté en propietat, però que els historiadors podran ara destriar en biblioteques i arxius digitals.

Palau de la Scala

Un altre cas no gaire conegut és el de l'arxiu dels Boïl, la gran nissaga vinguda a València en el segle XIII amb Jaume I, convertits en senyors de Manises i, després, en marquesos de la Scala. En el segle XX, quan els hereus del marquesat deixaren el Palau de la Scala de València (actualment la seu de la Diputació provincial), traslladaren en caixes tota la documentació històrica a edificis de la seua propietat a Sueca. El gran fons nobiliari va romandre durant anys en un estat molt precari. Hi ha qui recorda que, fa 50 anys o 60, alguns llauradors de l'arròs encenien pergamins medievals per a espantar els mosquits.

Fins que el 1962 un regidor municipal es va interessar per aquesta col.lecció, en una època en què pocs valoraven el patrimoni cultural, i va promoure traslladar tota aqueixa documentació a l'Ajuntament de Sueca.

"Quan jo hi vaig arribar, em vaig trobar 22 caixes de documents perfectament catalogats", explica Joan Francesc Pi, arxiver municipal de Sueca fins l'any passat. Però hi faltaven documents. "És impossible saber què hi falta, deuen faltar-ne moltíssims des del segle XIV fins al XIX", comenta Josepa Cortés, filla d'aquell regidor erudit i coautora, amb Vicent Pons, del primer catàleg de l'arxiu dels Boïl de la Scala, publicat l'any 2000.

De fet, una part del fons nobiliari va anar a parar a les mans d'un particular, que va donar dues caixes de documents a l'arxiu de Gandia, mentre intentava vendre'n la resta a l'Ajuntament de Manises, l'antic senyoriu dels Boïl. "Només podíem pagar-li mig milió de pessetes, i l'home no ho va acceptar", recorda Vicent Masó, arxiver municipal de Manises. "Anys després, el 2001, la Diputació de València li va comprar els documents per 30.000 euros, i els tenim ací cedits per 25 anys", explica Masó. "Però, el fons comprat per la Diputació era més reduït que el que el venedor ens va oferir en la primera oferta. La col.lecció havia minvat significativament durant aqueixos anys de negociació".

Finalment, el que queda del fons Boïl de la Scala està repartit entre els arxius de Sueca, Gandia i Manises, tot i que la documentació fa referència a uns altres llocs que eren propietat de la família, com ara Sagunt, Aldaia, Quart o Patraix (València).

Per a fer desaparéixer desficacis com aquests, la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1998 obliga els propietaris de béns culturals a declarar-los, conservar-los, comunicar-ne els traspassos i facilitar-ne la divulgació. Una llei capdavantera en molts aspectes, però d'aplicació difícil. Perquè, tot i les grans desfetes, el patrimoni cultural valencià continua sent immens, i el seu control, una quimera, especialment pel que fa a les obres d'art o als arxius que romanen ocults o sense inventariar.

La llei és de compliment obligatori per a tots, inclosa l'Església, que ha estat, fins al segle XIX, juntament amb la Corona i la noblesa, la gran mecenes de l'art i la cultura, a més de testimoni vigilant de la vida quotidiana dels pobles i els seus veïns. Un exemple de documents fonamentals per a la historiografia són els 'Quinque libri' "Es tracta dels llibres sacramentals que hi ha en cada parròquia des del Concili de Trento, celebrat en el segle XVI, que contenen, entre altres dades, el registre exhaustiu de batejos, matrimonis i soterraments, anotacions semblants a les que es fan hui al registre civil", comenta Jesús Alonso, cap de l'arxiu històric de Gandia.

Atés que l'estadística oficial de l'Estat no comença fins l'any 1856, els investigadors poden desgranar d'aqueixos registres parroquials informació molt important sobre crisis demogràfiques i econòmiques, vincles socials i de llinatges, migracions, religiositat popular o trets lingüístics del segle XVI al XIX. "En alguns llocs, com ara Dénia, Benipeixcar o el Real de Gandia, ja s'han digitalitzat els Quinque libri per a facilitar-ne l'accés als historiadors, mitjançant convenis amb els ajuntaments", diu Alonso. A Gandia, però, no ha estat possible, malgrat la col.laboració oferida per l'arxiu municipal, perquè sembla que aqueixa no és la norma. "Els arxius eclesiàstics es regulen per la nostra legislació multisecular, distinta de la civil, i els processos de digitalització els coordinem nosaltres", explica Ramon Fita, arxiver de la diòcesi de València.

Tot i que la Conferència Episcopal i les diòcesis respectives han fet una crida per a modernitzar els arxius parroquials, encara falta molt per fer. "És un procés lent i molt costós", comenta Xavier Serra, coordinador de la digitalització dels arxius parroquials a València. "Tenim enllestit un projecte que començarà tan bon punt l'arquebisbe signe l'autorització, i tot allò informatitzat es podrà consultar a l'arxiu diocesà. No es pot demanar d'un dia per l'altre que digitalitzem el que hem conservat durant segles", matisa Serra, que ens recorda la gran destrucció documental que va patir l'Església durant la Guerra Civil.

"Però, per què els Quinque libri no es poden digitalitzar als arxius municipals?", es pregunta sorpresa Josepa Cortés quan li ho comentem. Josep Montesinos, professor d'Història de l'Art a la Universitat de València i expert en patrimoni cultural, va més enllà: "El patrimoni de l'Església s'ha fet al llarg dels segles amb les aportacions i les donacions dels fidels. Per tant, és un patrimoni de tot el poble valencià". "Dit açò", afig, "sóc partidari de donar suport a l'Església en la tasca de conservació del seu patrimoni, i el consens amb l'administració no és només desitjable, sinó necessari". Mentre no es produïsca la digitalització, els historiadors hauran de continuar anant de parròquia en parròquia per a consultar manualment els llibres sacramentals, amb l'autorització prèvia de l'arquebisbat, és clar.