Una literatura de poques narradores

Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), en què s'inclouen autors i autores valencians o residents al País Valencià, de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones. Dues d'elles, a més, Cadenes i Camps, escriptores no nascudes ací. Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008. Potser furguem una ferida visible en moltes altres literatures del nostre entorn. Ací, però, l'escletxa adopta proporcions d'abisme. Quadern ha sondejat l'opinió de les al·ludides a la recerca de les raons i de les conseqüències d'un desequilibri que no hi ha en la poesia ni, encara menys, en la narrativa infantil i juvenil.

"Si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat", diu Isabel-Clara Simó

"Si hi ha poques veus de dona, preval el que conten els homes", afirma Àngels Moreno

"En aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura", diu Esperança Camps

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), resident al Principat des de fa molts anys, aporta la comparativa. "A Catalunya el desequilibri és com a la resta d'Europa, aproximadament un vint-i-cinc per cent de dones narradores. Hi ha moltes dones que guanyen premis, tot i que n'hi ha molts. Però al País Valencià ens situaríem en un escassíssim deu per cent. Des dels anys vuitanta que predique sobre això", lamenta. La data esmentada no és casual. "En aquell moment es produeix un fet extraordinari, l'aparició d'una generació de narradors electritzant. Però, des de primera hora, es produeix aquest desequilibri entre homes i dones", diu. Una fita amb la poderosa i paradoxal irrupció de Carmelina Sànchez-Cutillas, que és "dona i valenciana". Comptat i debatut, l'alcoiana considera el dèficit, ja històric, com a "preocupant". "Potser s'hauria d'animar les xicotes a publicar des de l'escola", proposa. Les conseqüències possibles són més difuses. "Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Virginia Wolf", assenyala Simó, amb referència a la recerca d'un discurs propi allunyat dels estereotips masculins i femenins. "En tot cas, si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat. El que es perd amb el desequilibri són valors literaris, perquè hi ha una part de la població que no s'ha dedicat a escriure narrativa. L'eclosió de la novel·la no tingué dones. És un misteri tan misteriós com la irrupció d'una generació magnífica", resumeix, tornant al principi. Un fet que "potser estiga relacionat amb la presència desigual de les dones en el professorat universitari". No obstant això, "potser és incipient una nova generació de dones narradores que encara no han aparegut".

Després de descartar carències de dotació o de vocació en les dones, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) es llança a la recerca de "respostes raonades" al "paranormal fenomen". "Hi ha potser la inseguretat, bastida a còpia de tantíssim temps que fa que ens diuen que l'espai públic no és el nostre", sosté, però apel·la, a continuació, a les raons de caire institucional, la manca de promoció i d'implicació pública en el fet literari. "Sembla difícil que en aquestes circumstàncies surtin a la llum veus invisibilitzades. En cas de precarietat extrema, els homes tenen menys difícil emergir", argumenta. I s'encomana al motiu més obvi, però també més plausible, de la sobrecàrrega de tasques sobre les dones. Amb conseqüències: "Les problemàtiques de les dones les tracten les dones. No exclusivament, però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.

Àngels Moreno (Gandia, 1939) diu que no coneix "cap estudi sobre el tema ni els percentatges", però, "és evident que hi ha més homes que no dones que escriuen al País Valencià". Dit això, s'agafa a la seua experiència personal. "Les dones de la meua generació, en general, teníem menys accés a la cultura, fins i tot en les classes socials més altes. Sé, perquè he pogut comprovar-ho en diverses xarrades i trobades, que hi ha moltes dones de la meua generació frustrades per no haver pogut desenvolupar la seua vocació literària. Les coses han canviat moltíssim, però jo no conec les raons per què continuen havent-hi tan poques dones escriptores", raona. "Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".

Per explicar-s'hi, Dolors Jimeno (València, 1954) fa la volta als cèlebres tres dons de Maria Mercè Marçal i els converteix en tres laments. "Primer de tot, tenir els problemes de les dones, en forma de reconeixent social i manca de suport familiar. Segon, els problemes de la nostra literatura: una Generalitat illetrada, manca de recursos i de promoció en biblioteques públiques, etcètera. Finalment, hi ha el problema de la llengua: es llig majoritàriament en castellà i no es considera el català com a llengua pròpia o, almenys, de prestigi". Jimeno estén la invisibilitat femenina a uns altres camps ("Quantes dones columnistes hi ha al País Valencià?", s'interroga), alhora que esmenta el "menyspreu que experimenten les novel·les fetes per dones que no parlen dels grans temes".

Des de la vorera de la narrativa infantil i juvenil, la situació es contempla d'una altra manera. Per a Gemma Pasqual (Almoines, 1967) "sembla que les coses han canviat molt en aquest camp des dels inicis. Ara la major part d'aquest gènere s'escriu amb ploma de dona, també al País Valencià. Però, tal com ens adverteix Adela Turín, cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpien que per al futur de les nenes és important poder reconéixer-se en personatges positius, que deixen d'identificar-les amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria". Respecte de les raons genèriques de la presència escassa de la dona en la narrativa, "n'hi ha de diverses i de comunes a les nostres col·legues de la resta del món. Històricament, el fet d'escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones, com la usurpació d'un dret que no ens pertany", teoritza.

Sense negar el fet objectiu, Esperança Camps (Ciutadella, 1964) qüestiona que es parle des d'una perspectiva de gènere. "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui efectiu, que separar la literatura per sexes tingui cap valor. Em sembla que en aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li fa el pes acotar l'anàlisi a un territori concret. "Si tanques el focus i mires només el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré sent una escriptora en català", aclareix.

La crítica literària Arantxa Bea, a qui també se li ha demanat opinió, veu problemes en l'epígraf "dones narradores al País Valencià", perquè pensa que s'hi hauria d'incloure autores en castellà com Matilde Asensi o la flamant finalista del premi Planeta, Carmen Amoraga. "Si, per contra, el criteri és lingüístic, per què no hem de tenir en compte Carme Riera, Imma Monsó o Empar Moliner? Aleshores la desproporció ja no seria tan gran", addueix Bea, que també qüestiona, per motius oposats, el fet de considerar Isabel-Clara Simó o Esperança Camps narrativa valenciana. Acceptades les regles del joc, tanmateix, Bea esmenta l'argument del repartiment de tasques. "Tot i que no m'agraden les generalitzacions, diria que les dones són menys propenses a sacrificar la família per la faena o per altres ocupacions, ni que siga la vocació literària. Però això també pot ser una trampa", alerta, recordant que la poeta Ane Stevenson sostenia que si una dona, malgrat les faenes de casa o la cura dels fills, volia escriure de veritat, escrivia. "La culpabilitat també pot ser una excusa", deia Stevenson, citada per Bea. Conseqüències? "Alguna vegada m'ha fet la impressió que en una gran part de la narrativa valenciana no hi ha personatges femenins o, si n'hi ha, són, sobretot, mares o putes", conclou.