L'obra ben feta

Déu sí que ho veu: rectifique això ara mateix!", va ordenar al seu ajudant l'arquitecte victorià Edwin Luytens. Sembla que, en el plànol d'un edifici, una finestra havia quedat situada en un lloc incongruent i, quan l'arquitecte ho va fer veure al seu col.laborador, aquest li va replicar que estava en una façana interna i que, per tant, ningú no ho veuria. La rèplica de Luytens va fer fortuna i, d'alguna manera, l'he evocada visitant l'estudi de Francisco Sebastián Nicolau. Allí res no està deixat a l'atzar tampoc, tot ocupa el seu lloc: estic segur que la perfecció hi és fins i tot en "allò que no es veu".

L'obra de Paco Sebastián de vegades m'ha sobtat, o m'ha desconcertat, o m'ha generat preguntes a les quals no he trobat una resposta clara i convincent, però mai no m'ha deixat indiferent. Durant anys, he seguit el seu progrés pictòric, primerament a l'estudi del carrer de Gregori Maians, i ara en aquest espai del carrer de Puerto Rico. Del seu pas per cada estudi ha anat captant elements que ha anat introduint en la seua obra, on, com ell diu, res no és insubstancial, tot forma el gran empedrat del seu treball creatiu. "Sempre estic mirant, sóc molt curiós", em diu. "D'alguna manera, la meua obra és el resultat del meu pas pels llocs: quan vaig tindre els meus fills me'n vaig anar a viure a la platja, i allí vaig començar a pintar les dunes i les cases, i sobretot els contrallums fortíssims. Després vaig passar a fer escultura, a sintetitzar la complexitat d'una pintura realista en una obra escultòrica... Allò em va obligar a anar a molts tallers, per a treballar el ferro, per a fressar-lo, doblegar-lo, pintar-lo... I allí em va cridar l'atenció l'estructura dels sostres, les claraboies, les formes de llums i els contrastos que s'hi produïen... Allò em va conduir a pintar aquella sèrie de sostres de tallers, que poden despistar, però que són ben coherents en la meua obra. I d'aquests tallers he passat a treballar el cartó i aquestes obres, veritables trompe-l'oeil, on de nou el que més m'interessa és el joc de la llum. Per acabar, quan es treballa el contrallum, tant se val que siga en un bosc o en un taller".

Res no està deixat a l'atzar, tot ocupa el seu lloc

"D'alguna manera, la meua obra és el resultat del meu pas pels llocs"

"Quan es treballa el contrallum, tant se val que siga en un bosc o en un taller"

Una nissaga d'artistes

Paco Sebastián Nicolau acaba d'enllestir un encàrrec important, cent cinquanta obres en què, precisament, s'ha centrat en aquells trompe-l'oeil o trampantojos fets amb cartó i cartolina. El joc de les formes, dels colors, de les rugositats, l'equilibri que aconsegueix entre els diversos elements ("ací hi ha dos plegaments que s'autopressionen"), la successió de la sèrie, el rigor, tot forma una obra de gran profunditat. Però, per damunt de tot, el que és encara més admirable és la pulcritud pel que fa a la realització, l'enorme exigència en l'obra ben feta. "Això ho dec a mon pare", em confessa, "a més de ser un gran pintor, em va ensenyar a fixar-me, a mirar, a saber distingir entre allò ben fet i allò que és imperfecte. Mirar, mirar... Recorde mon pare partint un meló d'Alger i escrutant aquell color vermell de la carn... O quan anàvem a la nostra casa de camp, amb el cotxe, com es fixava en el paisatge, en els colors, que ell sempre indicava emprant el nom dels tubs de pintura: mira quin cel color cadmi! Per a ell mai no hi havia groc o marró... Tot era sempre siena, cinabri, verd bufeta o verd fulla".

Paco Sebastián riu, mentre fa aquestes evocacions. El seu pare, Francisco Sebastián Rodríguez, és un bon i primmirat paisatgista, amb olis potents, plens de matisos. Pertany a aquella gran escola del nostre paisatge valencià, a aquella nòmina formada per Genaro Lahuerta, Lozano, Porcar, Pedro de Valencia, Amérigo... L'admiració del fill és comprensible i em pregunte què deu pensar el pare de l'obra del fill, de tots aquells trampantojos que tant se separen del seu camí. "En realitat, són un híbrid entre bodegons i paisatges", em diu. "Empre estructures arquitectòniques que convertisc en bodegons. Jo sóc un pintor figuratiu realista". Bé, podria ser-ho. Però el que és més important és la sensació del joc dels volums, que arriben a aconseguir un equilibri perfecte, una atmosfera monocromàtica que té algun punt de Morandi. O, fins i tot, de Cardells. Les seues formes rectangulars, o la forma dels volums treballats en cartó, em remeten per colps a l'univers cardellesià. Li ho comente i li sobta la comparació, i diu que no hi troba cap tipus de vinculació. Potser és cert: en Cardells les coses són més severes, més contingudes. En canvi, en les seues obres tot és coherent i ajustat, un harmònic joc de volums i formes, perfectament executats, i amb tanta mestria que de vegades no saps si és un dibuix o si aquells rectangles són de veres.

Finalment li ho pregunte, una mica a boca de canó: què pensa el teu pare de la teua obra? Paco riu, obertament, els ulls se li acluquen, el cos es contrau, les mans gesticulen. "Abans venia a les meues exposicions i, després d'haver repassat i escrutat tots els quadres, finalment deia davant d'un: 'Aquest és molt bo!' 'Però..., i la resta?', li preguntava jo tot preocupat". Torna a riure. "Ara les meues exposicions li arriben més a fons i, quan em diu que és perfecta, o magnífica, em pose eufòric. És l'única persona que, amb el seu parer, em crea una mica d'ansietat: sempre vull saber què en deu pensar...". I afig: "A noranta anys segueix pintant, amb la mateixa perseverança i tenacitat de sempre, amb el mateix rigor. De vegades, em crida perquè opine jo sobre els seus últims treballs. L'intercanvi, a hores d'ara, és doble".

Camine per l'ampli estudi, una antiga fàbrica de bàscules, esplèndidament reformada i condicionada. L'ambient no pot ser més càlid i reconfortant, més atractiu per a la concentració i per al gaudi intel.lectual. També la seua germana Mercedes és una ceramista destacada i el seu cosí germà, Horacio Silva, un pintor excel.lent i molt reconegut, amb l'estudi ben a prop d'on estem. És una nissaga d'artistes, quasi a l'estil familiar dels Benlliure o dels Pinazo. En un dels murs penja un apunt que em crida l'atenció: es tracta d'un dibuix de Martín Caballero, l'única obra a l'estudi que no és seua. "És un homenatge a un bon amic, que va patir molt. Martín Caballero és una d'aquestes persones extremes, d'aquests creadors que aconsegueixen crear el seu món, amb un llenguatge personal, com el té Miquel Navarro o Josep Sanleón... Però no va tindre sort. No va obtindre mai el reconeixement que es mereixia. El tinc ací com un tribut a l'amistat. Quan, ja molt malalt, va vindre a l'estudi i el va veure, així ho va entendre".

En el pati del celobert ha plantat una surera. El tronc de l'arbre, amb aquells vermells oxidats i aquell ventall de grisos, té unes carnacions que remeten d'alguna manera a la seua paleta. Però en els últims mesos l'arbre ha crescut una mica desmanyotadament i, a més a més, algunes plagues han tacat de negre el terra del pati. "Aquest estiu he anat molt atrafegat amb aquesta comanda. I no l'he poguda podar ni polvoritzar convenientment... I mira com s'ha fet!". Li comente que no passa res, que és magnífic, que ningú no es fixa en això. Ell em mira, amb una certa severitat, i rebla, començant a riure: jo sí, Martí!...

I, sens dubte, Déu també.