Recomanem

Assaig

Quan tenia catorze anys i sobrevivia a l’adolescència, un gran professor nostre sempre ens deia: “només penseu en una única cosa”. L’única cosa era, és clar, el sexe. I potser no és només patrimoni de l’obsessió hormonal teenager, sinó de tots plegats. Això ho sap molt bé Lucrècia de Borja, l’autora de Les dones no som (tan) complicades, un llibre que ha fet parlar, perquè el sexe sempre fa parlar. És inevitable, com la pluja o el pas del temps. I encara més si prové d’una persona que s’autodefineix com una “xoni roquera amb estudis, a qui li agraden els penis (i alguns hòmens també)”. El cas és que aquesta bloguera va començar a escriure per necessitat –“hi ha qui va al psicòleg, jo tinc un blog”– i la bola de neu es va fer gran. Ara presenta un recull de –sorpresa– 69 textos que parlen d’això i d’allò. I de sexe, és clar.

Assaig

Res no és innocent i tot és política. Els mapes, també. Amb Cartografia, ideologia i poder, Rafael Company ho torna a demostrar. L’obra, premi Joan Coromines 2013, recull i analitza els atles etnogràfics produïts entre el segle xix i el xix, especialment els del Touring Club italià a Milà entre el 1927 i el 1952, una època en què “posseir un bon atles era condició (quasi) tan preada com disposar d’una armada, d’una bandera o d’un himne”. Amb tots aquests atles podrem comprovar l’enorme diversitat ètnica i lingüística de l’Europa d’abans de les dues guerres mundials, especialment abans de la Primera. Una història pràcticament esborrada a partir del 1945, quan els atles etnogràfics s’esvaeixen i l’hegemonia dels mapes polítics s’accentua. L’obra de Company, a més a més, posa l’accent en la percepció exterior dels valencians com a poble, rarament catalogats com a tals.

Poesia

Després de quaranta anys, l’editorial 3i4 acaba de recuperar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia 1973. Grills esmolen ganivets a trenc de por, la proposta de Joan Navarro, el situava “entre els corrents experimentals que durant els anys setanta apostaren per cercar nous camins literaris, sovint a partir de referents comuns —el surrealisme, Barthes i la nova crítica francesa, Brossa o Gimferrer—”, apunta Jordi Marrugat. Ho comprovem en un llibre escrit entre la por i la ràbia, fill de l’època: “fins ara el lector ha interpretat el poema, el que cal és participar-hi”. És per això que aquests versos es poden llegir també com a document d’un temps, d’aquella ràbia literària i vital, esnob i postadolescent dels setanta en un País Valencià que alguns van creure materialitzable.