Un tramvia en el no-res

En l’últim Quadern abans de Nadal, el 17 de desembre, em sorprengué molt agradablement el comentari o glossa d’Enric Sòria a propòsit de la traducció anglesa d’Incerta glòria, considerada com un dels llibres més importants de l’any a la Gran Bretanya. Dic que em sorprengué perquè justament aquells mateixos dies jo acabava de llegir la novel·la de Sales, seguida d’El vent de la nit, en un sol volum. Tractant-se d’Incerta glòria, hauria hagut de dir “rellegir”, però no és del tot cert, ja que l’edició que jo havia llegit fa molts anys (cinquanta anys, mig segle) estava tan reduïda per la censura que era només mitja novel·la. I malgrat tot, fa cinquanta anys, l’obra que vaig llegir i comentar apassionadament amb el meu amic Alfons Cucó era ja una novel·la excepcional, i els seus dos joves lectors valencians s’hi deixaven arrossegar sobretot per aquell personatge impressionant, Soleràs, centre visible o invisible de la narració, i grandíssima creació literària: Alfons Cucó estava convençut que ell era més “Soleràs” que jo. Segurament tenia raó. Perquè el Soleràs de la novel·la, tal com el defineix amb encert perfecte Enric Sòria, “ és un gran heroi romàntic, rebel, inquiet, apassionat, sardònic, descregut i alhora impàvidament fidel a ell mateix fins a la mort. En fi, un personatge pròxim als joves irats i amargs que poblaren les pantalles dels anys 50…”. Sòria ens recorda que l’obra de Sales no és una novel·la “de guerra” o “sobre la guerra”, sinó molt més: podria ser “…la gran novel·la russa de la literatura catalana”. O podria ser més coses encara: seriosament “existencialista”, per exemple? “El no-res seria l’única cosa que no plantejaria cap enigma”, imagina Soleràs: “…el no-res absolut, el buit total, ¿què dic el buit? No hi hauria ni espai! I no obstant això, al mig del no-res, un tramvia. Imagina’t això, per favor… ¿Saps si ens en plantejaria de problemes filosòfics? Fa esgarrifar! Com discutirien sobre la seva essència i la seva existència! El misteri no seria el no-res, sinó el tramvia: qui l’hauria posat al mig del no-res?” (Incerta glòria. El vent de la nit. p. 782). Un tramvia en el no-res: això no ho va pensar ni Jean-Paul Sartre.