Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Filologia i carrer

'Aula de lletres valencianes' manté una encomiable voluntat d’arribar a un consens pacificador per a una recuperació efectiva de l’ús social de la nostra llengua

Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia és una publicació que edita la Institució Alfons el Magnànim, amb la finalitat general d’oferir mitjans pedagògics, lingüístics i socials “per a fer que el valencià siga més considerat, més estimat i, sobretot, més usat”. Ja va pel tercer número, de l’any 2013, encara que la seua distribució es deu haver endarrerit una mica. En tot cas, manté els propòsits dels números anteriors, que es podrien resumir en l’encomiable voluntat d’arribar a un consens pacificador que servesca de base per a una recuperació efectiva de l’ús social de la nostra llengua, i que alhora la destaque com a signe d’identitat determinant dels valencians.

Aquesta voluntat se centra sobretot en dos punts: en primer lloc, es tracta de superar la manipulació política del valencià, que l’ha convertit en arma d’una batalla de símbols i en causa d’enfrontaments socials, i que frena la seua acceptació com el que tota llengua és: un instrument de comunicació que connecta i relliga la societat que l’usa; en segon, s’impulsa un model de valencià que siga identificable per l’usuari com a propi i que no genere rebuigs innecessaris. En això, pren posició en un debat que va agafar vol als anys 80, quan aparegueren, a València i en valencià, els primers mitjans de comunicació amb vocació d’arribar a un públic majoritari, després de dècades de patiments catacumbals. Llavors va saltar de sobte a la vista que el model lingüístic que seguíem era inviable sense modificacions. A les acaballes del franquisme s’havia posat de moda una expressió lingüística hiperculta, extremament artificiosa i deliberadament exòtica, que servia de compensació a l’asfíxia del gueto en què els escriptors en valencià malvivien i també de vàlvula d’escapament per a l’autoodi inconfés de molts valencianistes davant la seua pròpia llengua maltractada. Escriure en un valencià rutilant i incomprensible era una manera d’escapar a les duríssimes constriccions d’una llengua marginada, que la majoria dels valencians mateixos desdenyaven com a inútil. Ara bé, en aquell valencià compensatori, ornamental i exòtic es podien escriure poemes hermètics preciosos, sens dubte, però no es podia fer ni ràdio ni televisió, per la senzilla raó que no hi ha mans de veure un concurs o un serial de la tele fullejant contínuament el diccionari. Aquest problema, ja ens el vam plantejar, modestament, els correctors i els redactors de El Temps, perquè volíem escriure coses útils, però el debat es va atiar amb l’aparició de Canal 9. En aquells anys, gent com Josep Lacreu i Toni Mollà digueren coses molt sensates, però no tothom s’ho va prendre bé. En resum, s’assenyalava una qüestió fonamental: en totes les llengües hi ha diferències entre el discurs públic, que està estandaritzat, i el que la gent efectivament parla en tal poble o tal altre, però aquestes diferències no poden ser tan grans que a la gent li coste de reconéixer com a pròpia la llengua en què els seus propis mitjans se li adrecen. Això és de sentit comú, o de trellat.

Una llengua no és un símbol, sinó un instrument per a entendre’s

Una altra cosa és que en l’esforç per a adequar l’estàndard als usos col·loquials s’arribe a una fragmentació exagerada que només servesca per a multiplicar les grafies locals, el desconcert i la confusió. Precisament perquè una llengua no és un símbol, sinó un instrument per a entendre’s, el sentit de la mesura també ha de formar part del trellat. Siga com vulga, les reflexions d’Aula de Lletres Valencianes s’inscriuen dins d’una llarga tradició de debats. Per això, he de dir que m’estranya que una revista com aquesta, que pren una posició molt clara (la de l’adequació, per dir-ho així, de la llengua a la parla) dins d’un debat complex, no genere més polèmica, perquè parlem d’un assumpte seriós en què la discussió pot ser aclaridora, i els redactors de la revista aspiren a fer que ho siga. Encara m’estranya més que no la genere la seua aposta pel consens superador de disputes en una qüestió, la de la llengua, molt enverinada encara avui. Quan recordar la simple evidència que el valencià i el català són el mateix idioma provoca les reaccions acostumades, cal concloure que el tema és conflictiu. I quan un tema és conflictiu, solen predominar les veus que defensen les opcions extremes, i aquestes veus no perdonen els qui intenten superar o simplement civilitzar el conflicte. Els heralds dels dos bàndols, a l’uníson, els consideraran traïdors o covards, o les dos coses. Però hi ha un símptoma pitjor que el de rebre trompades per tots els costats: és el de no rebre cap resposta. Llavors, o bé s’ha tocat una ferida tan oberta que ningú gosa badar boca, o bé es parla d’una qüestió que, en el fons, ja no importa a ningú.

Crec que qualsevol proposta que pretenga desintoxicar el valencià i reconvertir-lo en una llengua d’ús ampli que els valencians identifiquen com a pròpia mereix ser escoltada i discutida. Trobe raonables, per exemple, els punts de vista que expressa el director de la revista, Abelard Saragossà, en l’article que publica en aquest número, però no em pareixen en absolut exempts de crítica. Crec que fa una lectura massa plana de les estadístiques que inclou; que no jerarquitza del tot bé les causes de la situació actual; que mitifica en excés la prosa periodística dels anys 30 (els articles de Carles Salvador o de Joaquim Reig eren modèlics, sens dubte; però les vacil·lacions i les inèpcies provocades per la inseguretat salten a la vista en la majoria dels escrivents d’aquells anys), i que les seues apreciacions sociopolítiques, certament benintencionades, pequen d’ingènues. Per descomptat, accepte que puc anar molt equivocat en tot. Caldria parlar-ne. Si la societat valenciana -o almenys bona part d’ella-, de veres vol que augmente l’ús del valencià; si algun dia tenim un govern disposat a alguna cosa més que a fer declaracions retòriques completament buides sobre la llengua, o si recuperem una ràdio i una televisió públiques en valencià, n’hauríem de parlar molt, de tot això.