Recomanem

Poesia

Ni motlles, ni formes clàssiques, l’últim poemari de Begonya Mezquita inaugura Edicions del Buc amb versos torrencials. Queda clar en la part que dóna nom al poema: “Parlen els ulls”, en què aposta per la prosa poètica. Hi aposta i guanya, per cert. La veu de Begonya Mezquita és seua. I dir això no és poca cosa, ni de bon tros, en un país en què Estellés ha fet massa escola. En Parlen els ulls trobem, per damunt de tot, records petits, agafats amb les mans, acaronats com s’acarona una infantesa lluny de grisors, amb “cadires a la porta, la reixa polimentada / i les lloses lluents, tot esperant la fresca”. Una certa nostàlgia, és clar, d’una certa innocència: “Ara visc a la ciutat i els dies / perden el nom, es destinyen”. Tot plegat inevitable. Ella, en el fons, n’és conscient: “Veus? Ara les coses han canviat, com el vent”.

Revista

Imperdible l’últim número de la revista L’Espill. Més enllà del monogràfic sobre Joan Estelrich, el volum inclou una selecció ben contundent de veus de la política actualíssima. Paraules sense eufemismes, al capdavall. Entre aquestes, les de l’article –odie, en el fons la paraula següent – imprescindible del professor de la Universitat Carlos III de Madrid, Ignacio Sánchez-Cuenca, sobre els intel·lectuals espanyols i la seua posició davant de la nació. També, per descomptat, l’entrevista a Ada Colau de Víctor Maceda, farcida de titulars: “Els partits socialdemòcrates són ara mateix al terreny de l’enemic”, per exemple. I no oblidem l’article potent d’una Mònica Oltra allunyada de l’acostumat –i necessari?– exabrupte mediàtic; ni les línies, també lluny de la ingenuïtat, d’un David Fernández que cita el poeta per explicar el seu pròxim adéu a l’acta de diputat per les CUP: “Un entre tants”. Això i més. Dinamita.

Revista

Una de les publicacions més dinàmiques del País Valencià als últims temps torna a la càrrega. El nou número de la revista semestral Lletraferit, que es presentà dissabte passat al cor de la capital, arriba aquesta vegada amb un monogràfic sobre la màfia sota el braç i l’acostumada desfilada d’articles sobre cultura, política i societat. Destacables, molts, com el notablement descregut, cendrós però savi, de Miquel Nadal, “Contra Camus, la literatura i el futbol”. Una esquadra d’entrevistes completen el número: d’Eugeni Alemany a Maria Herrero, passant per la recomanable, especialment, a l’escriptor de Southampton Philip Hoare, que regala pensaments tan senzills com incontestables: “L’oceà és el darrer refugi del misteri”. Cert. I indefugible. Bon vent i barca nova, diuen, i Lletraferit, més que això, té nou vent i barca bona. Per molt de temps.

Disc

Talps és un grup de Borriol (Castelló) format per Aitor Cabo, Marc Castellano i David González, que va nàixer a començament d’aquest mateix any i que ara debuta amb un llarg d’onze cançons, ni més ni menys. I la veritat és que Simetries respon fil per randa a les claus dels discos que conjuguen maneres amb una borrosa definició d’estil, encara per concretar en pròximes entregues. De fet, brillen més com més s’acosten a estructures bigarrades (“Septentrional”, “A mil anys llum”) que en els moments en què incideixen en un pop senzill, transparent i semiacústic (“Colp d’estat” o “Sexe i calaveres”, que tant recorda l’”Every Breath You Take” de The Police), sempre marcat per una càndida pulsió sentimental, i que sintonitza amb homòlegs d’allò més convencionals, que són familiars en les radiofórmules, tot i el toc femení i en francés d’”Au toit”. La presentació d’aquest debut en concert tindrà lloc el 24 de gener a la sala Veneno Stereo de Castelló, compartint escenari amb una altra banda del mateix segell, els Tardor, que presentaran el seu nou disc, Una ciutat invisible.