Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PUNT DE MIRA

Modiano, la transparència

Escriu com un cronista, com un policia en un atestat, com un detectiu que acumula indicis

“Vaig nàixer el 30 de juliol de 1945, a Boulogne-Billancourt, en el núm. 11 de l’avinguda de Marguerite, d’un jueu i d’una flamenca que s’havien conegut a París sota l’ocupació. Escric jueu, ignorant allò que aquest mot significava verdaderament per a mon pare i perquè era esmentat, en aquella època, en els documents d’identitat. Els períodes d’alta turbulència provoquen sovint trobades per atzar, de manera que mai no m’he sentit un fill legítim i encara menys un hereu”. Així comença Un pedigree, la narració breu —poc més de cent pàgines en format petit i lletra grossa— dels primers vint-i-un anys de vida de Patrick Modiano, que ha dedicat una part molt gran de la seua obra justament a saber qui era aquell pare tèrbol, distant i estrany, qui era aquella mare actriu itinerant, vinguda confusament d’Anvers, i quina era la vida d’una tropa de personatges boirosos en el París ocupat pels alemanys, i en els anys posteriors, de mercat negre i negocis bruts. Modiano escriu des d’una adolescència de fill gairebé abandonat, i escriu com un arqueòleg de la memòria, excavant, furgant, amuntegant peces i fragments per poder interpretar-se ell mateix i tota una societat desintegrada. Escriu com un cronista, com un policia en un atestat, com un detectiu que acumula indicis i proves. Ho avisa ell mateix: “Els esdeveniments que evocaré, fins als meus vint-i-un anys, els vaig viure en transparència —aquest procediment que consisteix a fer desfilar els paisatges en un pla de fons, mentre els actors resten immòbils en un plató d’estudi. Voldria traduir aquesta impressió que molts altres han sentit abans que jo: tot desfilava en transparència i jo no podia encara viure la meua vida”. Amb aquesta transparència, i amb una prosa que és el contrari de les elaboracions estudiades del nouveau roman, Modiano ha fet una grandíssima literatura gairebé del no-res, de l’aparent no-res que és tot el que hi ha al món. I declara, en una entrevista poc abans del premi Nobel: “Tots els meus llibres són botelles a la mar. Però mai no he rebut cap retorn”. I també: “Cada volta que acabe un llibre, em sap greu no haver-lo escrit d’una altra manera. Com si el llibre publicat no fóra més que el reflex magnètic d’un llibre virtual i inacabat. Tinc un sentiment de cosa mai no acomplerta. Però és tan difícil d’explicar...”. En efecte, és tan difícil!