Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Política i religió

La gent aplegada en motiu de la Diada busca el paradís a la terra i celebren una litúrgia massiva

Un moment de la multitudinària Diada del darrer 11 de setembre.
Un moment de la multitudinària Diada del darrer 11 de setembre.

Dimarts vinent es complirà l’aniversari de la mort de Sigmund Freud, traspassat el 23 de setembre de 1939 a l’exili londinenc. A la seva obra Psicologia de les masses, en què l’inventor de la psicoanàlisi retia honors a Gustave Le Bon, el gran precursor de la teoria contemporània de les masses, Freud les definia com aquell estat plural en què l’individu, gomboldat i esperonat pel nombre, per la quantitat o l’aglomeració —sigui mig milió o en siguin dos, fossin solament 50 persones—, perd la seva llibertat individual, aquesta quedant sotmesa a una fantasia d’ordre col·lectiu que posseeix una força poderosíssima: la massa no es basaria en la llibertat —encara que en proclami la necessitat—, sinó en una obnubilació preparada per l’engrescament, la propaganda, l’aparat estètic, l’entusiasme i, en el millor dels casos, els sentiments.

Tanmateix, el fet que la política, almenys des de les teories de Maquiavel, no es faci per mitjà del sentimentalisme, sinó a través de les institucions, les lleis acordades i votades pel comú, l’estratègia, l’habilitat i el consens democràtico-legal, ens fa pensar que la divisió que predeia José María Aznar amb relació al “procés català” dels darrers anys no es produirà entre independentistes i unionistes, sinó entre dues altres entitats: aquells que opten per una solució política del conflicte present i aquells que, indiferents davant les lleis i cartes votades per la mateixa ciutadania, optin per la desobediència civil —això sona massa a Thoreau perquè pugui ser una cosa raonable i eficaç— i l’embolica que fa fort.

Si aquesta segona actitud resulta imaginable en el panorama català dels nostres dies, això és, encara, per una raó tan abstracta com efectiva. El nostre punt de vista és que el moviment independentista català s’ha convertit, com ho anomenen els sociòlegs, en una “religió de substitució”, fenomen molt de moda actualment i que posseeix moltíssimes variants: els antitaurins, els vegetarians, els ultrafeministes, els gais més orgullosos, els amants de les geleres, els superecologistes, els refractaris als productes farmacèutics, etcètera. Diguem-ho amb tota claredat: la nostra impressió és que, si la gent cregués de debò en els valors ultraterrenals —oferts per una munió d’esglésies, de manera que no s’acaba d’entendre com es poden abandonar, per exemple, les figures de Moisès, de Crist o de Mahoma per la verdura o els animals de quatre potes—, sabrien que els paradisos no es troben a la terra des de la caiguda d’Adam i Eva, sinó al cel. Aquesta boníssima gent aplegada a Barcelona des de fa tres anys a les concentracions de l’Onze de Setembre busquen el paradís a la terra i, amb una esperança i una fe que només poden ser descrites en termes religiosos, celebren una litúrgia massiva amb els ulls clavats al firmament, però no a la terra. La realitat nogensmenys, tossuda i irreductible, sempre de mal analitzar en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, consisteix en una força oposada a l’exaltació i el deliri de tota massa enfervorida.

Ara caldrà veure com es resol el problema, perquè els catalans no posseïm, com a rerefons moral, una religió basada en la gihad —allò que més s’hi assembla va ser l’anarquisme del primer terç del segle XX, ja impracticable—, ni cada català porta un soldat a dintre, com els musulmans: més aviat som bona gent, assenyada, pacífica, caritativa, pietosa, prudent i amb molta paciència. Per acabar: la política pot trobar una sortida als anhels d’una massa que, paradoxalment, sembla haver renunciat a la llibertat al mateix temps que la reclama; per contra, la massa entusiasmada dins els paràmetres d’un fenomen religiós no podrà fer res per ella mateixa perquè viu sota la hipnosi de les proclames i les frases fetes, sota l’embat d’una fantasmagoria que excedeix, com tota religió, el marc de la racionalitat. El lema de la “V” catalana hauria pogut ser el mateix que el de sant Agustí: Credo quia absurdum, “crec justament perquè allò en què crec és una cosa irracional”. Els polítics saben que poden treure un cert rèdit dels moviments de masses, però també són conscients que la solució dels problemes, per enrevessats que siguin, passa per la llei i la raó en tot estat democràtic.