El triomf de la peresa

Un concurs d’arquitectura per a una promoció d’habitatges del Patronat Municipal de l’Habitatge ha estat fallat fa poques setmanes. El solar es troba a la cantonada de Consell de Cent amb Comte Borrell i pertany a un conjunt d’espais que han resultat del repartiment del solar inicial de les Germanetes. L’interès del solar, i de fet el que motiva aquestes línies, és que ocupa un xamfrà. Per una banda, resulta un tema quasi banal, tractant-se de l’Eixample, i per l’altra és excepcional, tractant-se d’arquitectura i especialment d’habitatges. El cas és que es dóna la circumstància que a l’altre costat del carrer Borrell es troba un conegut edifici exponent de l’arquitectura moderna dels primers seixanta: l’edifici Mediterrani, obra d’Antoni Bonet Castellana. És conegut per la seva solució del xamfrà, que consisteix precisament a no resoldre’l. De fet, l’edifici Mediterrani és un d’aquests casos estranys en què sembla més aviat que es tracti d’una solució per a tota l’illa de cases que no pas per a un fragment. Si s’extrapolés la seva solució a la resta de l’illa ens trobaríem amb una doble corona de blocs lligats per les escales i separats per patis, sense cap dels quatre xamfrans i amb els característics porxos de pilars amb tornapuntes.

Probablement aquesta ha estat la raó per la qual el jurat del Patronat ha triat una solució de no-xamfrà i ha descartat altres que sí que provaven de resoldre’l. Però el que resultava modern i legítim d’explorar fa 50 anys potser ara s’ha tornat més complex. Ja hem parlat d’aquest problema en altres ocasions, però torna a ser oportú insistir-hi per algunes raons. Una és perquè no podem deixar de pensar que la dificultat en fer qualsevol cosa és sistemàticament resolta per la via de la simplicitat, i aquesta dificultat, a l’Eixample, la representa sens cap dubte el xamfrà. El triomf de la peresa, una precisió d’Ignacio Paricio en la seva darrera classe com a professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona aquest passat dimarts, pren aquí tot el sentit. És interessant observar que, en les solucions de la planta de distribució de les propostes no guanyadores que abordaven la dificultat del xamfrà, es feia visible certa semblança amb el Casal de Sant Jordi del carrer Pau Claris amb Casp, exactament en la mateixa posició relativa. Una solució que introdueix una galeria al costat del carrer per accedir als apartaments, els quals, d’aquesta manera, queden en la bona orientació del migdia. La solució enginyosa permet, però, practicar una altra virtut no menys important, i és que al costat del carrer apareixen finestres, les quals representen la millor contribució a la ciutat. A l’extrem oposat, en les propostes antixamfrà, aquests espais estan dominats per testers cecs o per les torres de les escales, com a la proposta guanyadora.

Penso que, més enllà de la suposada eficàcia pràctica de les solucions premiades, caldria una reflexió sobre el valor d’aquestes solucions en el conjunt de l’Eixample. En aquest sentit, és bo recordar que el promotor és el Patronat Municipal, i la seva responsabilitat en cercar solucions per als habitatges en xamfrà no és poca. El seu paper podria ser el d’animar a buscar, per mitjà de concursos, solucions per a aquests peculiars solars de l’Eixample que fessin compatibles la seva característica geometria amb els programes d’habitatges de superfície reduïda, un cas en certa manera per explorar. Al contrari, fent una exploració dels concursos en els quals el xamfrà ha estat present, el Patronat, a través de l’òrgan que els ha jutjat, ha triat sempre solucions que el rebenten, donant a entendre que aquest no té una geometria compatible amb els habitatges actuals.

Potser no en són conscients, però qualsevol publicació que examinés la producció d’aquest organisme municipal en aquests solars permetria treure algunes conclusions interessants sobre la poca afinitat amb un element singular de Barcelona. Reduir el problema fent que el xamfrà prengui la geometria dels trams lineals de les illes podria revisar-se. Els xamfrans són sens dubte el cor de l’interès de l’Eixample, més que no pas les illes. Expressen el seu aspecte més genuí precisament per la seva dificultat intrínseca. És alliçonador veure com el govern de la ciutat tracta aquestes singulars cruïlles, i ho és perquè no sembla saber què fer-hi exactament, més enllà de ser el lloc on han acabat els contenidors de residus i els espais de maniobra. Potser el proper concurs del Patronat en un solar així hauria de tenir en compte aquest problema com cal, és a dir, com un interessantíssim cas d’estudi, i buscar un jurat sensible a aquest interès. Quan estudiava ens rèiem de l’arquitectura dels xamfrans de Nuñez i Navarro, però veient el panorama actual, potser podríem revisar-la per si podem aprendre’n alguna cosa.