Magris, Europa

Fa aproximadament un any i mig, Claudio Magris es trobava a Madrid, en dies de manifestacions contra el govern especialment intenses i virulentes i escrivia després, en un diari italià, que trobant-se casualment en una zona “calenta” va experimentar un sentiment no de por, sinó d’incomoditat, una incomoditat que esdevenia una mena de temor més que personal, un malestar. “Precisament,” escrivia, “els comprensibles motius que originaven la protesta —les condicions de vida cada vegada més dures per un nombre creixent de persones, les dificultats creixents per afrontar les exigències fonamentals de la població (sanitat, assistència social, pensions, treball)— provocaven una tristesa de plom, desconcertada, i feien sentir físicament l’amenaça d’un futur de grisor de vida abatuda i humiliada”. Aquest sentiment d’un futur frustrant i opac —continuava Magris, i continue jo— no preocupa directament la gent de la nostra generació, els que ja som vells o gairebé, els que podrem passar els anys estirant el present, els que ja hem jugat quasi totes les cartes. Però els que s’obren ara mateix a l’etapa de la vida en què es decideix la qualitat i el sentit de la seua existència, troben bloquejada aquesta exigència d’obrir-se al futur, de construir-se el propi món, de fer valer aquell “dret a la felicitat” que proclama la constitució dels EUA. I llavors, de rebot, el desconcert i la tristor afecten també els qui ja som grans, perquè ens importen els nostres fills i néts, però també, i sobretot, perquè no es pot ser feliç rodejat de tristesa, “no ens podem sentir realment vius en un món apagat”. Si es té la sensació que l’Europa unida s’està desintegrant i esfilagarsant, afirma Magris, és natural que algú que creu en aquesta Europa tinga també la sensació de malestar i de depressió d’aquell vespre a Madrid. Però això no significa rendir-se a la malenconia: no estem al món per a deixar-nos endur pels nostres estats d’ànim, per la malenconia de les nostres animetes delicades. El malestar i el cansament pessimista són un mal que cal combatre, i més com més s’escampen i es difonen. “Amb malestar o sense,” conclou Magris, “continuem treballant com puguem per allò que considerem just, o almenys un mal menor, amb la tossuda convicció que non prevalebunt”. Per tant, afegiré jo, aplicant la moral d’aquesta història, de moment hi ha un deure mínim, que és anar a votar el dia 25. I qui no ho faça, que examine d’on ve l’incòmode malestar (el disagio, el malessere) de la pròpia consciència.