La força del sonet

 Jordi Llavina (Gelida, 1968) ha consumat una altra arriscada operació poètica: un recull de 40 sonets. Un sonet, potser avui dia cal recordar-ho, és una forma poètica que es remunta al segle XIII i que consisteix en 14 versos lligats per un rígid esquema mètric; un epigrama en què es concentra una escena o un conflicte, un lament o una invocació, una declaració d’amor o un veredicte moral, sovint una mica de tot. Deia el crític literari i poeta francès Nicolas Boileau-Despreaux (1636 -1711) que serveix per treure de polleguera els poetes; segons Jorge Luis Borges, asseure’s a escriure un sonet és un error, cal deixar que el sonet ens trobi a nosaltres. Sigui com sigui, Llavina ha tingut quaranta trobades felices en què ha sortit airós del desafiament, tot assolint la seva manera pròpia de compondre’n.

Se sol dir que el sonet té una estructura de sil·logisme, en què els dos quartets estableixen les premisses i els dos tercets desenvolupen la conclusió; però és una regla que ha tingut més excepcions que compliments. En el cas d’aquest llibre, es tracta més aviat de dibuixar una situació quotidiana concreta de la qual es desprèn tot seguit una lliçó vàlida per a tota la vida. Com si d’un conte es tractés, escassegen les abstraccions, i són els objectes i els gestos casolans els elements que en vehiculen la versemblança.

En canvi, pel que fa als tòpics de llarga tradició, Llavina s’hi manté fidel, fins al punt que la major part dels sonets n’il·lustren algun, o més ben dit l’actualitzen. Per exemple, el Beatus ille, l’elogi de la vida rural, més pobra però espiritualment més sana i intensa, en contraposició a la vida urbana; el Tempus fugit, la consciència de la fugacitat de les experiències viscudes, especialment de les amoroses; el Memento mori, la intromissió de la idea de la mort inevitable…

No cal haver fet gaires pràctiques de versificació per entendre que emprar un llenguatge planer i lineal al llarg de 14 decasíl·labs perfectament ritmats és un repte considerable, així com evitar que les rimes s’imposin en excés i que els inevitables encavallaments de vers quedin massa forçats. Sols amb una gran habilitat s’aconsegueix que el lector senti en tot moment que li estan parlant en la seva mateixa llengua i no pas en un llenguatge poètic artificiós.

El títol Contrada es presta a interpretacions diverses, fins i tot sense sortir dels diccionaris; al capdavall, s’imposa la idea que es tracta del tros de terra pròxim a algú, no en el sentit estrictament agrari sinó en el del conjunt dels llocs, les relacions, els sentiments, les creences que delimiten una persona.

En la nota final, l’autor confessa algunes circumstàncies biogràfiques que conflueixen en aquests poemes, a més del fet que vol veure-hi un final d’etapa, essent així que la vida “que he viscut fins aquí ja està dita i enquadernada, ja és història”. Les fites primordials d’un bon grapat d’anys quedarien doncs fixades per la dificultosa i reflexiva via del sonet, no pas per la de la improvisació i el deixatament. D’aquesta manera, el treball de Llavina es converteix, en segona instància, en una denúncia de la ignorància formal i del balbuceig ociós avui dia tan en voga.

El sonet és un instrument que encara conserva l’eficàcia, i no és de cap manera un anacronisme. Un recull com Contrada demostra, per si feia falta, que un poeta bon coneixedor de la llengua catalana, sense cap necessitat d’imitar les maneres de fer de Josep Carner o J. V. Foix —és a dir, sense caure en l’homenatge de l’epígon ni en el pastitx del virtuós—, el pot fer servir per trobar la seva veu pròpia i relatar una biografia sentimental, o el que es proposi.