A propòsit de Llull

Acabe de llegir Vida de mestre Ramon, autobiografia de Ramon Llull presumptament dictada per ell i escrita per un altre. La seua història és coneguda: fins a trenta anys, Llull, tot i casar-se i tindre fills, és un cortesà de vida mundana, lasciu, pecaminós. En l’autobiografia no trobem res d’aquests primers trenta anys, ni tan sols de la infància, o de l’adolescència, que tant modelen l’individu. El relat comença en el punt d’inflexió que suposa la seua metamorfosi religiosa, causada per la visió, durant cinc reiterades nits, d’un Crist crucificat al seu dormitori. A partir d’aleshores fa un canvi radical en la seua vida, que dedica al proselitisme cristià, a intentar convertir els infidels. Abans, però, necessita elaborar un sòlid argumentari —ell l’anomena Art—, on integra, en un tot coherent, religió, filosofia, ciència, moral i orde social, a partir d’un sistema de verificacions mecàniques que han de demostrar la superioritat del cristianisme. I com el difon, aquest argumentari? Mitjançant l’escriptura, l’ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i a reis o la fundació de centres de formació missionera. Llull és una màquina. Escriu unes dues-centes seixanta-cinc obres, algunes d’una altíssima qualitat, en català, llatí, àrab i occità. És un home de personalitat desbordant, carismàtic, d’una capacitat dialèctica que intimida l’adversari. Un individu així havia de topar, inevitablement, amb els poders de l’època. Els reis i els papes li fugen, se l’espolsen com poden, però ell és insistent com un malson: cal construir monestirs per a formar cristians que dominen l’argumentari i les llengües del món, per tal que puguen convéncer els infidels del seu error. Ell mateix es descriu, en el Phantasticus, com un idealista que la resta del món fàcilment trobaria pesat. I tant que devia ser així! Com que els poderosos se’l miren com un boig, ell, impacient, passa a l’acció: viatja a Tunis, a Xipre, on siga, i, a banda de pledejar amb reis i autoritats teològiques, fa mítings pel carrer. Això provoca que l’insulten, que l’apedreguen, que el tanquen en presons. Amb el seu treballat argumentari, la seua intel·ligència i la seua capacitat de seducció verbal, Llull cremà la seua vida com un ciri pel que ell considerava il·luminar els altres. Tenia raó, Llull? Aconseguí allò que pretenia? La història de Llull m’ha fet pensar en el cas valencià, i en tots aquells a qui ens obsessiona la nostra pèrdua col·lectiva de dignitat i de consistència, la nostra progressiva dissolució, com a figurants —hi pintem ben poc—, en la mediocritat espanyola. Tenim un argumentari, un argumentari sòlid, que pren cos amb l’obra de Joan Fuster i que es desenvolupa en la d’altres intel·lectuals o professionals de diferents rams. L’argumentari, però, no ha guanyat el carrer. Ha mancat qui l’adaptara i el fera seductor entre una població aliena als llibres i amiga dels prejudicis, per no dir de les vísceres. En un país on triomfa la música feta per a qui no li agrada la música, els llibres publicats per a qui no aprecia la literatura, els quadres pintats per a qui no estima la pintura o la política dissenyada per a qui no l’interessa la política, ens cal algú que transmeta l’argumentari fusterià en una versió que, sense trair-lo, el faça atractiu a la població. El carrer és qui, a la llarga, decideix. El qui posa o lleva governants, el qui potencia o enfonsa mitjans de comunicació. Si el receptor fóra sord, no caldria, per tal d’arribar-hi, aprendre i utilitzar la llengua de signes?… Sense trair, però, l’argumentari. Ací rau la dificultat. I el repte.