Tres gegants

L’enderroc de la central tèrmica de Sant Adrià ha anat buidant selectivament les instal·lacions auxiliars dins del seu perímetre fins a deixar aïllades les tres grans torres i la nau que les uneix pel costat del mar. No els vull parlar del que s’hi podria fer allà, ni de la dificultat que suposa per fer-hi qualsevol cosa en un futur el fet d’haver enderrocat una superfície considerable de naus i instal·lacions que potser podrien haver estat d’alguna utilitat. Ara la situació és irreversible. Del que voldria parlar és de l’aspecte que tenen ara les tres construccions, soles, immenses, enmig d’un paratge en transformació i de l’estranya bellesa que semblen tenir.

Apagada ja la seva activitat, romanen dretes, sense les màquines que aixoplugaven. Són construccions en estat pur, sense concessions, i transmeten pes i força per tots els costats, són l’antilleugeresa petrificada, no permeten ni l’afectació ni la sensibleria. Una de les seves virtuts és probablement el fet d’estar fetes d’un sol material: amb formigó estan resolts els suports, les esperes per acollir les màquines i ascensors i les xemeneies. Podríem dir que són d’una sola peça.

De vegades el formigó sembla mostrar-se exactament com el que és, un material que es pot emmotllar i que conté totes les claus de la construcció a la qual serveix, com ara aquí. Aquesta propietat queda reforçada pels senyals de la seva posada en obra, els dels encofrats i els dels centenars de tongades de formigó, senyals gràcies als quals podem comptar els dies i mesos necessaris fins a arribar a la seva alçada definitiva, com si comptéssim els anells d’un gran arbre tallat. Aquests senyals sorprenen perquè veiem les torres des de molt lluny, tenen més alçada que Montjuïc, una alçada que Gaudí, per exemple, no va voler superar amb la Sagrada Família. En alguns edificis, en veure’ls, ho veiem tot —vull dir que no permeten aproximar-se i descobrir res de nou—; en aquest cas no és així: als seus peus, sentim aquests gegants com una cosa viva, com un gran animal amb totes les ferides i imperfeccions. Són objectes que contenen totes les escales, la del tacte i la de la costa.

Els tres gegants, buits, sense tripes, són ara visibles de manera estranya, perquè la mirada els pot enfilar i veure com les seves colossals potes formen un pas de considerables dimensions entre si. El fet d’haver enderrocat pràcticament tot el que hi ha al voltant fa que apareguin sense pal·liatius, sense més referents d’escala que el buit del seu voltant. No tenen pròpiament interior, si no és que ens fiquem sota les seves immenses potes, però òbviament formen un espai, ja que modifiquen el seu voltant. Nosaltres, que som una innegable escala de mesurar les coses, ens sentim afectats per la seva presència i som sensibles a aquest nou espai.

No sóc optimista, i probablement acabaran enderrocant-les o fent alguna cosa poc convenient, per això crec que és ara quan se les pot observar millor. Seria òbviament magnífic que durant un temps, i assegurades les condicions, poguéssim visitar-les, passejant simplement al seu voltant, acostar-nos i sentir la seva presència imponent. Potser ara és la natura la que hi hauria d’intervenir i deixar que s’apropiés de la construcció, tot substituint les instal·lacions industrials per la vegetació, i que les veiéssim colossals sobresortint per sobre dels arbres.

Vagin a veure-ho, les raons per visitar-les són pràcticament les mateixes que per visitar qualsevol monument o instal·lació artística. La pregunta que no podem evitar fer-nos és si en una cosa així hi ha algun tipus de bellesa... No ho sé, però sí que sé que té la que han de tenir aquests tipus de construccions, i que en té més que molts dels gratacels barcelonins de la costa.