Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

D’Ors inèdit

S’apleguen uns textos sobre art que havia publicat a ‘La Revista’ entre 1920 i 1954

Eugeni d’Ors, curiós sense límits. Ampliar foto
Eugeni d’Ors, curiós sense límits.

La Catalunya posterior a la Guerra Civil no ha sabut mai de quina manera havia de posar-se —ara de cara, ara de culs— davant Eugeni d’Ors, sens dubte a causa de les seves proteiques personalitat i actitud política. De ser un dels factòtums de la renaixença noucentista —molt més renaixentista que la Renaixença— per les seves col·laboracions a La Veu de Catalunya (el famós Glosari); de ser amic de les grans figures de la poesia, la pintura, l’arquitectura, la pedagogia i la pintura del Noucents, D’Ors, a causa dels factors ja assenyalats, va passar a ser mirat amb desconfiança, quan no va ser-ho amb desdeny i menyspreu pels catalanistes, els quals tendeixen a una dogmàtica rediviva i perdurable. A Cambó li va passar el mateix, i per raons similars, amb la diferència que Cambó no es va fer mai falangista, i D’Ors, sí. Tots dos ho van pagar, però tots dos havien fet un servei enormement lloable a Catalunya, si res més no en l’àmbit de la cultura. A les glosses especialment —encara que va atorgar-se el dret pantàrquic de batejar qui li semblava bé a la pila de l’aigua beneita noucentista—, D’Ors va sembrar una llavor d’europeisme i de civilitat que va generar un onatge en què van surfejar tots els catalans d’alta cultura fins al 1939, i més i tot, a casa o a l’exili. Allò que movia D’Ors —d’una manera que avui resulta envejable— era una curiositat sense límits: les seves estades a l’estranger, a París en especial, van fer de la seva persona un dels guies espirituals (sense carcúndia, és clar) de tota la seva generació. Després, els avatars de la història se’l van menjar de viu en viu, i D’Ors es va estimar més, via Pamplona, canviar d’aires: més d’un planeja fer una cosa semblant, via Montpeller, en aquests dies somorts i iteratius que corren. Després, fins i tot va canviar-se de camisa. Què hi farem: ¿no n’hi ha prou a deixar una obra (sovint escrita a corre-cuita, com escau a allò que D’Ors era en el fons: un periodista il·lustrat) perfectament perdurable?

Una editorial jove ofereix ara una colla d’articles breus sobre artistes que D’Ors va publicar al setmanari barceloní La Revista entre 1920 i 1954, l’any de la seva mort a Vilanova i la Geltrú: Eugenio d’Ors, Artistas del siglo XX, selecció i edició de Carlos d’Ors (Barcelona, Elba, 2014).

Com que D’Ors havia estat amic dels últims modernistes i dels primers autors moderns del XX —Picasso entre ells, company de tabola a Els Quatre Gats—, i com que, damunt, estava enormement dotat per als exercicis d’estètica sobre les arts plàstiques —aquí queden els seus estudis sobre el barroc, Goya, Cézanne o les grans obres del Prado—, l’autor, sumant-hi les enormes i sensibles antenes que tenia, va oferir en aquella revista, i ara ens ho ofereixen els editors de la mà del seu parent Carlos, retrats molt avinents, polèmics bona part d’ells, sobre Braque, Chagall, Gris, Kandinski, Klee, Kokoschka, Matisse, Miró, Modigliani, Munch, Nonell, Picasso, Sunyer, Torres García o Van Gogh, a més d’una sèrie dedicada a escultors: la nòmina és impressionant, sobretot si tenim present que ni llavors (1930-1950), ni ara, cap dels grans pintors de la modernitat no compten amb una representació satisfactòria als nostres museus (¿cal que faci servir el plural?). M’han dit que al Macba hi ha un dibuix de Kandinski, però encara no l’he vist, de tan petit com deu ser. No tenim res de res, comparat amb una altra gran ciutat espanyola que tots sabem, i això és ben bé una llàstima. Sort de les taules gòtiques del museu de Montjuïc, i de l’art romànic, per molt naïf que sigui. Sort dels museus monogràfics dedicats a Picasso, Miró i Tàpies. I sort de l’AVE.

Tots els articles tenen interès, i només de vegades, a causa del caràcter tirant a peremptori de Xènius, el lector sentirà una lleugera discrepància: hom, per exemple, l’ha sentida en la seva valoració de Chagall, que adora, però això bé podria deure’s a una personal admiració per la cultura hebrea. O sigui, volguts lectors, que no us creieu amb els ulls tancats, com passa amb D’Ors, tot el que hom escriu setmanalment.