L’experiència de la literatura

És sorprenent de veres la quantitat de blogs (o blocs) sobre literatura, escrits per internautes valencians, que proliferen ara mateix per la xarxa. És una jungla tan exuberant que un servidor de vegades té la temptació de sospitar que, com passa amb la poesia, hi ha més gent dedicada a escriure’ls que a llegir-los. Per què es produeix aquest fenomen, ho ignore. Al fet indisputable que portar un blog en què es parle de llibres ha de ser senzill, s’hi deu sumar la constatació, més aflictiva, que publicar aquests comentaris d’una altra manera (vull dir, en paper), de senzill no n’és gens, i cada vegada menys. Un blog no deixa de ser una mena de dietari, i el del dietarisme és un gènere que sol agradar molt als escriptors, i als editors no tant, com també ocorre amb un altre gènere pròxim: l’assagisme literari. Internet permet que la comunicació literària circule, almenys entre iniciats, quan els altres circuits són massa estrets.

Siga com vulga, la veritat és que n’hi ha molts, de blogs literaris, i que alguns són d’una qualitat molt elevada. Un dels que més m’agraden, o que trobe més congenials, és La serp blanca, d’Enric Iborra. Aquest és un blog peculiar, que va nàixer com a complement o reforç d’un curs de literatura universal, per a segon de batxillerat, que l’autor impartia a l’institut Lluís Vives de València. Bona part del material d’aquest blog ha donat peu a un llibre, Un son profund (títol que es refereix, supose, a una bonica estampa de Courbet), publicat per l’editorial Viena, que vaig trobar l’altre dia en una excursió per La Central i que m’ha fet disfrutar molt.

En la meua vida docent, vaig tindre bons professors de literatura, i no me’n queixe, però m’hauria agradat ser alumne d’Enric Iborra. Pel que el llibre i el blog transparenten, deu ser un luxe. El nivell és altíssim, i al mateix temps tot sembla fàcil, amable i somrient. Iborra recorre a tota mena de trucs de bona llei: quadres, referències cinèfiles i musicals i el que convinga per a fer empassar els grans embalums llibrescos a la jovenalla, i sembla que amb bon fruit. El to dels seus textos -amé, gens impostat, amb la senzillesa dels bons coneixedors i amb aquell humorisme lúcid que pot desprendre la passió quan és intel·ligent- explica, més que res, el bon aprofitament d’unes classes que tenen sens dubte els seus moments d’esplai, però que no fan cap concessió a la banalitat.

Enric Iborra és un d’aquells lectors per devoció que s’estimen profundament la literatura i que volen compartir aquest amor amb els seus congèneres, siguen alumnes o ara companys lectors. El llibre transmet de cap a cap aquest esperit alhora amable i exigent. Per això, llegint-lo, ens trobem tothora molt ben acompanyats. Un son profund dialoga amb els alumnes (i amb nosaltres), però també crida a comparéixer alguns dels millors lectors que hi ha hagut mai al món. Gent com Jorge Luis Borges, Kenneth Clark, Erich Auerbach, Lionel Trilling, Ernst Robert Curtius, Frank Kermode, Joan Fuster o el mateix Josep Iborra, pare de l’autor, es passegen per aquest llibre com per sa casa, i les seues intervencions no són mai ni importunes ni sobreres. Iborra té el do difícil de la cita pertinent i estimulant, sense ampul·lositats ni faramalles erudites, i això també ens garanteix que estem en bones mans. D’altra banda, qui, en parlar de literatura grega, convoca com si res els noms d’Albin Lasky, Jean-Pierre Vernant, Karl Kerényi, Giorgio Colli o Jaume Pòrtulas, s’ha guanyat d’entrada el nostre respecte, i ja no el perd.

'Un son profund' dialoga amb els alumnes (i amb nosaltres)

L’autor no dissimula en cap moment l’origen didàctic del seu llibre, ni li cal, però Un son profund és més que una introducció feliç a la gran literatura (que ja és molt). Enric Iborra sap que la crítica literària és també literatura; que l’autor ha de saber escriure i, sobretot, ha de fer sentir la seua pròpia veu. Ell compleix sobradament aquests dos requisits: escriu molt bé i, a més a més, no para d’opinar. De vegades construeix símils memorables, com quan diu que, a l’Odissea, els morts de l’Hades li recorden les fotos difuminades pel sol, mig esvaïdes, dels difunts que poblen els nostres cementiris, i en tot moment diu què li agrada i què no, i per què. És clar que incorre en afirmacions aventurades. A mi, personalment, em pot irritar que despatxe el Quixot amb uns comentaris de Nabòkov (quin gran lector, també!) que traspuen en excés que el rus no va captar la tortuosa ironia cervantina; que amb l’excusa del tedi petrarquista se salte la gran poesia barroca, o que en l’Etern marit de Dostoievski no semble copsar el relat profundament inquietant que a mi em pertorba. Però aquest és el tracte. Si Un son profund és un llibre que val molt la pena de llegir és precisament perquè, escrivint-lo, l’autor s’apassiona, juga i s’arrisca; perquè ens diu la seua veritat de gran lector omnívor. I és per això també que ens empeny a dialogar amb ell, a jugar junts al gran joc dels llibres prodigiosos. Qui llegesca amb l’esperit despert les pàgines que dedica a Homer i la tragèdia grega, al Dant, a Shakespeare, a Flaubert, a Tolstoi, a Kafka o a Mann, entre moltes d’altres, estimarà aquest llibre.

No és fàcil dir res de nou i instructiu sobre escriptors com aquests. Amb la seua combinació de recurs a referències útils, to conversacional i llibertat i honestedat absolutes, Enric Iborra ho aconsegueix, i no és poc mèrit. Però Un son profund també se’ns fa amable per una altra raó. Si Borges va afirmar una vegada que la metafísica era una branca de la literatura fantàstica, algú abans que ell (crec que Oscar Wilde) va dir que la crítica ho era de l’autobiografia. Al llarg del llibre, quasi sense voler, Enric Iborra ens ha deixat un retrat molt cordial de si mateix en unes poques vinyetes: la del professor empàtic i indulgent i la del fill que custodia amorosament el llegat literari de son pare; la de qui evoca, com un record de l’Edén, les parets ataquinades de volums d’una llibreria de vell a Oxford o la de qui s’asseu, cansat i feliç, després d’una llarga expedició per La Central, a fullejar amb delectació un punt ansiosa tot el botí cobrat. És l’estampa millor per a definir algú que ha dedicat il lungo studio e il grande amore a la literatura. I ací qualsevol lector devot ha de somriure, perquè aquest és el perfil, en la seua versió més excel·lent, d’una ànima bessona.