Barcelona, uns mercats súper

La partida es va jugar a mitjan anys vuitanta. Els mercats municipals acabaven de viure l’època més esplendorosa, en la qual els barcelonins, armats de paciència, feien llargues cues a les parades de tots els mercats de la ciutat. Des de Nou Barris fins a la Barceloneta, els paradistes venien pràcticament tot el gènere que tenien exposat. En aquella època, els mercats no tenien competència.

Però en aquells anys van arribar els grans supermercats. Gegants com el Pryca van revolucionar el sector del consum. Els clients podien aparcar de franc a sota del mateix centre i, entrant en una sola botiga, era possible comprar aliments frescos, envasats i fins i tot productes de neteja. Els mercats de tota la vida tenien les infraestructures envellides, perdien clients i la incorporació de la dona al món laboral tampoc no els ajudava gens, perquè era impensable competir amb els horaris de les grans superfícies.

L’alcalde de Barcelona era llavors Pasqual Maragall i el dubte que va plantejar al seu equip era determinant: què fem amb els mercats? Si l’Ajuntament els mantenia, com a propietari dels espais havia d’afrontar el cost de les inevitables remodelacions. Semblava absurd destinar diners a uns equipaments que havien deixat de ser fonamentals. I és que, a diferència del que passava al segle XIII —quan els mercats garantien les provisions alimentàries de la ciutat— als anys noranta ja no eren estrictament necessaris.

La capital catalana

Maragall va acabar optant per la defensa d’aquests espais envellits. Havia arribat l’hora de modernitzar-los. Des de llavors, tots els alcaldes han mantingut el rumb i Barcelona s’ha convertit en la ciutat europea líder en mercats municipals. Van estar a corda a fluixa, però avui són uns moderns models a seguir, des de Finlàndia fins a Colòmbia.

El resultat de tants anys apostant per aquest tipus d’establiment és positiu. Barcelona ha servit de model per a ciutats tan diferents i llunyanes com Medellín, Melbourne o Maputo, i els alcaldes de 24 ajuntaments de tot Catalunya han vingut a prendre’n nota.

Un dels grans avantatges de la capital catalana és que els 43 mercats que hi ha distribuïts per la ciutat —39 dels quals són alimentaris— cobreixen el 70% de la superfície, i costa trobar els barris on faci falta caminar més de 10 minuts per arribar fins al mercat. La seva ubicació és una de les claus de l’èxit, i també una de les característiques que al regidor de Comerç, Raimond Blasi, més li agrada destacar quan representants d’altres ciutats el conviden perquè expliqui l’experiència de Barcelona. “És impressionant, perquè la zona d’influència dels mercats només deixa algun buit als districtes de Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris”, explica orgullós. Blasi és molt conscient que el mèrit no és només seu, ni tampoc dels alcaldes anteriors. La xarxa de mercats de Barcelona és patrimoni de moltes generacions.

La capital catalana té tres grans tipus de mercats: els més antics són els del Pla Cerdà, construïts a la segona meitat del segle XIX, i se’ls coneix com “els mercats de ferro”, pel material de les seves estructures. Són el de La Boqueria, la Barceloneta, Sant Antoni i la Concepció (Eixample) i la Llibertat (Gràcia). La segona família de mercats es van construir a principis del XX, i són els dels antics nuclis urbans que es van annexionar a Barcelona, com els de Sant Andreu, el Clot, l’Abaceria Central (Gràcia), Sants o Sarrià.

La tercera onada es va produir durant els anys cinquanta i seixanta, i la seva funció era proveir els nous barris que anaven creixent amb la immigració espanyola. Nou Barris n’és el millor exemple. Per diferents motius històrics, “tots els mercats estan en ubicacions privilegiades”, segons valoren des de l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB).

Aquest organisme és el que va crear Maragall per modernitzar i potenciar els mercats. El seu gerent i referent des de fa deu anys és Jordi Torrades. Una de les primeres feines de l’IMMB va ser la famosa campanya Vine al mercat, reina, que volia recuperar les clientes que, a conseqüència de la incorporació de la dona al món laboral, van canviar d’hàbits i van passar a concentrar tota la compra als dissabtes i a les grans superfícies.

L’altra gran tasca de l’IMMB va ser començar la reforma dels edificis dels mercats, que són tots de propietat municipal, i es va estrenar amb el de la Sagrada Família. “Era el primer i es van cometre alguns errors”, reconeix Blasi, com els accessos i la zona logística. Però a base d’anar provant i aprenent dels hàbits dels consumidors, l’Ajuntament va arribar a una conclusió que es pot considerar l’altre gran punt d’inflexió de la història dels mercats de Barcelona: aprofitar la reforma de l’espai per introduir-hi els supermercats.

Els equipaments reben anualment 70 milions de persones, de 49 anys

La proposta va generar debats molt encesos, ja que comportava “posar l’enemic dins de casa”, segons recorden encara des de l’IMMB. Però l’Ajuntament estava convençut que els paradistes del mercat no havien de patir —perquè amb els aliments frescos no tenen competència— i que calia apostar pel concepte de One Stop Shopping, és a dir, permetre que el client pogués comprar-ho tot amb una sola parada. Una vegada més, la jugada va sortir bé: “Ara, quan cal reformar un mercat ens demanen que busquem un supermercat per a l’interior”, explica el regidor. Paradoxes de la història, si a mitjan anys vuitanta els supermercats eren la gran amenaça per als mercats municipals, en els darrers anys aquests s’estan convertint en la salvació dels súpers. “Ara, fins i tot, són els supermercats els que ens copien a nosaltres”, expliquen fonts de l’IMMB, referint-se als espais que cada cop més introdueixen algunes grans superfícies per vendre productes alimentaris de més qualitat.

A més de reforçar l’atractiu comercial, el supermercat ajuda a pagar les obres de reforma, de manera que redueix el preu final. Cada cop que es rehabilita un mercat, tots els paradistes que volen continuar aporten 1.500 euros a l’obra estructural i a més es paguen la seva parada, que sol costar entre 30.000 i 100.000 euros. Amb les obres s’aprofita per millorar la logística, reduir el nombre de parades, construir un petit aparcament a sota, i també per pactar noves condicions amb els paradistes que facin el negoci més competitiu, com per exemple obrir també alguns migdies i tardes, acceptar targetes de crèdit o garantir el repartiment a domicili.

De moment, dels 43 mercats que hi ha a Barcelona, ja n’hi ha 11 que s’han remodelat, dos que són nous i quatre que actualment estan en obres. Són els de Sant Antoni, el Guinardó, el Ninot (Eixample) i el de Sants, que s’estrenarà aviat. També estan a punt de començar les obres al Bon Pastor i a la Vall d’Hebron. Pel mandat vinent està previst el de Sant Andreu.

Barcelona exporta

En aquest darrer mercat, l’Ajuntament està estudiant introduir una altra novetat, ja que “no hi ha espai per a un supermercat”, segons Blasi, que el coneix prou bé, perquè a més de regidor de Comerç també governa el districte de Sant Andreu. Encara cal discutir-ho amb els paradistes, però el consistori planteja un espai de degustació a l’interior i que el mercat tingui les parets de vidre, per fer-lo més lluminós i transparent.

“Un dels problemes que tenim és que només ens ve gent gran”, lamenta Eli Pons, que és la tercera generació que treballa en una xarcuteria del mercat de Sant Andreu. Des del seu punt de vista, “si s’augmentés l’horari de venda, vindrien clients nous”.

Fora del mercat de Sant Andreu, hi ha altres botigues que esperen la reforma, ja que estan convençuts que els afavorirà. És el cas de Montse Tugas, de la fruiteria ecològica Climent. “Nosaltres obrim a la tarda, i estem convençuts que vindria més gent si el mercat també ho fes”, explica.

Cada cop que es reforma un mercat, els veïns s’animen i rehabiliten les façanes, i altres comerciants veuen l’opció de fer negoci i obren nous comerços a l’entorn, tal com va passar a la Barceloneta, davant la sorpresa dels mateixos impulsors de la reforma. I és el que es preveu que pot passar a Sant Andreu. Amb tota aquesta experiència acumulada, l’Ajuntament celebra ara que l’alcalde Maragall i el seu equip decidissin mantenir els mercats, encara que no fossin estrictament necessaris: avui ja se sap que s’han convertit en grans dinamitzadors de l’economia.

Totes aquestes polítiques han aconseguit que els mercats puguin presumir d’un públic fidel i, segons demostren les enquestes municipals, que tingui una bona percepció d’aquests establiments. Set de cada deu barcelonins asseguren que van a comprar als mercats, i la mitjana d’edat dels consumidors és de 49 anys, en contra del que passa en altres ciutats, on només hi van els ancians. La nota que els ciutadans li posen al mercat és un 7, i es manté al llarg dels anys. Es calcula que cada any els diferents mercats de Barcelona reben un total de 70 milions de visites. Val a dir que només els Encants, un dels pocs que no es dedica a l’alimentació, reben 135.000 visites setmanals. El que més valoren els clients dels mercats són els aliments frescos. De fet, el 70% de les peixateries que hi ha a Barcelona estan a dins dels mercats. La majoria de parades que decideixen no continuar quan hi ha una reforma són les fruiteries, ja que en els darrers anys hi ha hagut una eclosió de botigues que venen fruita fora dels mercats i han aconseguit canviar els hàbits de consum dels barcelonins.

Entre els grans reptes que Barcelona té sobre la taula hi ha convèncer els paradistes per ampliar els horaris, i així poder captar també els clients que pel matí no poden anar a comprar perquè treballen, segons explica Blasi. Els mercats, com ha passat en altres ciutats, corren el risc de tenir només clients envellits i de no ser atractius per als més joves. Per aquest motiu, des dels mercats no paren d’intentar reinventar-se i organitzar festes, com ara carnestoltes o trobades de degustació. Una altra oferta que es podria incorporar als mercats en un futur no gaire llunyà és la de tallers de cuina.

Tenir una parada

El regidor també destaca la feina que han fet els mercats potenciant la “cohesió social” i “revitalitzant” zones que ho necessitaven. L’èxit intern dels mercats ha superat les fronteres. Actualment, Barcelona lidera el grup de vuit ciutats continentals que formen part del projecte URBACT, que té per objectiu “escriure el manual i les línies estratègiques perquè els mercats europeus funcionin”, segons l’IMMB. La tasca és difícil perquè Barcelona, ciutat mediterrània per excel·lència, té unes condicions molt diferents de la resta de ciutats europees.

Barcelona sembla haver trobat la fórmula per mantenir en un nivell molt alt els seus mercats, tant els que són a les guies turístiques, com La Boqueria, com els que únicament abasteixen de menjar els seus veïns, com el de l’Abaceria o el de qualsevol altre barri. Però cal estar atent, segons adverteixen des de l’IMMB, perquè “els hàbits de consum són molt variables”. Així ho demostren exemples recents, com l’arribada dels supermercats a mitjan anys vuitanta o la proliferació de fruiteries a peu de carrer en els últims anys.

Recentment, amb la col·laboració del Museu d’Història de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’IMMB, s’ha editat un interessant opuscle de 37 pàgines que explica el paper de l’administració local en la difícil tasca de garantir l’alimentació dels seus ciutadans i de controlar els preus dels aliments bàsics, així com d’establir impostos en funció del consum. Sota el títol Alimentar la ciutat: Barcelona en els temps medievals i moderns, el llibre, que es pot consultar des del web de Mercats de Barcelona, explica com la possessió i la gestió dels aliments bàsics es va anar democratitzant, ja que al principi només estava en mans d’alguns llinatges que dominaven les terres i els homes que hi treballaven.

En el llibre hi ha breus capítols firmats per historiadors com Manuel Sánchez, Joan J. Busqueta, Antoni Riera, Gaspar Feliu i José Luis Oyón, entre d’altres. Els mercats donen per fer història i, vista la trajectòria, per fer futur.