Fi de l’Any Espriu

L’any 2013, dedicat a celebrar el centenari del naixement de Salvador (sóter) Espriu, ha servit, per damunt de tot, perquè els amants de la bona literatura assistissin a un desplegament del que anomenaré pornografia literària: explotar de qualsevol manera, sense manies, el prestigi polític d’un escriptor, amb indiferència o desconeixement absoluts de la seva categoria com a escriptor. Si filem més prim, hauríem de dir que hi ha coses sensacionals d’Espriu, com una part de la seva poesia, també una part del teatre, i quasi tota la prosa, però que n’hi ha d’altres que no han resistit el pas del temps: només aquesta mirada nostàlgica i oportunista, més adreçada al passat que a un futur negre i hipotètic —lloat com a paradisíac sense cap fonament pels propagandistes dels nostres dies, gens per Espriu, que el veia negre—, explica que els factòtums del centenari aspriu hagin escampat aquells versos d’Inici de càntic en el temple que diuen: “Però hem vingut per salvar-vos els mots [aquest plural només pot ser majestàtic], per retornar-vos el nom de cada cosa [això està molt bé, perquè remet al llenguatge adàmic, com es llegeix al Gènesi], perquè seguíssiu el recte camí [això ja comença a ser el pitjor Espriu salvador, o sóter en terminologia redemptora] d’accés al ple domini de la terra [i això ja sembla imperialista a la moderna, més que paràfrasi bíblica]”. O aquests altres, del mateix poema: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, en què apunta l’actual confusió entre el terme romàntic de “poble” (Volk) i l’il·lustrat i civil de “ciutadà”, que és el que preferia Tarradellas, home d’Estat, com Pujol.

Hem vist barbaritats i llegit bestieses, ens hem planyut d’aquest ús sentimental, barroer, patriòtic, d’una literatura que té moltes coses bones, i no hem pogut fer altra cosa, en aquesta secció, que practicar la màxima de Flaubert per a aquests casos: “El que necessitem, en aquests moments, no és un Sòfocles sinó un Aristòfanes”, que és com dir que, davant el destí tirant a tràgic de Catalunya, no es pot fer cosa millor que posar-hi una mica d’alegria i, si calgués, facècia. Com deia aquell, ja és prou tragèdia que els clients no et paguin les factures, o no poder fer front a la hipoteca.

Enmig d’aquest panorama, diré amb sincera solemnitat —epítet èpic massa estimat per Espriu, que no devia saber que les llengües romàniques tendeixen a posar l’adjectiu després del substantiu, i no al davant, com ho fa la llengua anglesa— que hem tingut la sort de veure acabar l’Any Espriu amb un llibre de molt gran categoria, la millor aportació de l’any a la celebració dels aspectes d’indiscutible qualitat del nostre poeta: Carles Miralles, Sobre Espriu, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013. El gran hel·lenista, poeta ell mateix, recull escrits sobre l’escriptor, uns quants ja editats en forma de llibre o a revistes de rara localització, per a goig dels veritables amants tant d’Espriu com de la bona crítica literària. En amable, però crític diàleg amb altres especialistes en l’obra d'Espriu, com Joaquim Molas o Josep Maria Castellet —tots dos víctimes de la hipòstasi política que Salvador, no ens enganyéssim, va ser el primer a conrear, i per això Pla l’anomenava “cuco”—, Miralles destaca els elements bíblics (els cabalístics, no) presents a l’obra d’Espriu, els que l’agermanen amb el barroc o amb la tradició literària catalana i castellana del moment (el que hi ha de Gabriel Miró, per exemple; no, curiosament, el que podria haver-hi de Valle-Inclán en l’ús sovintejat de la figura literària del grotesc), i, com no podia ser d’altra manera, els elements de la tradició clàssica, que són més —ara ho veiem en aquest llibre— dels que la gent sol afigurar-se: als mites obvis del laberint, d’Ariadna, de Fedra, de les Erínies o d’Antígona, s’hi afegeixen observacions penetrants sobre el gran canemàs, més continu i homogeni que no solem pensar, de l’obra espriuana. Una nota, a la pàgina 97, ens hauria de fer pensar en quina utilització més dialèctica, i no oportunista, hauria permès l’obra del nostre Jeremies antinoucentista. És una citació del llibre Les roques, el mar, el blau, en boca d’Arístocles: “Tots som esclaus de la llei, [sic per la coma] perquè puguem ser lliures”.