Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Amb tinta blava

Els vencedors ocuparen de seguida el món de les lletres, diaris i centres culturals

Primer número de Destino, un cop traslladada de Burgos a Barcelona, de juny de 1939. Ampliar foto
Primer número de Destino, un cop traslladada de Burgos a Barcelona, de juny de 1939.

L’entrada de les tropes franquistes a Catalunya i la victòria militar d’abril de 1939 van comportar la desfeta del sistema literari català. Com la ciutadania i les institucions, també la cultura i els seus agents (escriptors, artistes i intel·lectuals) es van sotmetre a un control ferri, i l’acció repressiva en aquest camp es va complementar a Catalunya amb un pla de substitució lingüística orientat a abolir el català com a llengua de cultura i reduir-lo a un dialecte provincial d’ús privat. La censura prèvia, especialment restrictiva fins el 1945, ensorraria el sector editorial català i imposaria el silenci a la literatura catalana, que es trencaria molt a poc a poc al llarg de la dècada següent. La producció cultural es va paralitzar i la poca que va circular pels canals públics es va concentrar entorn de grups que solien vincular-se als òrgans diplomàtics de països amb règims totalitaris (el consolat alemany i italià i les institucions que en depenien) o a l’aparell propagandístic del règim, entre els qual calia comptar la premsa.

En aquest nou context, el panorama periodístic s’estava reestructurant: les capçaleres en català van desaparèixer, la majoria de diaris en castellà van ser suprimits i els que van sobreviure s’adaptaven als nous temps. Era el cas de La Vanguardia, ara rebatejada La Vanguardia Española, que l’abril del 1939 (després d’uns mesos sota la batuta provisional de Josep Pla i Manuel Aznar) rebia amb honors el nou director, Luis de Galinsoga, que convertí el diari dels Godó en un mitjà rabiosament oficialista que assumí com a pròpia la responsabilitat d’adoctrinar els ciutadans. O de la Hoja del Lunes, més tard controlada per l’Asociación de la Prensa; El Correo Catalán, que aglutinaria el sector tradicionalista, i Solidaridad Nacional, portaveu de Falange, que aquell any va emprendre una de les campanyes més furioses contra la memòria política i intel·lectual republicana des de la secció Fantasmones rojos que havia dissenyat Manuel Utrillo i que és tot un paradigma de com el revisionisme i la manipulació del passat col·lectiu es van convertir en història oficial, i aquesta, en un principi de legitimació de la insurrecció militar.

La manipulació del passat va ser història oficial, i aquesta legitimà la insurrecció

Des del juny de 1939, a més, el setmanari Destino, creat a Burgos el març 1937 com a òrgan propagandístic de la Jefatura Territorial de Cataluña de FET y de las JONS, es feia a Barcelona. Seria, des de llavors, la publicació més influent en la societat catalana, i també la més ben dotada de periodistes i escriptors (Ignasi Agustí, Josep Pla, Manuel Brunet, Joan Teixidor, Santiago Nadal), que al llarg dels anys següents tindrien un paper clau en la redefinició del sistema literari i cultural català, sobretot quan a partir de 1940 creà un segell editorial del mateix nom des d’on es divulgarien alguns dels narradors i novel·listes més importants (i populars) de la postguerra, com ara Josep Pla, Ignasi Agustí, Carmen Laforet, Sebastià Juan Arbó o José María Gironella.

Si el sector periodístic canviava de protagonistes al mateix gener, el panorama editorial de la postguerra havia quedat semidesert mentre els permisos per publicar no arribaven a la majoria d’editorials, moltes de les quals van desaparèixer per sempre (és el cas de gairebé totes les editorials en català). El buit va ser ocupat per l’editorial Yunque, creada ja al febrer pel falangista Juan Ramon Masoliver, que comptava amb la tutela de Dionisio Ridruejo, el qual hi publicaria Primer libro de amor. El projecte, malgrat tot, va tenir una vida efímera que es pot resumir en tres col·leccions de títols i autors prou reveladors: Solera de España (amb obres com Tras el águila del César, de Luys Santa Marina, i Los secretos de la Falange, de Ernesto Giménez Caballero), Documentos (amb Preventorio D. Ochos meses en una cheka, de Félix Ros) i Poesía en la Mano (1939-1940), inspirada en la col·lecció de preguerra Oreig de la Rosa dels Vents, de Josep Janés, on es van recollir seleccions de Quevedo, San Juan de la Cruz, Dante i Rilke.

Per tal de controlar

la classe intel·lectual,

la irrupció a l’Ateneu

Barcelonès fou cabdal

L’exemple més indicatiu de l’interès que tenia l’aparell propagandístic del règim d’assolir el control de la classe intel·lectual de la ciutat va ser la irrupció de la Jefatura Territorial de Barcelona en la gestió de l’Ateneu Barcelonès a través de l’entrada de dos dels seus homes en la junta de l’entitat: Luys Santa Marina, que en seria president a partir del 10 de maig de 1939, i Masoliver, que com a cap de Prensa y Propaganda supervisà el programa excepcionalment extens de conferències, fins que al novembre fou substituït per Martí de Riquer. Per la palestra de l’Ateneu passarien la plana major del franquisme català, com Sebastià Sánchez-Juan, que el 23 d’octubre hi llegiria el poemari inèdit Régimen (publicat l’any següent a l’editorial Apolo), o Josep Maria Junoy, per triar-ne dos exemples.

Encara que el franquisme no tingués un programa cultural i literari definit, tenia en canvi un objectiu clar: guanyar tant d’espai com fos possible en el nou sistema intel·lectual que començava a vertebrar-se aquell mateix gener. Fer-ho implicava promocionar una literatura i una historiografia d’autors afectos (Masoliver, Santa Marina, Sánchez-Juan, Junoy, Ridruejo, Agustí, Ros, però també José María Pemán, Manuel Machado, Agustín de Foxá, Ernesto Giménez Caballero, José María Fontana Tarrats...) on poguessin germinar els nous mites que havien de fer créixer l’imaginari col·lectiu de la nova societat. El límit entre cultura i propaganda no podia ser, doncs, més difús, com ja havia quedat clar en el primer dels dos àlbums titulats Homenaje a Cataluña liberada a su Caudillo (1939 i 1940), en què anuncis comercials, hagiografies de Franco i Primo de Rivera i fotos de desfilades militars es barrejaven amb Breves notas sobre el espíritu español en la literatura catalana, on Manuel de Montoliu espigolava del passat autors i models (els clàssics medievals, Manuel Milà i Fontanals, Jaume Balmes, els Jocs Florals, el Verdaguer de l’Atlàntida) que fossin útils per al present, perquè podien ser (re)llegits en sintonia amb els principis de cristianitat i hispanitat. Seria un dels primeríssims intents de reinterpretar la pròpia tradició per fer-la assimilable des del nou sistema de valors que imposava el règim franquista. Per a la resta, el silenci.