Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Barcelona, la nova Pompeia

Buscar les arrels de la Barcelona hispànica fou la solució ràpida al “problema catalán”

El 14 d’abril de 1943 —la data no és banal—, Barcelona celebra un conjunt d’actes oficials mitjançant els quals l’Ajuntament, encapçalat per Miquel Mateu, posa una de les fites més significatives del seu projecte de creació de la imatge pública de la Barcelona franquista: la inauguració del Museu de la Ciutat i de l’Institut Municipal d’Història a la Casa Clariana-Padellàs. L’acte va estar precedit per la cerimònia solemne de represa del culte a la Capella de Santa Àgata. Era la carta de presentació del conjunt monumental de la plaça del Rei, la nueva Pompeia, amb el qual pretenien portar a terme la depuració del passat recent de la capital catalana, republicana, catalanista i laica, i dotar-la d’un protagonisme històric acceptable per al nou règim imposat per les armes.

Gràcies a La Vanguardia Española del 15 d’abril, podem constatar la importància de l’acte amb l’assistència, a banda d’una significativa representació municipal, dels alcaldes i regidors anteriors, de les autoritats militars i civils i dels més alts càrrecs de les institucions culturals, des del comissari del Patrimonio Artístico de la zona de Levante fins al rector de la Universitat, els presidents de les entitats culturals i els directors dels museus de la ciutat.

L’operació, secundada per l’Arxiu Històric dirigit per Agustí Duran, i amb la col·laboració de l’arquitecte municipal, Antoni Florensa, recollia en part els resultats obtinguts pel Servei de Recuperació del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya, gestionat per la Generalitat republicana. Uns resultats, però, que ara es revestien d’un complex discurs ideològic que, en nom de la veritable tradició secular de la ciutat, i per extensió de la nació catalana, esborrava qualsevol vestigi del catalanisme polític i, per tant, de la modernitat.

Si l’Institut d’Història Municipal tenia com a tasca la construcció i la divulgació d’un passat net de “temas enojosos y demasiado modernos”, l’espai monumental havia de sumar-se també a la “recuperació” de “los lugares simbólicos y sentimentales” d’una Barcelona delimitada per les muralles i pels fets històrics que la van modelar. Era la reivindicació de la Catalunya romana i medieval, l’aportació de la qual a la “grandeza de España” ningú no qüestionava, ni tan sols en el camp relliscós de la literatura, gràcies a la tasca revisionista i depuradora feta per personatges com Martí de Riquer, que fixava el segle XV com el cant del cigne de la producció literària en llengua catalana.

El discurs de Mateu no deixava cap dubte: la visualització, en un mateix espai, dels vestigis de la ciutat romana al soterrani de la Casa Clariana-Padellàs, exemple de l’arquitectura civil del XV i XVI, juntament amb el Saló del Tinell i la capella de Santa Àgata, llocs emblemàtics de l’època dels comtes-reis, oferia als visitants la nova imatge històrica de la ciutat, i als barcelonins, els límits sentimentals permesos de la seva identitat.

La renúncia al passat immediat, però, no estava exempta d’una contradicció que José Antonio Primo de Rivera ja havia detectat i la qual els falangistes catalans, des de Burgos i a través de la revista Destino, havien intentat superar. Ras i curt: ¿calia considerar que Catalunya “era España” o “de España”? I, alhora: ¿España era Castella o, en termes joseantonians, “España era una pero varia”? Si al dilema hi afegim l’ambivalència del “Unidad de Destino en lo Universal” i l’Espanya com “Una, Grande y Libre”, la pregunta contraposava dues opcions: ¿a la nova Espanya havia de prevaler “lo español” o “lo hispánico”?

Des de Barcelona, s’optava per “les arrels comunes” i per cercar l’ancoratge ideològic en la història de la Corona d’Aragó, el primer i únic regne hispànic que havia completat amb èxit una vocació imperial. Catalunya havia dominat el Mare Nostrum, tan simbòlic per al falangisme. Alhora, Barcelona, com Poblet, era un dels antecedents de la tradició catalana que tendia a la unitat dels pobles d’Espanya, amb la fusió d’Aragó i Catalunya, i augurava, en plena edat mitjana, la “Unidad de Destino en lo Universal”. Sense negar la españolidad, aquesta quedava eclipsada per una interpretació més àmplia que fins i tot relegava el mite més preuat del franquisme: els Reis Catòlics.

La Barcelona hispànica era la solució per al problema catalán, que José Antonio havia entès que es tractava, només, “del problema español: el de las provincias, el del centralismo, el de la nueva constitución de España”, com recordà Josep Maria Fontana Tarrats, un dels fundadors de les JONS.

Així, el govern municipal s’arrenglerava amb la posició falangista. El 15 d’abril, la ciutat celebrava, amb fastuositat, el 450è aniversari de la rebuda de Colom pels Reis Catòlics al Saló del Tinell. Les Fiestas Colombinas, amb els ministres de Marina i d’Afers Exteriors, de representants hispanoamericans i de l’ambaixador de Portugal, era una contundent reivindicació de Barcelona com a part del projecte hispànic i de la vocació imperial franquista.

A l’Espanya franquista, existir històricament podia esdevenir clau per subsistir en el present. Fer-ho representant la tradició hispànica i amb primerenca i reeixida vocació imperial era una ferma coartada per demanar un protagonisme que garantís el futur i la continuïtat econòmica dins del nou estat, com “la primera ciudad de España y del Mediterráneo”, d’acord amb les consignes del governador civil Correa Véglisson al ple municipal de 28 d’agost de 1941. Si Pompeia havia estat recuperada de les cendres, que l’havien mantinguda intacta dels avatars de la història, Barcelona, la nueva Pompeya, també podia renéixer, a mans de les autoritats franquistes, depurada i mutilada històricament, de la desfeta.