2014, l’any de la inflexió

El 2013 ha deixat Catalunya plena de preguntes. Dues d’elles marcaran l’actualitat política de l’any: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”. La consulta sobre la independència està fixada pel 9 de novembre d’aquest any i, fins al setembre, el calendari és clar: els partits catalans proposaran a Madrid una cessió de la competència per convocar un referèndum. Un cop rebut el previsible nodel Congrés, es continuarà el procés a partir de la Llei de Consultes catalana. Al setembre, el president Artur Mas signarà el decret de convocatòria de la consulta, i es concretarà la manera de comptar els vots. El pas següent el marcarà la reacció del Govern central: el veto de la consulta al Tribunal Constitucional és la reacció més plausible, però la dreta més reaccionària i els seus potents altaveus demanen anar més enllà, amb la suspensió de l’autonomia. A partir d’aquí, el dubte és si la consulta es fa: Mas es nega a treure las urnes al carrer si el Govern central la impossibilita, i suggereix fer unes eleccions plebiscitàries que substitueixin la consulta. L’alternativa no agrada a la resta de partits que donen suport al dret a decidir, Esquerra, Iniciativa i la CUP, que demanen fer la consulta de totes maneres. 

Els càlculs electorals també marcaran l’estratègia dels partits, amb la primera cita d’un nou cicle electoral com a protagonista: les europees el 25 de maig. Les possibilitats d’una candidatura unitària dels partits en defensa de la consulta són, ara com ara, escasses. CiU aprofitarà la tensió per la consulta per evitar la davallada de vots a favor d’Esquerra Republicana, que de moment treu rèdits de la seva doble condició d’oposició i soci del Govern. Iniciativa es vol aprofitar de la caiguda lliure del PSC i de defensar la posició federal des del sí a la consulta. I Ciutadans i la CUP, cadascú des del seu extrem, buscaran consolidar les seves respectives marques. La política, un any més, amenaça de ser gairebé monotemàtica, amb un teló de fons adequat: el tricentenari de la derrota de l’11 de setembre de 1714.

L’any de la recuperació? El 2014 haurà de ser l’any de la recuperació. Aquesta és la conclusió a què han arribat els principals serveis d’estudis del país, que també incideixen que la millora no es traslladarà immediatament a tota la població. El 2013 ha estat l’any del sector exterior: Catalunya ha viscut la tornada dels grans inversors internacionals, les empreses han seguit incrementant les exportacions i el turisme estranger ha tornat a registrar xifres rècord. Aquest 2014, diuen els analistes, haurà de revifar el consum intern de la mà de sectors de la població que no s’han endeutat durant aquests anys i que estan recuperant la confiança en l’economia catalana. Amb les finances públiques encaminades cap a l’estabilitat pressupostària, el principal dubte rau en si la fi del procés de reestructuració bancària, que inclou la privatització de Catalunya Caixa, permetrà que torni a rajar el crèdit.

Es crearà ocupació? El Govern català s’aferra a les xifres interanuals d’atur registrat (que fa cinc mesos consecutius que cau, tot i que al novembre l’atur va tornar a pujar) per exhibir un optimisme moderat. Per alguna cosa es comença, diuen els experts de la conselleria d’Empresa i Ocupació. A començament de mes, el secretari d’Ocupació, Ramon Bonastre, subratllava: “El 2013 podria finalitzar amb 13.000 aturats menys que a començaments d’any, la qual cosa permetria parlar de generació neta d’ocupació el 2014”. Però les xifres segueixen sent alarmants: 638.344 aturats (segons l’atur registrat al novembre) i una taxa d’atur del 22,8% el segon trimestre, dues dècimes més que un any abans, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). A més a més, no es crea ocupació (des del 2008 s’han destruït 650.000 llocs de treball) i la contractació és temporal en un 90%. D’aquesta manera, igual que el Govern es mira l’atur registrat interanual per mostrar senyals d’optimisme, els sindicats neguen que la caiguda es degui a un nombre d’aturats inferior i que es pugui atribuir a la recuperació; i en canvi, recorden el creixent nombre de persones que han esgotat la prestació, han marxat o no busquen feina, per la qual cosa no figuren a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). El cert és que a Catalunya ja hi ha 250.000 aturats que no reben cap prestació. L’atur és especialment alarmant entre els joves (44.600) i els més grans de 45 anys (289.600 persones). En aquest últim col·lectiu centrarà l’executiu bona part dels seus esforços.

La pobresa marxarà de les aules? El principal repte educatiu per l’any vinent pot ser, paradoxalment, exogen al sector: evitar que la pobresa ocupi més espai de l’actual a les aules. Ensenyament ha anunciat un increment d’1,8 milions d’euros de la partida destinada a beques, que puja fins als 34 milions, després que durant els anys de crisi s’hagi retallat un 20%. Aquesta aportació extraordinària dóna per a uns 3.500 ajuts més, totalment insuficients, ja que només al Vallès Occidental i el Baix Llobregat 8.000 nens s’han quedat fora dels ajuts per manca de fons. En l’àmbit estrictament educatiu, la mirada està posada a millorar la qualitat del sistema, qüestionada recentment pels discrets resultats que Catalunya obté a les proves PISA, quedant per sota de moltes comunitats autònomes i també per sota de la mitjana espanyola en ciències. Per fer-hi front, Irene Rigau s’ha proposat millorar la qualitat del professorat en un context poc propici, en què s’han consolidat les retallades i amb una comunitat educativa molt crispada pels ajustaments i pel tancament d’escoles, que es preveu que es repeteixin. La baixada de l’aportació pública també afecta de ple les universitats. Els campus fan mans i mànigues per quadrar comptes i, sobretot, per buscar finançament privat.

La sanitat sobreviurà a les retallades? El 2014 serà l’any de la consolidació de les retallades en la sanitat catalana. Després de tres anys de tisorada —el sistema ha perdut més d’un 16% del seu pressupost des de l’arribada de CiU al Govern, el 2011— i després d’una última retallada del 5,3%, l’executiu no tornarà a passar les tisores al sistema. Les retallades han deixat molts hospitals amb menys llits i quiròfans, però amb la mateixa població de referència, de manera que no es preveu que aquest any sigui més fàcil que els anteriors, ja per si sols molt complicats. Les xifres són eloqüents: la despesa per càpita serà de 1.095 euros, 202 menys que el 2010, en uns nivells comparables als de l’any 2005. Amb aquests diners, el Govern haurà d’afrontar el problema de les llistes d’espera. Un altre dels fronts oberts serà el de les farmàcies, que han sortit al carrer recentment per alertar de la seva situació desesperada a causa dels repetits impagaments de la Generalitat. Després de pagar als farmacèutics les factures de tres mesos pendents d’abonar amb el pla ICO per a proveïdors, la Generalitat s’ha compromès a posar-se al dia.

Benestar podrà assumir tots els fronts oberts? El sector social és un dels maldecaps més grans de la Generalitat. Suposa una gran despesa que hauria d’augmentar per fer front a les necessitats i les urgències derivades d’una crisi enquistada. El principal repte del Departament de Benestar és com fer sostenible un sistema d’atenció social on la Llei de la Dependència absorbeix prop del 70% del pressupost. La consellera de l’àrea, Neus Munté, ha anunciat un augment del copagament per evitar el col·lapse del sistema de prestacions socials, que ha viscut moments crítics que han derivat en l’impagament a les residències i en la no-concessió de noves prestacions vinculades a places privades. La situació afecta tots els sectors socials, que alhora veuen com les subvencions arriben tard i, ben sovint, estan empetitides. El 2014 arriba amb manca d’idees i propostes efectives i amb pocs recursos. La Generalitat augmentarà la partida per a la lluita contra la pobresa en un raquític 1%.

Arribarà l’estabilitat per a Trias? El desig que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, voldria veure complert durant el 2014 és una mica d’estabilitat. Durant els dos primers anys de govern, l’alcalde ha superat la seva minoria parlamentària (té 15 dels 41 regidors) gràcies als acords amb el PP i amb el PSC, però la política d’aliances ha canviat. El pacte que CiU i ERC tenen a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume s’ha traslladat a l’Ajuntament, i els dos partits, amb una qüestió de confiança pel mig, han ajuntat els seus vots per aprovar els pressupostos del 2014. La principal diferència respecte del pacte que les dues formacions han segellat a la Generalitat és que a l’ens local no arriben a la majoria. Sense el PP ni el PSC, l’alcalde tindrà molts problemes per poder governar. L’única bona notícia per a Trias és que durant el 2014 el PSC estarà més pendent d’escollir el seu candidat que no pas de fer oposició. Els socialistes encaren l’any nou amb molts reptes: la celebració de les primeres eleccions primàries obertes podria ajudar a començar la remuntada. O almenys aquesta és l’esperança del PSC. Però abans caldrà que tots els candidats (i poden acabar sent mitja dotzena) facin la seva campanya i que els ciutadans se sentin cridats a participar-hi. Mentrestant, el govern de Barcelona manté la seva aposta per la privatització, que va començar amb la suspensió del Pla d’Usos de Ciutat Vella i la reconversió del Port Vell en una marina de luxe, i que continua amb l’augment de terrasses a les voreres o la utilització dels monuments amb finalitats publicitàries.

La cultura vencerà l’economia? La política i l’economia marcaran, encara més si pot ser, la cultura catalana del nou any. Ahir mateix va entrar en vigor una de les apostes més arriscades del Departament que encapçala Ferran Mascarell: l’Agència Catalana del Patrimoni, que neix amb l’encàrrec de gestionar el patrimoni de la Generalitat: els seus museus, jaciments i monuments. Té un pressupost de 15 milions i el compromís de generar-ne tres aquest any. El dubte és si acabarà gestionant tot el patrimoni català per fer-lo més rendible i augmentar les visites. El Pla de Museus ha de posar ordre a aquests equipaments i comportarà el naixement de centres com el Nacional de Fotografia i el Museu Nacional d’Arquitectura. Per la seva banda, l’Acord Nacional per a la Cultura buscarà el consens amb totes les forces polítiques per poder estar llest en sis mesos. Tot això, amb el pressupost per a cultura més baix de la dècada (215.700.000 euros, un 30% menys que el 2007). Mascarell vol explotar la via europea i seleccionarà, a través del projecte Catalunya Creativa, 50 projectes que buscaran finançament de la Unió Europea. El 2014 també se sabrà si l’informe encarregat a Eduard Carbonell conclou que el claustre del Mas del Vent és del segle XII i va pertànyer a la catedral de Salamanca, tal com assegura el seu descobridor, l’historiador de l’art Gerardo Boto.

Un nou Camp Nou? Al barcelonisme l’espera un any decisiu, no només esportivament, sinó també des del punt de vista social, ja que la directiva que presideix Sandro Rosell té previst celebrar un referèndum amb els socis per saber on els agradaria que es construís el nou estadi cobert per a 105.000 espectadors: al costat mateix del Camp Nou o als terrenys universitaris de la Diagonal. La consulta encara no té data, tot i que sembla que serà a final del 2014, i tampoc se sap qui es faria càrrec del finançament. Els aficionats més veterans encara recorden que el club es va haver de vendre Luis Suárez per fer front a les despeses que va provocar el trasllat del vell camp de les Corts al Camp Nou. Precisament, el consell acaba d’anunciar la seva voluntat de reunir-se amb Leo Messi per actualitzar econòmicament el seu contracte, que acaba el 2018.

Messi espera amb delit el Mundial. L’argentí vol guanyar el trofeu al Brasil. També Neymar es desviu per ser campió a casa seva, i la selecció espanyola somia a renovar el títol que va aconseguir a Sud-àfrica. El Barcelona, per tant, estarà implicat de ple en el torneig de seleccions més important, una circumstància que pot condicionar el comportament de l’equip a la Lliga i a la Champions. La trajectòria del Madrid i també de l’Atlético complicaran segurament la renovació del títol, aconseguit de manera brillant la temporada passada per Tito Vilanova, rellevat per malaltia pel Tata Martino. I més difícil es preveu encara la competició europea per la presència de clubs com l’actual campió, el Bayern Munic, entrenat per Pep Guardiola.

També s’haurà d’estar al cas, òbviament, dels Jocs Olímpics d’Hivern, a Sotxi (Rússia), i dels pilots catalans al Dakar i al Mundial. Figures com Marc Márquez, Laia Sanz, Toni Bou, Marc Coma i Nani Roma són sempre aspirants als màxims guardons del motor. I, per acabar, se suposa que l’esport no serà pas aliè al procés polític obert a Catalunya, de manera que s’esperen manifestacions individuals d’esportistes a favor de la independència, com la del futbolista Oriol Rosell: “Diria que no a la selecció espanyola”.

Amb informació de Lluís Pellicer, Clara Blanchar, Ivanna Vallespín, Antia Castedo, José Ángel Montañés, Jordi Mumbrú i Ramon Besa.