Van Morrison, el vell rondinaire

Li diuen El Lleó de Belfast, una manera amable de dir-li vell rondinaire, persona poc afable dotada d’una veu que neix a l’aparell digestiu. Es diu Van Morrison, però també li diuen Van The Man. Aquest dissabte tanca vuit anys de silenci sobre els escenaris de Barcelona, i els tanca al Liceu, un espai que com molts altres recintes abans vedats a la música popular, ara, quan tot és magre, no dubta a donar cabuda a tot allò que ompli les seves butaques. Sigui com sigui, veure el vell rondinaire treure la seva veu d’alguna part molt fonda del seu cos serà, probablement, un plaer.

I per què, si el seu darrer disc no és dels millors? Per què, si aquest disc trencava un silenci de cinc anys en una carrera que darrerament no ha sorprès amb discos extraordinaris? Les respostes es poden trobar en peces com End of the rainbow, una composició del darrer disc que pauta l’estil de Van Morrison, una peça marcada pel piano, per sobre del qual vola una veu patida que diu a poc a poc, acompanyada per un saxo. Però no busquin aquesta peça al repertori del directe de dissabte. De fet, als darrers concerts l’artista irlandès gairebé mai no inclou peces del seu darrer treball, tot i que de tant en tant interpreta Open the door (to your heart), la composició que obre Born to sing: No plan B (Nascut per cantar. Sense Plan B), títol que suposa tota una declaració d’intencions i que dóna nom al darrer treball de Van Morrison. Fent un cop d’ull als darrers concerts, es pot comprovar que, tot i que no ho fa de manera radical, canvia de repertori a cada ciutat, cosa bastant comprensible en un artista amb més de 30 discos i un repertori gairebé inabastable. En aquests concerts no solen faltar clàssics como Moondance, Gloria, Into the mystic, Whenever God Shines His Light, Enlightenment, Jackie Wilson Said (I’m in Heaven When You Smile), entre d’altres. El que sí que sembla és que l’artista opta per versions llargues dels seus propis temes, i les cròniques parlen d’interpretacions de 10 i 15 minuts que donen temps a arranjaments instrumentals propers al jazz. En definitiva, aquesta barreja de soul, jazz i rhythm and blues és un dels trets distintius de la música de Van Morrison.

L’únic problema que els aficionats estan trobant per a aquest concert són els preus, ja que les entrades més econòmiques, 15 euros, tot i estar situades en llocs molt apartats, ja s’han esgotat i només queden les més costoses, que oscil·len entre els 175 i 190 euros, les més cares de tota la gira de l’artista irlandès. El concert començarà a les 20.00 amb l’actuació de la filla de Van Morrison, Shana, que cantarà amb la banda del seu pare. Aquest s’incorporarà a l’escenari als 15 minuts d’actuació de la seva filla, i oferirà un concert d’un mínim d’hora i mitja. La banda incorpora metalls, a més de teclats, guitarres, baix, bateria i percussió. Van Moorson i el Liceu: fabricaran un bon record? Per 190 euros caldria.