Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESPURNES

Les dones i els dies

Una narració sobre el poder i la màgia de la lectura

Les dones i els dies

La primera vegada que la va veure li va agradar, i per això va triar un lloc no molt lluny d’ella, en aquella biblioteca d’Humanitats. Mentre estudiava li llançava llargues mirades, i ella semblava indiferent, potser ni s’havia adonat de la seua presència. Era prima, alta i morena, amb una elegància natural, amb un caminar de gasela. Ell, en canvi, no era un adonis: vestia de qualsevol manera i un inici de calvície l’acomplexava profundament. Per això li costava relacionar-se amb les dones, malgrat que era un bon conversador i sabia com ningú ser divertit i agradable. La mirava i buscava una manera d’acostar-se a ella, de dir-li alguna cosa, d’entaular conversa. Estudiava Filologia Catalana, això ho va deduir pels llibres que treballava, o alguna carrera per l’estil. Ell, en canvi, feia Periodisme, i li quedava ben poc per a engrossir la cua de l’atur. Volia ser corresponsal, corresponsal de guerra. Per a fer això sí que tindria valor, per a viatjar als llocs més perillosos, als conflictes més sagnants, però, per a aproximar-se a ella i dir-li alguna cosa, no. Tan sols de pensar-hi sentia un calfred, espant, temia ser transparent. La mirava sense parar i es va alçar i va passar pel seu costat, i va aconseguir llegir el llom d’un dels llibres: Les dones i els dies. Quan va retornar al seu lloc de la biblioteca va traure el telèfon mòbil i es va connectar a Internet, i va escriure en el cercador aquell títol i va veure que era d’un poeta que desconeixia totalment, anomenat Gabriel Ferrater. L’endemà, quan va tornar a la biblioteca, va demanar el llibre i es va posar a llegir-lo. El primer vers el va impressionar: “Quan va esclatar la guerra, jo tenia catorze anys i dos mesos”. I va seguir llegint, del tot capficat en aquell llarguíssim poema inicial, que no parlava de dones, ni de dies, sinó de la vida (vam descobrir les putes i el robar), de la guerra (el meu col·legi de capellans el varen cremar) i d’altres coses d’aquelles jornades convulses, però també de Beethoven i Ravel i de l’Himne de Riego, i va llegir del tot absort, capturat per aquella veu que feia tan sols un dia desconeixia i que en canvi de colp i volta li semblava formidable. Per això no es va adonar que ella el mirava fins que no la va tindre quasi al damunt, i quan la va veure va deixar anar un crit, un crit de sorpresa que a ella la féu riure, i ell li va dir que collons, m’has espantat, estava tan capficat en aquest poema que no t’he vist arribar. Aleshores ella li va preguntar si li agradava Ferrater i ell va contestar que sí, que naturalment, que era el seu poeta preferit. Ella tenia les galtes enrogides (més endavant va saber que això li era habitual) i els ulls li lluïen, i els llavis semblaven més vermells que mai. Li va preguntar si anava per llarg, que necessitava el llibre per a acabar d’enllestir un treball d’una assignatura, i ell li va dir que no, que el prenguera, que fins i tot se’l sabia de memòria. I ella va riure, un riure que era com de cristalls de Bohèmia, i aleshores va afegir molt seriosa que potser podrien fer un café i intercanviar impressions sobre el Gran Ferrater. I ell es va alçar i va dir que bé, que és clar que sí, que què esperaven, i tots dos baixaren les escales i es dirigiren al bar de la facultat, mentre el seu cor —el cor d’ell— bategava amb tanta força que per un moment va témer no poder arribar.