“La iconografia comunista funciona molt bé entre els joves”

Iván de la Nuez (l’Havana, 1964) viu a Barcelona, dedicat a l’anàlisi del món de la cultura a través de l’assaig o de l’organització d’exposicions. En el seu últim llibre, El comunista manifiesto(Galaxia Gutenberg), sosté que el comunisme va ser políticament derrotat, però el seu fantasma reviu avui i s’imposa en la cultura.

Pregunta. Vostè diu que l’art és un do. En quin sentit?

Resposta. En aquesta frase hi ha dues coses: la mirada tradicional de l’art com un do, és a dir, com a talent del geni, però també el do en el sentit de donar: la transacció al marge de l’Estat, del mercat i de la llei de propietat intel·lectual. Al capdavall, no tots els artistes fan mercaderies. El problema és que després cal vendre l’art, i aquí s’ha concentrat el debat. Jo volia cridar l’atenció sobre l’intercanvi d’emocions i de formació.

P. Sosté que el capitalisme va vèncer el comunisme, però aquest reapareix avui imposant-se en l’àmbit de la cultura.

R. El capitalisme va donar el comunisme per mort i enterrat. Va celebrar el multipartidisme a l’Est, la invasió del mercat. Però el que s’estava produint era el reciclatge dels actius comunistes. Marx parla del fantasma del comunisme. El que és habitual és que els fantasmes apareguin després de la mort, no abans. Per això plantejo si no és ara, un cop mort el sistema comunista, quan aquest fantasma comença a tenir un cert sentit. Sempre referit a Occident, és clar. En la mesura que em dedico a la cultura, veig el fenomen des d’aquesta perspectiva: en l’art, les pel·lícules, la iconografia, la nostàlgia (nostàlgia de l’Est), fins i tot en l’autoritarisme, que també es filtra cap a les societats occidentals des de l’enderrocament del Mur el 1989. De manera que hi va haver una victòria sobre el comunisme, sí, però després va venir la conquesta i la colonització a través d’un reciclatge d’actius culturals que resultaven útils i rendibles al capitalisme.

P. El fenomen més cridaner seria la conversió del Tea Party al realisme socialista.

R. L’estètica del Tea Party ve a ser la sublimació del maccarthisme en l’era global. Aquí hi ha Jon McNaughton, les pintures del qual semblen sortides del realisme socialista, o la defensa del mercat com a incontestable, cosa que ve a ser una mena d’estalinisme de mercat.

P. Una dreta que rebutja l’assaig i opta pel pamflet: la consigna davant del pensament, que potencia el dubte.

R. El dubte no pot ser assumit pel Tea Party, que viu en la certesa absoluta. El seu gran pintor, que és de segona o tercera fila, fa una cosa pròpia del frontisme, però que s’estén a altres àmbits de la cultura, de la política, fins i tot del periodisme: parlar només per a la pròpia tribu. També hi ha pensadors així. No em sembla gens interessant, perquè trenca amb l’autocrítica. De fet, el fenomen Stalin, més enllà de la criminalitat —i sense oblidar-la—, és clar que és també la demolició de la diversitat.

P. I és el Tea Party qui recupera el debat sobre la funció social de l’art, que emergeix de les primeres avantguardes, més aviat vinculades al pensament d’esquerres.

R. Sí, però amb diferències. En les primeres avantguardes l’agitació i la propaganda passaven per l’art. L’art portava fins a elles. En el Tea Party, és la propaganda la que s’imposa a l’art. És el mateix que passa amb el comunisme: el mercat, les fires internacionals de l’art, la disposició museística, fan de l’art un procés d’incubació de la ideologia comunista, però des de la seva iconografia.

P. Per què?

R. La iconografia comunista funciona molt bé entre els joves. Aquí hi ha el missatge d’Ikea, o el directiu de Virgin disfressat de Che Guevara. Reciclen fins i tot el llenguatge: la república independent, la revolució. És un ús de les propostes de les avantguardes sense el seu contingut. Com l’ús de l’alfabet ciríl·lic, que no es comprèn, més enllà que ve de Rússia. Serveix el seu component pictòric, sense necessitat d’entendre-hi més.

P. Només per motius estètics?

R. També cal veure que el comunisme ofereix alguna cosa que no té aquesta societat. I, a més, el capitalisme està convençut que el pot reconvertir, tot i fer que fins i tot el seu màxim enemic acabi essent útil. La protesta, la revolta, la dissidència dins del capitalisme acaben fagocitades pel mercat.

P. Els personatges de què vostè parla tenen arestes, llevat de Stalin, que només és maldat.

R. En efecte, és el fetitxe del mal. Per dos motius: la criminalitat que comportava i perquè és molt fàcil focalitzar en ell el mal del comunisme. D’aquí que m’interessi confrontar la idea que té de Stalin un occidental com Martin Amis amb la de Boris Groys, que intenta desxifrar des de l’interior de la Unió Soviètica el que aquesta figura representa. Amis no deixa de preocupar-se per què va passar allò allà. Groys pegunta a Occident si allò pot passar avui aquí. De manera que l’estalinisme no seria un fenomen delimitat al comunisme, la seva màxima perversió, sinó una manera d’actuar des del poder.

P. A la banda contrària, vostè veu arrels àcrates en Ronald Reagan.

R. Alguns anarquistes m’han criticat la incorporació de Reagan en l’anarquisme, però és que hi ha un anarcocapitalisme que consisteix a desmuntar l’Estat, també en les seves funcions protectores.